Belén Funes: «Quan la política no és capaç d'ajudar-te, allà hi ha la teva veïna»

Belén Funes va debutar en el curtmetratge amb ‘Sara a la fuga’, la història d’una adolescent llastada pel desarrelament emocional, que vivia en un centre d’acolliment i el pare del qual, a la presó, mai complia la promesa de rebre-la. Ara la cineasta recull aquesta idea per ampliar-la en el seu primer i magnífic llargmetratge, ‘La hija de un ladrón’. Al film, la Sara (Greta Fernández) s’ha convertit en una jove mare, s’ha de matar a treballar per sobreviure i continua mantenint una relació complicada amb el seu progenitor (Eduard Fernández).

El cine espanyol sol girar l’esquena a la classe treballadora. No obstant, vostè s’hi centra per abordar molts problemes, com la falta d’oportunitats laborals i les carències econòmiques. ¿Hi havia una intenció de fer una radiografia social i humana?

El món de la Sara té a veure molt amb el meu món, tot i que no es tracti d’una història autobiogràfica. Però sí que és cert que es relaciona directament amb mi i he intentat compondre-ho a través de coses que jo coneixia de primera mà. I tot el que no coneixia, ho he preguntat, he intentat inventar-me el mínim possible i que s’aproximés el màxim a la realitat. I això s’aconsegueix a través dels detalls, que jo crec que ens acosten a la veritat. És una mica l’entorn on he crescut, i en la meva vida he vist gent lluitar i lluitar molt per sobreviure.

¿On s’ubica la película?

A Ciutat Meridiana, que, tot i que sembli un altre món, és a només deu minuts de Barcelona. És també una Barcelona que de sobte sembla com nova. És la Barcelona dels marges i a mi m’interessa continuar explorant això, perquè ja hi ha molta gent que es preocupa més del que passa al centre.

Pot ser que la seva intenció no fos denunciar, però sí posar sobre la taula certes coses sense caure en el tremendisme.

Volia posar davant de la càmera que hi ha gent que passa dificultats i que no per això té menys dignitat. Però no volia fer una pel·lícula que fos gris, lúgubre, en què al personatge li anés tot malament. Al contrari, volia fer una pel·lícula sobre la solidaritat que s’ha establert entre la gent. On la política no ha arribat, hi han aconseguit arribar els ciutadans. Quan l’Estat no és capaç d’ajudar-te, allà hi ha la teva veïna, per exemple. Jo volia explicar tot això, perquè en el fons, té un component polític i moral.

Parli’ns de l’estil que utilitza, que està directament relacionat amb el que explica.

Es posa molt en la realitat del personatge, no l’aborda des de fora. La càmera es fon amb ell i ens ensenya el seu món. L’estil té a veure amb els referents i el cine que m’agrada [cita els germans Dardenne, Andrea Arnold i ‘Deprisa deprisa’, de Carlos Saura, la seva pel·lícula favorita]. Em semblava que era una bona manera d’explicar la pel·lícula i aconseguir que la imatge fos neta i transparent, que la gent podria veure de veritat el personatge i desempallegar-nos de la resta d’artefactes que corresponen a la narrativa cinematogràfica.

¿Com sorgeix que Greta i Eduard Fernández, pare i filla en la vida real, protagonitzessin la pel·lícula?

Jo li vaig enviar el guió a la Greta, però no soc tonta, tenia al cap Eduard per al paper de pare. ¿Per què? Per descomptat perquè són molt bons actors, però després hi havia la qüestió del físic, ja que s’assemblen molt. Em donava peu a parlar de l’herència que tens marcada al rostre. I és una cosa que he intentat explotar al màxim.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En el panorama de l’Espanya on vivim, i amb una nova amenaça de crisi, ¿la situació dels personatges encara podria empitjorar?

Tot empitjorarà si no s’inverteix en matèria social. En aquest país estem vivint una situació d’emergència, hi ha problemes com la vivenda, que són de primera necessitat i que no se solucionen. Aquesta pel·lícula sorgeix de la crisi que vivim i de supervivents, gent que no pot ni tan sols parar-se a pensar perquè no té temps, que ha d’actuar abans de reflexionar.