Ceija Stojka, la gitana que va sobreviure i va pintar l'Holocaust nazi

El Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia continua embarcat en la tasca de donar visibilitat a aquells artistes que, per una raó o altra, s’han vist obligats a reprimir la seva veu o no han sigut considerats al llarg de la història per qüestions de discriminació racial o de gènere.

És el cas de Ceija Stojka, a qui, a més del fet de ser dona, caldria afegir dues qüestions fonamentals que van marcar i van singularitzar la seva creació artística: era d’ètnia gitana i va sobreviure a l’Holocaust. Ara se li dedica la seva primera exposició monogràfica al nostre país amb més de 100 de les seves obres.

Durant la segona guerra mundial Stojka va passar per tres camps de concentració: Auschwitz-Birkenau, Ravensbrück i Bergen-Belsen. Tenia només 10 anys quan va ser deportada de la seva Àustria natal, on es dedicava amb la seva família a la venda ambulant de cavalls, iaquesta terrible experiència de mort i patiment va quedar per sempre incrustada a la seva retina. Va ser un miracle que sobrevisqués, ja que el 90% del seu poble va ser exterminat.

En les seves memòries, ‘¿Sueño que vivo?’, explica com de petita estava confinada en una zona en què s’acumulaven els cadàvers i queels ossos li servien de joguina i també com a protectors per arrupir-s’hi i no tenir fred.

Memòria personal i col·lectiva

Totes aquestes imatges apareixen representades en unes pintures amb què Stojkaes va voler alliberar dels seus dimonis molts anys després. La memòria personal i col·lectiva s’uneixen així en una obra tan personal com impactant que suposa un testimoni excepcional, tant per la seva raresa com per la seva força, sobre el porrajmos (en romaní, la persecució i el genocidi de la comunitat gitana en mans de l’Alemanya nazi).

L’exposició que ara presenta el Reina Sofia, ‘Ceija Stojka. Esto ha pasado’, ofereix un recorregut pel corpus artístic d’una dona el dolor de la qual va despertar després de la mort d’un dels seus fills per sobredosi. Des del 1988 fins al 2012, un any abans de la seva mort, va fer sense parar fins a més de mil dibuixos i pintures que no seguien un ordre cronològic i quecorresponien als seus records més feliços i també als més terribles.

Les obres estan dividides en diversos apartats que pertanyen a diferents capítols de la seva vida i que inclouen des de les estampes florides i campestres abans de la guerra fins a imatges devastadores dels camps de concentració en què trobem tota mena de símbols, des deles botes gegants dels soldats, els ocells lúgubres i els filats, fins a ulls gegants que ho veuen tot i que d’una banda representen la vigilància a què estava subjecta i per altra la seva pròpia mirada a l’hora d’absorbir el món cruel que l’envoltava. Pintava com si fos una nena, com si es posés a la seva pròpia pell 40 anys enrere. Va ser autodidacte, no va seguir cap tendència i sempre va ser fidel al seu instint i la seva necessitat d’exorcitzarels seus fantasmes a través d’una força visual i poètica enorme.

La primera llibreria

Notícies relacionades

Els feliços vells temps

Aprendre a liderar el negoci de la música

També va començar a escriure, tot i que era analfabeta. La primera vegada que va trepitjar una llibreria, va ser precisament per firmar un dels seus llibres. Malgrat que la cultura romaní a què pertanyia sempre ha tingut una especial tirada per l’oralitat, ella va voler deixar plasmades per escrit les seves experiències perquè tot el que havia viscut no es perdés. «Tinc por que Auschwitz s’oblidi», va dir una vegada. També va integrar la paraula a la seva obra pictòrica per reforçar amb missatges els seus dibuixos. El 1999 va col·laborar amb la directora Karin Berger per a la composició d’un documental sobre la seva vida enun testimoni únic que també es projecta en una de les sales de la mostra.

L’exposició, comissariada per Paula Aisemberg, Noeling Le Roux i Xavier Marchand, podrà veure’s del 21 de novembre al 23 de març a l’Edifici Sabatini.