¿Què pensaria avui Vázquez Montalbán?

«A Milà, una manifestació proclama el rebuig dels immigrants il·legals, atribuint-los l’increment dels índexs de criminalitat i sense que ningú aporti l’estadística que continuen sent més perillosos els italians per als italians, els espanyols per als espanyols o els francesos per als francesos, que qualsevol col·lectiu immigrant. Per molt que violin, matin o robin, els immigrants mai superen ni quantitativament ni qualitativament el nivell de violència que despleguen els aborígens entre ells, però els ‘estranys’ alimenten el temor irracional del diferent». Ningú pot negar la vigència d’aquestes paraules. Però daten de gener de 1999 i formen part de l’article ‘Globalització i xenofòbia’ que Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) va escriure per a ‘La Repúbblica’ davant de l’ascens de la ultradretana Lliga Nord. L’indiscutible mestre de periodistes va firmar en 40 anys de professió prop de 9.000 articles per a més de 20 publicacions (entre elles, ‘Triunfo’, ‘Por Favor, EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’, ‘Interviu’, ‘El País...). I ho va fer, abans de ‘barallar-se amb el seu primer ordinador’, gastant les tecles d’una Olivetti rere una altra, confirma aquest dilluns el seu fill,l’escriptor Daniel Vázquez SallésDaniel Vázquez Sallés, en un dels temples gastronòmics del seu pare, Casa Leopoldo, restaurant que des del cor del barri xino barceloní va universalitzar MVM amb ajuda del detectiu Carvalho, la seva criatura de ficció. 

Rescatar i fer arribar la veu del polièdric Manolo, les seves opinions, les seves reflexions, moltes encara vigents, a noves generacions de lectors, en especial a joves natius digitals que no el coneixen, és un dels objectius que persegueix el professor de la UPF Francesc Salgado amb la seva selecció de 122 articles de Vázquez Montalbán del volum ‘La mirada inconformista’ (Literatura Random House). «Vull que qui no ho hagi llegit abans es pugui sorprendre fent-ho, que a través dels seus escrits vegi com el present ve d’un passat proper», assenyala enumerant exemples com la seva anàlisi del pujolisme, «que té tant a veure amb el catalanisme d’avui», com era un visionari que el 1986 avançava el matrimoni homosexual, «com es va trencar el pacte de la transició, que ell anomenava ‘transfranquisme’, necessitat, deia ja el 2003, d’una revisió», com va veure «la caiguda del Mur de Berlín com una oportunitat perduda per l’esquerra».

La pausa del sofregit

O com la seva anàlisi de l’aznaritat «manté una actualitat brutal», afegeix Vázquez Sallés, que recorda al pare, i gastrònom, «escrivint tot el dia»: «Quan jo arribava de l’escola i la universitat no el molestava, li feia un petó a la calba sense pertorbar-lo perquè sabia que el seu ofici era escriure i no havia de molestar-lo quan ho feia. Només parava en els moments del sofregit, dèiem. S’aixecava, anava a la cuina, preparava alguna cosa i tornava a continuar escrivint». «La marca era esgotadora, respondre a les expectatives li pesava», confessa el seu fill sobre la pressió de l’èxit.   

Notícies relacionades

Orfes de Manolo

Carlos Zanón: «El meu Carvalho és un vampir que busca l'estaca de fusta»

De Pinochet a Kissinger, de Tarradellas a l’oasi català, de Franco a Corcuera, de sida o de la premsa del cor, del seu estimat Barça i de Cruyff –va morir un any abans de veure el debut de Messi– o del turisme que, escrivia a ‘Interviu’ el 1980, no venia a Espanya. «Va demostrar una immensa capacitat de saber de tot o de gairebé tot sobre el que escrivia», comenta el periodista Josep Cuní, que poc després entregava, com a president del jurat, el Premi Vázquez Montalbán 2019 a la periodista argentina Leila Guerriero.   

Ja el 2010 es va publicar una antologia dels seus articles en tres volums a Debate, explica el seu editor Miguel Aguilar. Dos anys abans el Col·legi de Periodistes de Catalunya publicava ‘El món segons Vázquez Montalbán’ (en castellà a Ronsel), de Carles Geli i Marcel Mauri i, ara, el volum de Salgado coincideix amb la recent recuperació, il·lustrada per Miguel Brieva, de ‘Diccionario del franquismo’ (Anagrama), la reedició de ‘Barcelones’ (Ajuntament de Barcelona), i la continuació per part de Carlos Zanón de la sèrie negra de Carvalho (Planeta / Columna), també portada al còmic per Hernán Migoya i Bartolomé Seguí (Norma). Segueix allà. I avui molts es continuen preguntant: «¿Què en pensaria MVM?».