Quique González, trinxera de cançons al Palau

El món de Quique González es fon amb el del poeta granadí Luis García Montero a l’àlbum ‘Las palabras vividas’ i d’això resulta un repertori amb més protagonisme dels textos i els estats anímics que se’n deriven, mentre les instrumentacions aprofundeixen en la textura acústica amb nous matisos. Així, el madrileny va oferir un concert molt recollit, buscant la gratificació lluny de l’excitació rockera, aquest dimecres en el Palau, dins del Festival Mil·lenni.

La cançó que obre el disc, ‘La nave de los locos’, primera la nit, ens va fer saber on érem: al reducte dels esperits «vulnerables d’amor i d’il·lusions»; un lloc on la consigna és «resistir», va cantar González com a avís del que havia de venir. Repertori-trinxera, doncs, per refugiar-nos del vent del món entre notes amb sabor de fusta. Allà van destacar la mandolina, la samfoina i el violí de Diego Galaz, el vers més lliure d’una formació de sextet, amb guitarres acústiques i espanyoles, contrabaix, bateria i un òrgan acollidor a càrrecd’Alejandro ‘Boli’ Climent, músic més conegut com a baixista de Fito & Fitipaldis.

Balls compartits

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘Las palabras vividas’ ens van parlar de resistència vital i de sensacions compartides, i això pot servir per explicar la posició de l’artista davant dels qui l’escoltin. Va quedar clar a ‘Canción con orquesta’, una peça, va explicar González, que «parla de quan comencem a ballar sols i acabem ballant tots junts, i de la nostra fascinació pel món de l’espectacle». Així, buscant una confluència amb les expectatives emocionals del públic, que es va mantenir atent a cada paraula i cada coma, van fluir d’una manera minuciosa peces com ‘El pasajero’ o ‘Mi todavía’, aquesta dedicada a l’alta missió d’«actualitzar els amors de llarga durada».

Van sonar vuit de les deu cançons del nou disc, creuades amb petites seleccions que miraven cap enrere, del ‘Su día libre’ a ‘Orquídeas’ i a la «poc tocada», va recordar, ‘Lo voy a derribar’, apuntant a un tram final en què van caure peces desitjades com ‘La casa de mis padres’, aquella ‘Dallas-Memphis’ amb ressons fronterers i un ‘Salnitre’ que va portar el moment més expansiu. Clímax per a una sessió d’extrema contenció instrumental que va evitar la linealitat, i que no va passar per alt el tema que va ser «l’origen del projecte», ‘Aunque tú no lo sepas’, inspirat en el poema de García Montero i que González va compondre fa més de 20 anys per a Enrique Urquijo. Recordatori que certes missions es prenen de vegades el seu temps a cristal·litzar.