Kaydy Cain, el 'sonero' del trap: «La 'party' al final porta a això: a la salsa i el reggaeton»

És el xaval que fa 10 anys va deixar anar «‘fuck’ rapers» mentre rapejava descol·locant l’escena ‘underground’ de Madrid. És el que ara exhibeix una carrera solvent com a reggaetoner («yo solo quería ser sonero como Héctor Lavoe», canta), un cas insòlit a Espanya en un artista sense orígens llatins. I el mateix que entre una cosa i l’altra va caure en el trap i va crear un grup de llegenda com Pxxr Gvng, la banda dels pobres, al costat de Yung Beef, Khaled i Steve Lean. Rap, trap i reggaeton, una mutació que és pura lògica vital per a ell.

«La persona va canviant. Visc d’una altra manera. Canvio perquè tot canvia. Quan vaig gravar ‘3 sentimientos’ (la seva primera i de culte ‘mixtape’) era un xaval corrent enfadat amb el món. Les lletres i la música que feia eren el que sentia en aquell moment, però ara tinc un altre pensament, altres mogudes. He de ser fidel al que sento amb la meva música», explica Kaydy Cain una dècada després dels seus inicis, els d’un xaval –conegut com a D. Gómez i integrat al col·lectiu Corredores de Bloc–de Carabanchel (Madrid) que per llavors «sobrevivia, com qualsevol noi de barri». Va ser amb aquest primer àlies d’MC amb què va esbocinar el concepte de raper: «Em ficava amb l’esteriotip que tenien. A sobre era un món molt nazi, si no pensaves com ells no podies ser-ho. Era gent amb un discurs molt polític, una indumentària molt marcada...».

En aquests 10 anys –«per a mi ha sigut una estoneta»– hi ha hagut anades i vingudes sonores. Des de sempre permeable quant al ritme, sí que ha traçat un clar camí que va del rap de bloc als sons llatins actuals, ja que toca la bachata, el merengue... «He escoltat molta música de molts llocs i m’he criat en un barri en el qual per sort hi havia gent de moltes nacionalitats, de tota arreu», justifica. El destí el tenia clar i portava al llatí: «Jo esperava viure bé, que la vida fos més ‘party’. I la ‘party’ al final porta a això: a la salsa i el reggaeton». 

Per a la segona etapa, la del trap, la de l’enlairament, va ser clau la seva arribada a Barcelona el 2012. Aquell any es van reunir a la mateixa ciutat –«per buscar-nos la vida però amb la cosa de fer música»– els integrants del que acabaria sent Pxxr Gvng: «En aquella època encara no vèiem la llum, però ja teníem il·lusió, que abans ni això». «No estava pitjor anímicament, el meu ànim era pels núvols, em creia Super Sayian, però era en un altre món del que soc ara. Estava fent altres coses, ficat en altres coses que eren el que em feien expressar així», explica sobre aquells temps més foscos. A Kaydy Cain se l’entén també pel que calla i pel que transmet amb un riure entremaliat que tanca moltes de les seves respostes. En aquell temps es va tatuar la cara, un detall que explica coses: «No m’ho vaig fer abans perquè sabia que, un: en aquella època amb un tatuatge a la cara no treballaria enlloc, i dos, tampoc em podia dedicar a fer certes coses perquè... Hauria sigut molt fàcil fitxar-me. M’ho vaig fer per empènyer-me a la música i ja està: o sortia o sortia. No hi havia cap altra opció».

Té un bon grapat de versos que exemplifiquen aquest canvi de vida. A ‘Perdedores del barrio’, una cançó que forma part d’un ‘beef’ (duel) amb C. Tangana, diu: «Jo ja he viscut ràpid ara, ho faig a poc a poc». «El meu objectiu ara és millorar; jo ja he guanyat, ja m’he passat el joc. Visc del que m’agrada i això em fa milionari, em fa ric», diu.

El madrileny, de 29 anys, representa una generació que sempre s’ha mostrat mal·leable, oberta i transparent. Kaydy Cain porta l’estendard del’hedonisme i no amaga la seva fascinació pels diners, les drogues i el sexe. «Cada vegada m’enamoro menys, un parell de vegades al dia. Relacions llargues no, de curtes n’he tingut moltes, tinc inspiració de sobres», comenta entre rialles. En un mateix àlbum pot enarmorar-se de la filla d’un policia (‘HDP’ es diu la cançó, treguin conclusions) i de la nòvia d’un camell.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

Fa un parell d’estius el madrileny va ser cancel·lat en alguns festivals «per les seves lletres masclistes», una cosa que li ha passat a altres de la seva generació com a Yung Beef o C. Tangana, per exemple. «És injust que pensin així de qualsevol músic del món, perquè música és música. S’han de jutjar les accions, no les paraules. És més injust que a sobre sigui només el nostre món perquè si et poses qualsevol cançó de qualsevol altre gènere t’adones que, segurament, ja no són paraules malsonants les que et facin pensar malament, sinó que són missatges bastant més clars que porten algun indici i ningú ho té en compte», conclou. 

Amb tot, la seva pròxima actuació és aquest divendres a la sala Razzmatazz de Barcelona, a la qual acudeix amb xou nou, el més ambiciós fins ara, per presentar el seu últim disc en solitari ‘Lo mejor de lo peor’.