Clara Peya: «Veig poc compromís en la música»

L’estiu passat, Clara Peya va decidir baixar del món, deixar el mòbil en mode avió i marxar a una casa a la muntanya, al Moianès, a regenerar-se. Del vincle que va crear allà amb un piano de paret neix ‘Analogia de l’amort’, àlbum gairebé enterament instrumental que interpretarà en directe una sola vegada, «naixent i morint el mateix dia», aquest divendres a la sala Utopia 126, de Poble Nou.

Un disc que ningú s’esperava, ni tan sols vostè.

Doncs, no, però ha sigut una necessitat. Reflecteix el resum d’aquest any bastant difícil per a mi, en què he necessitat fer una ruptura.

Ha rebut reconeixements, entre els quals hi ha el Premio Nacional de Cultura.

He sentit molt reconeixement i també molta vulnerabilitat. El premi, i el treball amb Les Impuxibles entorn del diagnòstic i l’estigma, posant-me en primera persona, com a objecte del diagnòstic. Ha sigut alguna cosa ‘heavy’. Vaig necessitar estar tres mesos sense fer entrevistes, mirant el telèfon només dues vegades al dia, allunyant-me de les xarxes... He estat molt a la muntanya. M’ha costat, però el que realment costa és trobar-te amb tu mateixa. Però aquesta societat consumista i capitalista no ens ho permet. Llavors, ¿què passa quan ets en un lloc on no hi ha res a part de molta muntanya, tracte humà i activitats diferents de les habituals, com ara caminar 14 quilòmetres pel bosc recollint plàstics?

¿On es va trobar amb això?

A la Fundació La Plana, un lloc on es fan residències artístiques, tallers, cursos... Treball personal. Un lloc molt bonic on et cuiden molt bé i menges que flipes. A mi m’ha guarit.

¿La música d’aquest disc ve d’allà?

Sí, la vaig compondre tota allà, però és l’eco, el resum, de tot aquest any. Es titula ‘Analogia de l’amort’, d’amor i de mort, entenent que és el mateix, com la llum i la foscor, i que si no abracem la foscor no ens podem relacionar des de la llum. Sense abraçar la foscor, la llum no existeix. Parla una mica dels contraris, i per això tots els títols són compostos, i de resignificar les coses.

Dir ‘parlar’, per dir alguna cosa, perquè l’àlbum és gairebé enterament instrumental.

El tema que l’obre, ‘Instru-mental’, es titula així més per ‘mental’, per instrument de la ment. Tots aquests títols, ‘Sobre-viure, Con-fusió’..., tenen a veure amb com ens relacionem amb altres persones i amb nosaltres mateixes.

En aquella casa de la muntanya hi devia haver un piano.

Sí, de paret. Però en el disc hi ha dos sons diferents, el d’un piano de paret i el d’un altre de cua, que té la sordina posada i així se sent el so dels martells, el retorn de la tecla, els pedals, la respiració... M’agrada aquesta sonoritat que han practicat molt els nòrdics.

¿La música contemporània és un punt d’ancoratge d’aquest disc?

He escoltat molts estils diferents i tinc un popurri al cap. El lirisme clàssic se sent en les melodies de cançons com ‘So-córrer’ o ‘Re-tallar’, mentre que ‘Con-fusió és més contemporània; per la seva banda, ‘Disculpa’ podria ser una harmonia ‘bachiana’ o un segon moviment de Mozart.

¿Erik Satie?

És clar, i tant, i Debussy, però em passa una cosa: crec que moltes vegades no som conscients de la realitat vital del compositor en aquell moment, que eren persones molt avançades, rebels fins i tot, i després, al convertir-se aquestes peces en clàssiques, es converteixen en objecte de culte.

Es converteixen en un cànon quan ells eren anticanònics.

Ningú els havia analitzat. I els romàntics escoltaven els clàssics, i els impressionistes, els romàntics..., però és molt important que tinguem la llibertat de ser els qui som com a resultat de tot el que hem escoltat. Sense aquest imaginari no existiríem. Quan em diuen que el que faig és molt modern, penso que això és ara: d’aquí a 100 anys serà música clàssica. Això és important, perquè, si no, la música acaba sent elitista, intel·lectual, per a minories, i no té perquè.

¿L’espanta no arribar a la gent si es posa una mica experimental?

No m’espanta; crec que aquest disc és escoltable, tot i que sigui zero comercial. Si pensés en la comercialitat, no faria el que faig. Però tot el que està fet des de la part intel·lectual ho rebo com a avorrit, perquè soc una persona d’acció, i de cos, i de sentiment.

A ‘Re-üll’ sentim la seva veu. ¿Es dirigeix a algú?

Hi ha una persona concreta, però pot dirigir-se a tot aquell a qui se li tenca un somni. Utilitzo el concepte dels àngels que no tenen ales: no poden volar ni poden ser representats com a àngels. M’he inventat el verb ‘desangelar’ com a sinònim de silenciar un espai de música, i ‘angelar’, omplir-lo. Té a veure amb el fet de voler volar i no poder fer-ho. Tu tenies ales, però la vida t’ha deixat sense.

¿S’ha sentit així, amb les ales tallades?

Sí, m’he quedat sense ales per sempre, però puc córrer i fer altres coses. Sento que passen els anys i que cada dia soc una mica més lliure, i sàvia, i forta, però una mica menys feliç. I no passa res, perquè ho guanyo en serenitat. La il·lusió ja no la tindré com abans, igual que enamorar-te. Per això ets més lliure, però menys feliç.

Sentir això també dona gratificació.

Sí, el que m’agradaria és poder estar d’una altra manera, però el món no ho permet, perquè és salvatge, i és impossible amb tot el que passa poder sentir la felicitat. Per a mi, això comportaria estar una mica desubicada.

¿Quins efectes li agradaria que causés aquest disc en l’oient?

M’agradaria que s’escoltés de dalt a baix, no ara un tema i més tard un altre, sinó tot seguit, i amb dedicació exclusiva. Donant-li un espai de 40 minuts, una vegada en la vida, i ja està. L’ordre de les cançons té una lògica en el temps i en l’espai.

¿Per què el tocarà només una vegada davant el públic?

Perquè per a mi és un ritual, el tancament d’aquest any. Acceptant les coses bones que ha tingut, les que no m’han agradat, i després deixar anar aquest any. Si continués fent bolos amb això, m’estaria emportant l’any amb mi, i vull deixar-lo anar i fer-li un petit homenatge a tot el que ha sigut. Per a mi, el sentit és fer un tancament emocional el dia 7 de desembre

¿Pot ser egoista fer les coses pels seus interessos emocionals?

No, no. Jo no em dec al meu públic. Tampoc, a una indústria. Em vaig plantejar aquesta idea i, si algú la vol secundar, guai; si no, no passa res. Tinc un nivell de compromís amb l’art bastant desenvolupat i no em sembla egoista. Em sembla més egoista parlar de coses banals i fer-ho 50 vegades. Però, no ho sé, pensaré sobre aquesta pregunta, me l’emportaré a casa. Suposo que crec que no tinc un públic tan fidel que ara es quedi amb ganes de més concerts. Em costa molt pensar que a algú li sàpiga tan greu no haver pogut venir.

Després de molts anys de treball, en els últims temps ha assolit una dimensió pública que no tenia. ¿Li costa gestionar-a?

Crec que no; tinc nou discos i 27 espectacles. No ha sigut una cosa sobtada. Soc una formiga i això ha anat venint a poc a poc, tot i que l’últim any ha crescut exponencialment. Però això ha sigut de pencar diàriament. Molt diferent és el cas de Rosalía, que li ha vingut de cop, i a una altra escala. Màxim respecte per ella: m’encanta, em sembla increïble, però això sí que ha de ser difícil. Jo continuo tenint la meva vida absolutament normal.

És una artista amb una imatge forta i contorns ideològics definits. ¿Pensa si una part del seu públic arriba a vostè per aquest carril i no per la música?

Sí, i no m’importa. Intento no fer música per a músics, ni art per a artistes. A mi m’ha passat llegir una entrevista amb algú, que m’interessi i llavors preguntar-me què fa. És igual per on t’hi acostis. La qüestió és que si et quedes allà és que hi ha una cosa que t’ha interessat.

¿La posició en la música i en la vida són una mateixa cosa?

Para mi, sí, perquè ho vinculo i no existeix una cosa sense l’altra, i l’art és el reflex del que som. Per això per a mi és important quin discurs té la gent i com es relaciona o es mulla en la vida. De vegades veig que no hi ha un compromís o una vinculació amb una cosa real. Hi ha moltes maneres de comprometre’s, i en la música i l’art veig poc compromís en general. Ahir vaig anar al Lliure a veure ‘Paisajes para no colorear’ i crec que el 80% del teatre hauria d’anar en aquesta línia: de visibilització, de queixa...

¿No n’hi ha prou que l’art sigui bonic?

Estic resignificant el que és bonic i el que no. I a propòsit del meu disc ‘Estómac’, trobo més bonica una víscera ensangonada que un cor vermell.

¿La faria recular que la veiessin com un símbol?

M’és igual. Ni ho vull ni ho deixo de voler. Ja m’agrada ser referent, però no m’agradaria tant que la gent imités el que faig, perquè crec que el que jo predico és que cada un sigui com és i que trobi la seva manera d’expressar-se.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquest disc no estava previst. ¿Seguirà amb aquest ritme d’àlbum anual?

No crec que rebaixi el ritme, tot i que ara tinc previst un disc amb quartet per publicar el novembre del 2020 i el següent no me’l deixaran treure abans i haurà d’esperar el 2022. Però el 2021 potser faig un altre disc de piano sol. Sí, potser ho faig així, combinar: els discos a piano són més fàcils i amb menys costos. Però no ho puc assegurar.