Els videojocs, un filó per a la música i el cine

Encara ignorat i incomprès en alguns sectors, el videojoc és una força cultural de primer ordre, com va recordar el mateix Victoria and Albert en el 2018 amb ‘Videogames: Design/Play/Disrupt’ i molt abans, el 2002, el Barbican Centre amb ‘Game on’, exposició pionera en aquesta reivindicació que arriba ara a Madrid en la seva versió més completa.

El videojoc és company de viatge i inspiració per a moltes altres formes de cultura popular, sobretot algunes de més ben considerades com la música i el cine. En l’apartat sonor, un dels exemples més extrems és l’escena ‘chiptune’, els membres de la qual solen crear música a través del ‘hackeig’ de velles màquines i l’explotació dels seus xips de so. Projectes internacionals (Crystal Castles, amb nom de joc dels vuitanta d’Atari) i nacionals (Meneo) van cobrar fama cultivant i pervertint la nostàlgia pels nostres velles enganxades en aparells de 8 bits.

Un dels llibrets de la sèrie 33 1/3, col·lecció d’anàlisi d’àlbums clàssics, sobretot del pop i el rock, se centra en la banda sonora de Koji Kondo per a ‘Super Mario Bros’, només tres minuts de música original, però mereixedors d’un llibre i influents fins al deliri. Fa dos anys, la música de Nobuo Uematsu per a la sèrie ‘Final Fantasy’ va sonar en versió orquestral a l’Auditori del Fòrum. L’últim disc de M83, ‘DSVII’, compta amb aquesta banda sonora (i d’altres jocs clàssics) entre les seves grans inspiracions.

Cine amb alt nivell de jugabilitat

Notícies relacionades

IMB School: com aprendre a liderar el negoci de la música

Assimilar tota la nova música ja és impossible: relaxi’s i disfruti

En l’apartat cinematogràfic, la influència del videojoc s’ha deixat notar de molt diverses maneres. En primer lloc a través de les adaptacions de títols famosos. No sempre afortunades, d’acord: recordem, per exemple (o millor no), ‘Super Mario Bros.’, per desgràcia sense música de Kondo. També hi ha pel·lícules perfectament estimables que han tingut pitjor premsa de la que haurien d’haver tingut pel simple fet d’estar basades en un videojoc: alguns exemples podrien ser ‘Silent Hill’ o aquesta curiosa entrega de ‘Resident Evil’ anomenada ‘Venjança’, que abraçava les mecàniques originals fins a les seves últimes conseqüències: un mapa ben explicat com a base de tot, etapes temàtiques, diàleg gairebé inexistent... I així s’acostava a l’avantguarda, sense més ni més.

A un altre costat hi ha aquests films que, sense estar basats en videojocs, ho semblen, perquè aquesta classe d’estímul ha de formar part de la dieta pop dels seus directors: és el cas de ‘Hardcore Henry’, un ‘first person shooter’ fet pel·lícula; ’Scott Pilgrim contra el mundo’, amb terribles exnòvios al final de cada nivell, o ’Al límit de l’endemà’, basada en una partida reiniciada una vegada i una altra. Això per no parlar de les pel·lícules l’acció de les quals transcorre dins de videojocs, com la saga ‘Tron’, ‘¡En Ralph, el destructor!’ (gairebé una història de l’evolució del mitjà) o ‘Ready player one’. Ignorar els videojocs és voler baixar d’aquests temps.