El Buscón de Quevedo arriba per fi a les Índies gràcies al còmic

Brivall, rufià, tafaner, trampós, estafador, farsant...tot això i més és Pablos, natural de Segòvia, fill d’una alcavota una mica bruixa i d’un barber lladre, que va fer seu el primer manament del seu pare: ‘No treballaràs’. És el rei dels pocavergonyes immortalitzat a ‘La vida del Buscón’ com l’«exemple portentós de vagabunds i mirall de gasius» per Francisco de Quevedo, que al final d’aquest clàssic indiscutible del segle d’or anuncia que el farà embarcar cap a les Amèriques en una segona part que mai va arribar a escriure. Recollint aquest cabdell inèdit el guionista francès Alain Ayroles (1968) i l’artista granadí Juanjo Guarnido(1967) han embastat durant una dècada l’ambiciós còmic ‘El Buscón en las Indias’ (Norma Editorial), una narració rodona i plena de girs sorprenent, brodada pelfestival gràfic del dibuixant de la premiada‘Blacksad’ (‘Blacksad’Nacional de Cómic 2014 amb Juan Díaz-Canales, un Eisner al millor artista complet i millor sèrie a Angulema). 

Al llarg de 160 pàgines hipnotitzadores bull una ambientació històrica impecable del segle XVII que transita tant pels palaus de la Cort de Felip IV com per les tavernes brutes on el populatxo ofega les penes amb alcohol i prostitutes, baixa a les mines on agonitzen els indígenes esclavitzats, puja elsAndes peruans nevats o s’interna dins la selva amazònica acompanyat dels esclaus negres fugitius.  

Pablicos fuig de la misèria i la gana a Espanya a la recerca d’El Dorado cap a un continent on els conqueridors espanyols continuen massacrant el poble indígena. «És una època cruel, en quèla vida humana no valia res, en què la gent tirava endavant com podia, on tot valia per tal de continuar viu i en què només sobrevivia el més fort o el més hàbil i murri, com ell», explica Guarnido al seu pas per Barcelona amb un Ayroles que apunta, en un més que acceptable espanyol, que és una història de cobdícia. «És inherent a l’ésser humà. És intemporal. Ell persegueix la felicitat com qualsevol persona. Pablo és el receptacle de totes les flaqueses i defectes de l’ésser humà, és un canalla mesquí, traïdor... però l’hi perdonem perquè és un humà com nosaltres, perquè tots tenim les nostres misèries i ens hi podem reconèixer, en els seus successius fracassos, en la seva impossibilitat de triomfar. De fet, és la història d’un perdedor».  

Un final que no admet espòilers

El lector troba ben aviat Pablos a la masmorra de la fortalesa de Cusco, detingut portant al sarró un penjoll d’or inca i un cap humà reduït. Per endarrerir la tortura i la mort el dissortat comença a explicar la seva vida, com Xahrazad a ‘Les mil i una nits’,al cobdiciós agutzil, a qui només li interessa l’origen de l’or. «El guió evoluciona com una història dins d’una altra, com nines russes en què una porta a una altra fins a arribar al clímax», apunta Guarnido, amb un final que no admet espòilers i que és, riu el dibuixant, «una mascletà». 

«El lector sap des del principi que és un pocavergonya que va a la seva, però en realitat no sap fins a quin punt ho és. I t’encaterines amb el personatge, empatitzes amb ell, i després veus que fa coses que et saben greu», afegeix. Ayroles alerta: «Només cal mirar-lo a la cara ja des del retrat de la portada [que Guarnido ha fet a l’oli]. Veus que no te’n pots fiar. No té escrúpols, se supera a si mateix en murrieria. I acaba sentpresoner de les seves mentides i el seu egoisme». Afronta, assenyala Guarnido, «situacions molt complexes i paradoxals, perquè com més puja, més descol·locat està, se’n penedeix però no fa penitència, i al final se sent sol i transmet al lector la seva melancolia».  

Quevedo, precursor de l’humor negre

Els dos creadors utilitzen hàbilment les possibilitats del còmic per perpetuar la picardia i la ironia de la narració. «És cert que utilitzem un decalatge entre el text, que explica una cosa, i la imatge, que en mostra una altra», assumeix el guionista. I el dibuixant cita un exemple: el Buscón diu ‘quina alegria veure els rostres de bons cristians’ i en canvi veus dibuixats mercenaris i patibularis». «És una eina per desplegar l’humor negre, molt difícil de mostrar amb imatges. El Buscón de Quevedo és un autèntic precursor de l’humor negre. Té un caràcter esperpèntic i grotesc, és capaç de dir coses terribles, un drama, la mort d’un nen, amb tal desinterès i ironia, gairebé sense donar-hi importància, que pot fer que el lector es peti de riure», continua Guarnido, expert a narrar només amb el dibuix, com demostra amb una dotzena de pàgines magistrals sense cap paraulaexplicant una peripècia rere l’altra a l’Amazones, abocant-hi algunes de les sensacions i les pors que li va produir una expedició de dos dies per la selva durant un viatge al Perú. 

Clàssics universals i hilarants   

Reivindiquen els clàssics de la literatura. «Per als nens solen resultar avorrits quan els hi plantegen a l’escola com un treball. Però quan després llegeixes un clàssic sense que ningú t’obligui descobreixes per què són clàssics, per què han perdurat en el temps: perquè són universals i diverteixen», reflexiona el guionista de ‘D. Diario de un no muerto’ i ‘De capa y colmillos’ (que Norma recuperarà amb dos integrals).  

Aquest còmic, afegeix, «és una manera de desempolsegar històries, actualitzar-les amb una versió més moderna, però respectuosa amb l’obra original, i redescobrir-les a la gent, que es pugui divertir amb elles, veure que els clàssics no són avorrits i que tingui ganes de llegir els originals».

Notícies relacionades

'Blacksad' s'endú el Nacional de Cómic

'Oscaritzats' del còmic

Clàssics com aquest o com el ‘Quixot’, recorda Guarnido, que té «passatges hilarants», i que «són un llaç amb la gent d’altres segles, un patrimoni cultural». De fet, la primera idea que Ayroles li va proposar al dibuixant, que treballava en ‘Blacksad’ (ara en prepara una altra entrega) era una continuació de l’obra de Cervantes a les Índies. «Però això era trair la història, perquè ell li va posar un final». I aquí, Quevedo els va servir amb safata el seu Buscón.