Deu grans pel·lícules de mafiosos per veure en 'streaming' mentre espereu l'arribada d''El irlandés' a Netflix

‘El irlandés’ va arribar divendres a 45 cines de tot Espanya, però la veritable conversa no començarà fins que es pugui veure realment a tot arreu, és a dir, el 27 de novembre, quan s’estrena a Netflix. Fins aleshores, ¿per què no calmar l’espera amb alguns clàssics de mafiosos i gàngsters ja disponibles en diverses plataformes?

Amb la seva última pel·lícula, que esperem que no sigui última de totes, Scorsese sembla que faci còmput final de la seva carrera, o almenys d’una bona part: la dedicada a retratar mafiosos menyspreables en tota la seva pròxima humanitat. Tant el director com alguns dels seus actors predilectes (De Niro i Pesci) semblen emetre un judici final sobre la classe de personatges odiosos i odiosament carismàtics per qui són coneguts.

Ells, sigui com sigui, no van ser els primers a mitificar el gàngster. Ja des dels anys 30 se’l va encimbellar, se li van donar les millors frases i les atencions de les dones més maques. Després, directors i guionistes es limitaven a matar-lo per recordar-nos que aquest, potser, no era el camí ideal d’una bona vida. Però el mite estava fet.

A sota trobareu alguns d’aquests personatges llegendaris, a qui, tot sigui dit, rares vegades els seus creadors van oferir només la glorificació vàcua. Ja a ‘Un dels nostres’ l’antièpica guanyava l’èpica. Vegem, recordem i admirem.

1. ‘El enemigo público’ (William A. Wellman, 1931)

No confondre amb ‘Enemigo público’, pel·lícula d’acció ‘hi-tech’ més de ‘hackers’ que de gàngsters. Ens referim al clàssic del 1931 amb James Cagney com a Tom Powers, perdonavides que sempre aconsegueix tot el que vol, malgrat (o a causa de) la seva mania de no dir «sisplau». Curiosament, al principi Cagney havia de ser Matt Doyle, el facinerós una mica més humà que encarna Edward Woods. Però William A. Wellman els va fer intercanviar els rols perquè va saber veure el carisma letal de Cagney. ‘Streaming’ a Filmin.

---

2. ‘Al roig viu’ (Raoul Walsh, 1949)

Perquè una mica de Jimmy Cagney mai és suficient, aquí en tenen una segona ració. La seva reunió amb Warner Brothers després d’una època de manca d’entesa, i també amb la figura del gàngster, que tenia abandonada. La va agafar amb ganes: el director Raoul Walsh només va poder rendir-se als afanys d’improvisació de Cagney, que va brodar un psicòpata capaç (per a sorpresa de tots) de tirar la seva nòvia d’una cadira o pujar a la falda de la seva monstruosa mare. Un cim constant de pel·lícula. ‘Streaming’ a Filmin.

---

3. ‘El beso mortal’ (Robert Aldrich, 1955)

Entre les primeres pel·lícules del gran Robert Aldrich, una brilla amb fulgor nuclear: ‘El beso mortal’, adaptació de vegades bastant satírica (cada vegada que hi ha dona pel mig) d’una novel·la de Mickey Spillane protagonitzada per la seva famosa creació Mike Hammer. El detectiu privat recull una noia a l’autopista i acaba enredat en una misteriosa trama al voltant d’una ‘capsa-macguffin’. Pel camí es creuen gàngsters d’altura, sobretot aquell Carl Evello (Paul Stewart) d’impol·lut polo Lacoste posat per dins dels pantalons. ‘Streaming’ a Filmin.

---

4. ‘Bonnie i Clyde’ (Arthur Penn, 1967)

Quan parlem dels creadors del Nou Hollywood, de vegades se’ns oblida remarcar Warren Beatty, que, no ho oblidem, va ser l’instigador de la seminal ‘Bonnie i Clyde’: ell va comprar el guió (de Robert Benton i David Newman, pensat per a Truffaut), va fitxar el director Arthur Penn, va reunir el repartiment... I va donar peu a un dels millors exemples del cine de crònica negra dels 60. Evitin a Netflix ‘Emboscada final’, ‘thriller’ anèmic sobre els ‘exrangers’ que van arraconar Bonnie i Clyde en un camí de Louisiana. Lloguer a Rakuten TV.

---

5. ‘El cercle vermell’ (Jean-Pierre Melville, 1970)

Compte amb els cercadors: no ens referim a la sèrie dels creadors de ‘Motivos personales’, sinó a la penúltima pel·lícula de Jean-Pierre Melville, el rei del cine de gàngsters francès. Melville va elaborar ell sol, per aquesta vegada sense referències externes, una trama criminal amb tres antiherois de llegenda: un lladre exemplar (Alain Delon), un expolicia alcohòlic (Gian Maria Volontè) i el pres fugit (Yves Montand) que s’uneix al seu pla de desvalisar una ‘bijouterie’. Amb aquesta obra mestra del cine d’atracaments es treia l’espina de no rodar ‘Rififi’. ‘Streaming’ a Filmin.

---

6. ‘El padrí 2’ (Francis Ford Coppola, 1974)

Una segona part mai va ser tan bona, amb permís, potser, de ‘Terminator 2’. De fet, va ser la primera seqüela a emportar-se l’Oscar a la millor pel·lícula, i això en un any de competició més que dura: eren allà a dalt ‘La conversa’ i ‘Chinatown’, en principi la favorita. Tot i que és tan preqüela com seqüela, no s’ha de mirar sense haver mirat la primera, i tampoc ha de deixar de veure’s la tercera. Deixin-se arrossegar pel remolí vital dels Corleone. ‘Streaming’ a Prime Video i Movistar+.

---

7. ‘El precio del poder’ (Brian De Palma, 1983)

Cap cinèfil normal diria penjaments de ‘Scarface, el terror del hampa’, però ¿podem admetre que el ‘remake’ escrit per Oliver Stone i dirigit per De Palma és encara millor? Al Pacino va deixar a part la contenció del seu Michael Corleone per oferir una interpretació excessiva i genial com a Tony Montana, immigrant cubà que escala posicions en el narcotràfic de Miami en els 80. De Palma continuava depurant el seu virtuosisme barroc. Clàssic instantani, tot i que al seu dia hi hagués discussió. ‘Streaming’ a Prime Video.

---

8. ‘Hi havia una vegada a Amèrica’ (Sergio Leone, 1984)

L’obra mestra final de Sergio Leone dura, en la seva versió més coneguda i disponible, uns 20 minuts més que ‘El irlandés’: 229 en total. Però val la pena fer aquest trajecte de diverses dècades per les vides d’un grup de gàngsters jueus (des de la seva gens tendra infància fins a la seva consagració com a mafiosos) i, per extensió, per la història social dels Estats Units. Una altra connexió amb ‘El irlandés’, a més de la durada (o De Niro): Treat Williams fa d’un cap de sindicat bastant semblant a Jimmy Hoffa. ‘Streaming’ a Prime Video i Movistar+.

---

9. ‘Un dels nostres’ (Martin Scorsese, 1990)

Notícies relacionades

Crítica d''El irlandés', de Martin Scorsese: la senectut del gansterisme

Qui és qui a 'El irlandés', l'obra magna de Scorsese sobre la màfia

Molts partidaris de Marvel que titllen Scorsese d’esnob no deuen haver vist ‘Un dels nostres’, cine pop en estat pur, tant per la seva gloriosa col·lecció de cançons (els millors usos, potser, els de The Crystals) com per la seva narrativa imparable, contagiosa i concisa: els seus 146 minuts volen tan ràpid com els tres d’un gran ‘single’. Henry Hill (Ray Liotta), el maníac de gallet fàcil Tommy DeVito (Joe Pesci) i aquella olla en ebullició anomenada Jimmy Conway (Robert De Niro) mereixien una franquícia. Lloguer a Rakuten TV (4K).

---

10. ‘Un profeta’ (Jacques Audiard, 2009)

Jacques Audiard, un dels directors francesos més americans, va revisar la figura del gàngster i el subgènere de presons en una pel·lícula a recomanar i redescobrir sense respir. El seu sorprenent antiheroi és Malik El Djebena (extraordinari Tahar Rahim), un jove delinqüent d’origen àrab que sobreviu a la presó a base no d’amenaces, sinó de pensar. Audiard serveix cine de gran corporeïtat sota l’influx de la trilogia ‘Pusher’, de Nicolas Winding Refn. ‘Streaming’ a Filmin.