El repte de traduir Proust al català

Els coetanis de Marcel Proust (París, 1871-1922) el van acusar d’«utilitzar la llengua de les criades», recorda la periodista Valèria Gaillard, que el 2007 va començar a treballar en una nova traducció al català dels set volums de l’obra magna del francès, ‘A la recerca del temps perdut’. A diferència del que es creu avui, «no va utilitzar un llenguatge recargolat sinó pla i oral, fresc, amb moltes subordinades, però amb una riquesa lèxica que es veu al retratar els personatges segons la seva manera de parlar. És molt diferent el que utilitza la criada del que parla un aristòcrata». Per això Gaillard, que defensa la vigència de l’obra en l’actualitat instant que el lector no es quedi amb la imatge de l’evocadora magdalena perquè «Proust va molt més enllà», busca la seva translació a un «català actual» que es manté fidel a l’estil proustià. 

Porta ja 1.910 pàgines. Les que sumen els tres primers volums, ’Pel cantó de Swann’, ‘A l’ombra de les noies en flor’ i ‘El costat de Guermantes’ . Aquest últim acabat de publicar, en tapa dura a la col·lecció ‘A tot vent’, a Proa, que ha propiciat el rellançament dels dos primers (que van sortir el 2011 i el 2013 directament en edició de butxaca de Labutxaca).

A més de les traduccions parcials de Jaume Bofill, del 1932, o l’anterior i inèdita de Miquel Llor, ja existia una versió d’‘A la recerca de temps perdut’ en català, la que va acabar de publicar Columna el 1991 a càrrec de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany, utilitzant el mallorquí i sovint difícil d’entendre. En paral·lel a la de Gaillard, hi ha una altra traducció en marxa, la de Viena Edicions, per Josep Maria Pintó, que ja va pel cinquè títol (‘La presonera’, en dos volums). Tots dos van ser els impulsors fa cinc anys, juntament amb l’advocat Amadeu Cuito, de la Societat Catalana d’Amics de Proust, que integren unes 60 persones, entre les quals Mathias Énard, que acaba de publicar el seu primer poemari, titulat ‘Última comunicación a la sociedad proustiana de Barcelona' (Esto no es Berlín).     

Que coincideixin en català dos projectes de traducció en marxa, no s’hauria de considerar excepcional si es té en compte, recorda l’editor d’Edicions 62 Jordi Cornudella, que «els drets de clàssics com aquest són universals i és normal que en tots els idiomes hi hagi diferents traduccions».   

Vigència proustiana

La vigència d’‘A la recerca del temps perdut’ rau, segons Gaillard, «que, com a bon clàssic, tracta temes universals com l’amor, la gelosia, el temps i la creació artística, i presenta una història sobre la condició humana d’una profunda agudesa psicològica, de manera que et transforma la mirada en el sentit que et fa fixar-te en allò que és important, que és la creació com a via per transcendir la pròpia vida. I com, de fet, parla del sentit de la vida, avui el lector d’avui pot trobar respostes. És una obra total i molt actual».  

«Epifania»

La seva base, continua la traductora, «és la recerca d’una vocació d’escriptura, amb un protagonista que va descobrint diferents models d’artistes i pensa què vol escriure i com vol fer-ho». El narrador és un jove que s’instal·la a Guermantes, a París, al palauet d’una aristòcrata refinada de qui està enamorat. «Va visitant els salons d’aquesta aristocràcia en decadència, i de la burgesia, veient la confrontació entre aquests dos mons, i té una epifania quan s’adona que del que ha d’escriure és sobre la seva pròpia vida, fer de la seva memòria una obra d’art». 

Notícies relacionades

La resurrecció del Crist de Kazantzakis

Les empreses que il·luminen el Nadal de BCN

A ‘El costat de Guermantes’ apareix el cas Dreyfus (abordat ara per Roman Polanski en ‘El oficial y el espía’),la injusta condemna per traïció a un capità francès jueu, víctima d’antisemitisme, que va dividir la França de finals del XIX i principis del XX.

Els altres quatre volums restants, ‘Sodoma i Gomorra’, ‘La presonera’, ‘Albertine desapareguda’ i ‘El temps recobrat’, aniran arribant a les llibreries progressivament fins al 2027, quan es complirà el centenari de la publicació, pòstuma, de l’últim volum del clàssic de Proust.