Andrea Motis i la bona companyia

El 2009, recordava dijous al Palau de la Música el director artístic del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, Andrea Motis ja hi era. Amb 14 anys, asseguda a l’última fila de la Sant Andreu Jazz Band. I, des d’aleshores, la cantant i trompetista de Barcelona ha estat a cada cartell del certamen. Primer com a secundària, aviat com a sensació del moment –¿serà flor d’un dia?, ¿durarà?, ens preguntàvem tots– i després estrella i reclam infal·lible del festival. Joventut i serietat,molta intuïció melòdica, una veu dolça i clara, un grup sòlid, conceptes clars i molta feina. Amb aquests arguments, Andrea Motis ha assolit un lloc de privilegi en el jazz local. I la seva popularitat no decau. Una vegada més, els seus fans van omplir el Palau en la presentació en gran del seu segon àlbum amb una multinacional, ‘Do outro lado do azul’. 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

El seu disc de música brasilera és també un treball de descobriment. Ella mateix confessava que quan es va posar a treballar en el projecte no coneixia personalment ningú que toqués aquesta música. Andrea Motis va de cara i en el seu personatge artísticno hi ha impostura ni fantasia. Hi ha rigor i una curiositat genuïna. Es nota especialment en aquest projecte, que sembla més propi que mai. ‘Do outro lado do azul’ podria haver sigut un viatge al Brasil en ‘low cost’ –ja ho saben: que si ‘Garota de Ipanema’, que si ‘Desafinado’–, però és una altra cosa. Al Palau va tocar clàssics del Brasil poc trillats, un homenatge a Joao Gilberto per la via d’una dels seus èxits menys obvis, un parell de temes propis, una contagiosa versió del Mediterráneo de Serrat escorada a l’estil brasiler i moltíssimes cançons escrites pels seus companys d’escenari. 

Perquè Andrea Motis és bona companya. Tant, que més que brillar en la seva gran nit,semblava que el que volia era reunir aquests amics i celebrar el seu èxit junts. «Quan jugo a casa m’agrada fer-ho en gran», va dir. Hi havia el seu quintet de sempre, la banda deJoan Chamorro, però també el grup de joves músics brasilers que han participat en el disc, nous amics i molts companys i companyes de faristol a la Sant Andreu. Tanta gent donava per a un concert llarg i amb moltes combinacions. La intimitat del duo amb el piano d’Ignasi Terraza, un format valent que va deixar entreveure les limitacions del registre vocal de Motis, el terreny segur del quintet o l’alegria del final de festa amb l’escenari ple de gent i de vida i Motis feliç, una més, cantant amb les seves amigues i amics de sempre. Com a la Sant Andreu. Com al principi.