Ramoncín: «Tinc raó, però em van ploure les hòsties»

Ramoncín posa en ordre el seu catàleg i, després de reeditar el seu primer àlbum, ‘Ramoncín y WC?’ (1978) amb motiu del 40è aniversari, ara li ha tocat el torn al segon, ‘Barriobajero’ (1979). Una obra turbulenta, de culte en el rock espanyol, que en el seu dia va venir acompanyada de conflictes amb la seva discogràfica, la desapareguda EMI. El cantant madrileny actua aquest dijous al Luz de Gas i anuncia un àlbum nou per a l’any que ve.

El 1979 se suposava que vostè era punk, però escoltant ‘Barriobajero’ et trobes rock urbà, blues, atmosferes viscoses, salms ‘prog-rock’...

És que no hi havia res de punk en aquest disc. El més punk potser era la meva veu, la d’algú que estava començant. Igual que el primer disc, que podia tenir un aspecte punk, però una vegada el poses... ‘Marica de terciopelo’, amb aquell poema llarguíssim, crec que sonava més a grups anglesos com Bad Company.

Llavors, ¿no el van influir les bandes noves de Londres o Nova York?

No, això aquí no havia arribat, tot i que sí que recordo bé el ‘single’ de Sex Pistols, ‘God save the Queen’, i després Joy Division. Però a mi m’agradava molt el rock tradicional. Un dels discos que més sentia era ‘L.A. Woman’, de The Doors. ‘Barribajero’ té més a veure amb ‘Berlin’, de Lou Reed, que amb cap altre disc. Cançons com ‘¡Hola muñeca!’ amb aquesta atmosfera, aquesta foscor... No vam aconseguir trobar el punt del tot, i ens va sortir ‘Barriobajero’.

Un disc conflictiu.

Em vaig barallar amb EMI, amb el director general, que era un pocavergonya. Ja es pot dir perquè va morir. Volia aconseguir les lletres per tenir els drets d’autor. Per la baralla el disc es va descatalogar de seguida. Per això ara m’ha vingut de gust reeditar-lo bé, amb una edició en vinil de 180 grams.

Va vendre menys que el primer.

Va ser una ruïna, però es va convertir en el disc mític que la gent vol tenir, i després el podies veure en una fira a un preu multiplicat per deu.

‘Trozos de cristal’ és una cançó estranya.

Quin tema més estrany, ¿eh? Era un poema que a Umbral li va encantar: «‘seremos fácilmente destruidos como frascos de perfume’»... Rock urbà una mica simfònic potser.

En tot l’àlbum hi ha un paisatge de barri, uns personajes.

Sí, el Chuli, el camell, la noia, les habitacions... Jo havia deixat la casa familiar i era a la Porta de Toledo. L’imaginari era aquest. Te’n pots anar del barri però el barri no se’n va de tu. Jo he tornat al barri una altra vegada. He tingut la possibilitat d’anar a la zona alta, però no he volgut. Està molt bé. No és nostàlgia, perquè el continues vivint.

Eren uns anys incerts a Espanya, quan moltes coses estaven per definir-se.

Però, per mi, Franco va volar pels aires amb Carrero Blanco, dos anys abans de la seva mort. Amb allò, tot i que ell firmés penes de mort encara, al carrer, la sensació era d’«això s’ha acabat». La seva mort ens va alliberar moltíssim, però estàvem equivocats: Franco va afusellar abans de morir, els de Cristo Rey anaven pegant la gent amb cadenes i el 1981 hi va haver l’intent de cop d’Estat. Allà estava jo, a la llista dels que volien afusellar. Jo, que no havia estat ni en sindicats, ni llançant còctels molotov, que era un tio que havia fet tres discos. A la llista, de rockers només hi érem Miguel Ríos i jo, juntament amb Serrat, Víctor Manuel, Aute, Umbral, Concha Velasco, Almodóvar... És a dir, que quan tu et creies que ja no passava res, hi havia uns tios que estaven apuntant, i que et posaven una creu.

Quan sent l’expressió ‘règim del 78’ i que el franquisme segueix viu, ¿què pensa?

Això ha fet molt mal. Només ho pot dir qui no hi va ser. No ho puc compartir, és impossible. Aquí es van fer uns pactes i es va aprovar una Constitució que jo no vaig votar per la monarquia. Jo no em podia creure que tindríem una monarquia. És l’única vegada que no he anat a votar. A Catalunya es va votar i massivament. Es va fer un esforç enorme, i algú com Suárez, que ara es parla d’ell com una figura entranyable, llavors el posàvem a parir. L’assetjament de Felipe González a Suárez va ser demolidor, i li fotia tothom: els seus, els franquistes, l’esquerra... Que gairebé 40 anys després hi hagi persones que coregin el nom de Tejero com un heroi... Alguna cosa ha passat que no estava previst, i és que aquí no hi va haver una revolució com a Portugal. Franco es va morir al llit. Però quan algú diu que això no és una democràcia real li dic: «Jo t’envio a una dictadura perquè vegis el que és, anant a la universitat amb els cabells llargs i una arracada el 1973».

El desembre de 1977 va prendre part al memorable Festival Punk Rock de L’Aliança de Poble Nou. ¿Com el recuerda?

Amb la Banda Trapera del Río, Mortimer, Peligro i Marxa. Era a la mili i em vaig haver d’escapar. Quan vaig veure les bandes em va semblar que nosaltres estàvem fent una cosa més elaborada. Portàvem dues bateries i dues guitarres, encara no sabíem si volíem ser The Grateful Dead o què. Ho vaig veure divertit, però jo volia que fer una altra cosa, no només bronca i ja està. Amb la premsa la sensació va ser desastrosa.

¿Què va passar?

Van muntar una zona per als periodistes i hi vaig anar perquè em volia fer una foto amb Bertha, de ‘Popular 1’, que era la meva musa. Me la vaig fer, i al costat hi havia una trobada amb molts periodistes i vaig veure que s’estaven rient dels nois de les bandes. Els parlaven d’una manera... Un al veure’m em va preguntar: «i tu, ¿què llegeixes?». Li vaig dir que estava llegint el ‘Diccionari filosòfic de Voltaire’. Devien pensar «aquest no és un punk que es va pixant pels llocs».

Els 80 van ser la seva dècada de més projecció popular, amb àlbums com ‘Ramoncinco’, ‘Como el fuego’ o ‘La vida en el filo’. ¿Quina part de la seva obra creu que aguanta millor el pas del temps?

Les cançons que és com si les hagués escrit ahir. Jo crec que el moment més potent és amb ‘Como el fuego’, el 1985, tot i que ja va començar el 1981 amb ‘Arañando la ciudad’. Allà començo a fer cançons més compromeses. A ‘¡Corta!’ gravo amb Boz Burrell, que havia sigut membre de King Crimson i Bad Company, i amb Ollie Halsall, guitarrista que havia tocat a ‘Jesuschrist Superstar’. Primera divisió. Aquesta gira va ser demolidora. Boz es volia quedar i seguir, però el seu mànager, Peter Grant, que havia portat Led Zeppelin, li va dir un dia: «Mira, l’escola dels teus fills, la roba que es posa la teva dona i el cotxe que condueixes m’ho deus a mi, i tens pendents dos discos amb Bad Company i els faràs tant sí com no». Es va quedar acollonit. Jo em vaig quedar pensant: ser tan gran, ¿per això? Boz va morir a Espanya, a Marbella, amb 60 anys. Després, amb ‘Como el fuego’ la cosa va agafar molta volada. A la Recta de l’Estadi, a Montjuïc, en una Mercè hi havia 100.000 persones. Però cal pensar que no sempre pot ser així.

Als 90 va fer una aturada. ¿Què va passar?

Vam gravar el doble en directe i em vaig adonar que portava ja més discos gravats que anys havien passat. Em va semblar que em quedaria sec, sense res per explicar. Havíem venut 400.000 discos dobles i em van demanar un àlbum nou. Jo volia descansar. Em van dir: «és igual, grava el que vulguis». Aquesta frase em va quedar gravada. Jo vaig dir: ‘¿com?’. Potser vaig cometre un error, però no vaig tornar a gravar fins al 98 amb ‘Miedo a soñar’.

Després la seva imatge s’associaria a un altre àmbit, la SGAE, quan va entrar a la seva junta directiva. Temps d’auge de la pirateria i de defensa del cànon digital. ¿Es penedeix d’haver-se ficat en aquest mullader?

És de l’única cosa que em penedeixo en la meva vida. Tot i que el temps m’ha donat la raó. Teníem raó quan dèiem el que passaria. Però hi havia aquella barreja de desídia i d’hipocresia, posant la boca en un lloc i la cartera en un altre. Perquè ningú va dir «aquests diners no els vull»; ningú va deixar d’ingressar els drets ni va decidir regalar els discos. Quan jo hi era, amb Teddy Bautista, la SGAE recaptava 360 milions d’euros, i en aquella època la francesa SACEM, 700 milions. Avui, la SGAE no arriba als 200, i la SACEM en recapta 1.700. Això ho diu tot. França és un país que ha defensat els seus drets i on tots han anat a l’una. D’acord, tinc raó, però em van ploure les hòsties. Hi va haver un moment en què em sentia el ninot del pim, pam, pum. Després, quan van entrar a la SGAE, van anar a buscar el que feia més soroll. Però vaig arribar a l’Audiència Nacional i es va decidir que jo no havia fet res, que era innocent i que no hi havia cap prova contra mi. A partir d’aquí, la tensió es va desinflar. Et deixen respirar i aigua passada. Però va ser molt dur. Temps perdut de la vida.

Mai va deixar la música del tot.

Ni en aquells moments. Només vaig suspendre un concert, quan allò de l’Audiència. Vaig pensar a deixar de tocar, però em vaig adonar que això era el que volien. El problema és que en aquest país no et pots querellar contra els fiscals, contra els jutges. Jo els diria: «Vostès ja sabien que això no anava enlloc». Perquè al final te n’assabentes de tot; tothom parla. Crec que allò m’ho podria haver estalviat.

¿I ara?

Ara soc feliç. Sé que hi ha un sector de la música, dels festivals, en què mai entraré i ni tan sols ho intentaré. Però tinc un públic molt concret, que sap el que busca i que amb mi trobarà un rock molt poderós, afilat, amb coses per explicar.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El seu últim disc amb cançons noves va ser ‘Cuando el diablo canta...’ (2011). ¿En prepara un altre?

Sí, per a l’any que ve. No sé si n’avançaré res al Luz de Gas, perquè a la companyia em diuen que cançó que estreni, cançó que foto enlaire per al disc. Per al disc nou, penso en el so que més m’agrada d’aquests últims anys, que és el dels últims àlbums de Ryan Adams, sobretot el que es titula amb el seu nom. Un disc amb una atmosfera que tingui a veure amb els sentiments, l’amor i el desamor, la mort..., i la temàtica social, perquè defensar drets és tan important com fa 40 anys.