'La hija de un ladrón': un film directe i equànime

Similar en la forma a alguns films dels germans Dardenne, i construïda a partir de la relació directa que la càmera en constant moviment estableix amb l’actriu protagonista, una magnífica Greta Fernández, ‘La hija de un ladrón’ avança ferma, tensa i dolorosa recorrent el dur dia a dia d’una jove que s’ha de cuidar del seu nadó, trobar feina, visitar el seu germà petit internat (una altra meravella d’interpretació, la de Tomás Martín) i, sobretot, enfrontar-se amb el pare, a qui estima però amb qui no es pot entendre (encarnat per un no menys excel·lent Eduard Fernández), que acaba de sortir de la presó i torna de manera abrupta a la vida dels seus fills.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La pel·lícula se sustenta, així, en la complicitat familiar entre els seus dos principals protagonistes (com la complicitat entre John Cassavetes i la seva dona, Gena Rowlands, era una de les bases del cine tan personal del primer); complicitat de la protagonista amb la càmera i, sobretot, zero demagògia i gens de miserabilisme al retratar de manera tan neta l’existència d’un personatge tan baquetejat que mira de cara a les coses, les persones i el present que li toca viure.

L’‘opera prima’ de Belén Funes és una mostra excel·lent de cine social nu de tot artifici, el que mostra sense dogmatitzar, el que reflecteix la realitat sabent-se instal·lada en els dominis de la ficció. Seqüències com la de la comunió del germà i la del judici són d’una naturalesa en aparença tan simple, explicant el que expliquen i la duresa de les situacions capturades, que sobrepassen els límits de l’emoció i del sempre difícil procés mitjançant el qual, d’una manera o un altre, els personatges, tots ells, acaben sent compresos i respectats per l’espectador, fins i tot quan el seu comportament pot ser qüestionat. I tot això s’aconsegueix amb uns rostres i una càmera en modèlica sintonia.