L'assassinat de Guillem Agulló es fa pel·lícula entre amenaces

Han hagut de passar 26 anys des de l’assassinat del jove antifeixistaGuillem Agullóperquè es faci una pel·lícula d’un dels crims més sonats de la ultradreta a l’Espanya democràtica en bona mesura perquè la por i l’odi que va despertar el cas encara no s’han dissipat. 

Les pintades amb els ‘Guillem, fot-te’ han tornat al barri on viuen els seus pares a Burjassot i, quan es rodava en aquesta localitat pròxima a València la recreació de la manifestació que hi va haver després de l’assassinat, una dona els va recriminar a crits el suposat homenatge.

«Aquí notes certa violència forta», admet el director de ‘La mort de Guillem’, el barceloní Carlos Marqués-Marcet. «El rodatge viu sota l’amenaça permanent», confirma Rafa Molés, un dels productors. Aquesta sensació que un quart de segle després encara ho impregna tot va obligar a canviar qui havia de ser el Guillem.

«Dos dies abans de començar els assajos, el noi que havíem elegit ens va dir que no podia fer-ho, perquè tenia por de ser un altre Guillem», recorda Marc Roma, un altre dels responsables d’aquesta ‘tv-movie’ d’À Punt Mèdia i TV-3, entre d’altres, que parteix amb un pressupost de 850.000 euros encara per completar.

Yannis Collado, el jove de 22 anys que finalment interpretarà en la ficció el militant assassinat, va ser elegit en un càsting entre integrants dels moviments antifeixistes valencians, de manera que, malgrat encara no haver nascut aquell 11 d’abril del 1993, coneix bé la figura heroica que s’ha creat d’Agulló, però es va haver d’acostar al Guillem.

«Conèixer la família va ser una cosa complicada, perquè tothom diu que m’assemblo al Guillem i la situació era difícil, però ells van fer que fos fàcil. Hi ha un altre Guillem, el de casa seva, que era un bon xiquet», explica.

Marqués-Marcet dirigeix aquest llargmetratge de denúncia política sense renunciar a l’intimisme que va mostrar a ‘10.000 km’ o en la recent ‘Els dies que vindran’,guanyadora en l’últim festival de Màlaga. «Per a mi no existeix l’àmbit íntim sense el polític ni el polític sense l’íntim», apunta el barceloní, que va revelar com la família els ha cedit els records del seu fill o la bandera que penjava al seu dormitori. 

El seu dol és un dels protagonistes, com també ho és el mite creat. «La mort no era suficient per entendre la figura. Sempre m’ha interessat veure com es construeixen les coses, veure el Guillem com a símbol de la lluita i també com un noi de 18 anys. Òbviament, els màrtirs es fan després de morts», reflexiona. Allò va ser tan dur que reconeix que han hagut de rebaixar el dramatisme per mantenir la credibilitat.

La victòria final

De visita en el rodatge,Guillem Agullópare reconeix que amb la pel·lícula «la ferida s’obre una mica, però en surt sang neta que ajudarà a acabar de cicatritzar». 

Mentre parla es grava l’escena del judici que va condemnar l’assassí confés a unes penes mínimes i que va obviar tot el component polític del crim, una imatge contra la qual fa anys que la família lluita. «No ens podíem quedar a casa; bastanta merda li van llançar ja en el judici», recordaCarme Salvador, la mare del Guillem. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«La pel·lícula ens permet arribar a molta gent a qui no podríem accedir per explicar la veritat i que se sàpiga que no va ser una baralla entra joves, sinó un crim polític. L’assassí tenia una ideologia, després es va presentar per Aliança Nacional, i el Guillem també. Ell era antiracista, antifeixista i independentista», enumera. 

«Durant aquests 25 anys ells han anat guanyant amb la societat un judici que van perdre», apunta Molés. Ara volen traslladar aquest triomf a la pantalla.