'Star Wars': 10 cineastes ens evoquen el seu primer record de la saga

La fanfàrria de John Willams, el «fa molt temps, en una galàxia molt, molt llunyana...» els títols d’inici en inclinació ascendent, el Cuirassat Estel·lar Classe Executor perseguint la petita corbeta coreliana de la princesa Leia... El meravellós inici de ‘La guerra de les galàxies’ (George Lucas, 1977) va deixar mut tots aquells que el van poder veure a les grans pantalles de cine de fa 42 anys. I va ser també l’inici d’un apassionat fenomen fan que ha marcat diverses generacions posteriors. Davant de l’estrena, aquest dijous, de l’última entrega de la saga, ‘L’ascens de Skywalker’, EL PERIÓDICO ha volgut que una desena de creadors del cine espanyol (directors, productors, actors, guionistes) evoquin els seus primers records d’’Star Wars’ i de quina manera ha pogut marcar les seves vides.  

PACO PLAZA. Director

«Em fa sentir supervell pensar que s’estrena una altra pel·lícula d’‘Star Wars’. La meva àvia va portar tots els seus nets a veure ‘La guerra de les galàxies’ i ho recordo com un gran espectacle. A l’escola ens vam passar tot un any jugant amb les espases làser. Després va arribar ‘L’imperi contraataca’ amb aquest gir fosc i aquesta atracció cap al mal, i el descobriment que Darth Vader era el pare de Luke, cosa que es va convertir en un trauma infantil: pensar que el teu pare podia ser dolent, que és una cosa important en l’educació de tota una generació.

Amb ‘El retorn del Jedi’ vaig sentir certa sensació de desencant i tot per culpa dels ewoks, que em van semblar discutibles com a icona infantil, i que convertien una cosa molt seriosa en un món més ‘teleñeco’ que perdia tota transcendència. La meva relació s’ha anat diluint molt amb el temps, fins que aquesta galàxia tan llunyana, cada vegada ha sigut més llunyana per a mi».

---

ARANTXA ECHEVARRIA. Directora

«Jo no és que sigui fan d’‘Star Wars’, que això és un concepte que ha sorgit ara. Jo estava boja perduda per ‘La guerra de les galàxies’. La vaig veure quan era nena en un d’aquests cines grans de la Gran Via de Madrid i va suposar un abans i un després, igual com em va passar amb Indiana Jones. Quan vaig sortir de la sala gairebé m’atropella un autobús perquè el meu cap estava en una altra galàxia. Aquest univers em va acompanyar fins a ‘El retorn del Jedi’. Després em vaig desprendre d’aquesta afecció perquè havia sigut tan intens tot que amb els anys no vaig poder seguir aquest mateix joc».

---

SERGIO G. SÁNCHEZ. Director i guionista

«Va ser la primera pel·lícula que vaig veure en el cine amb quatre anys i em va esclatar el cap. Recordo moltes coses d’aquell dia i de com estava de nerviós, de veure-la en un petit cine de reestrena a l’Oviedo gris de la meva infància. Em va canviar totalment, quan vaig sortir al carrer vaig sentir que ja no pertanyia a aquest món real, volia quedar-me en aquest univers de fantasia en el qual hi havia princeses, batalles, i aquest concepte de la força. Amb el temps he anat seguint la saga amb afecte i disfrutant-la gairebé sempre. Ara tinc sentiments trobat respecte a aquesta nova trilogia perquè em sembla trist que hagin apartat George Lucas de la creació».

DENISE CASTRO. Directora i guionista

«El meu primer record d’’Star Wars’ és en VHS. No sé qui la va escollir, segurament el meu germà. Potser per la caràtula o perquè eren de les pel·lícules que sempre estaven demanades. Només amb l’intertítol de «fa molt temps...» ja sabies que la cosa prometia. Una princesa a la qual segresten, però que té molt més recursos del que sembla, uns dolents amb màscares i armadures, uns droides que arreglen coses i saben tots els idiomes, sabres làser, mestres Jedis que poden moure coses, Han Solo, el millor canalla de la història del cine (i el meu amor platònic). Naus que van a la velocitat de la llum i aquesta Estrella de la Mort capaç de fer explotar planetes.

Recordo anar en bici imaginat que era una X-Wing i intentar encertar una pilota dins d’un cub com si fos la sortida de ventilació del nucli (era més difícil del que sembla, jo no controlo tan bé la força). Per a mi això és ‘Star Wars’; dies de jocs, on tot és possible, on els bons guanyen i les pel·lícules formen part de la nostra vida. ¿Què més es pot demanar? Ah sí, ¡gràcies, John Williams!». 

 

SERGIO CABALLERO. Director de cine i codirector del festival Sónar

«Jo per edat soc més de ‘La guerra de les galàxies’ que d’‘Star Wars’ perquè en els 70 la versió original brillava per la seva absència. El primer record que em passa pel cap és que, després de fer una llarga cua al Palau Balañá, em vaig quedar fascinat amb els títols de l’inici. Eran supermoderns i amb aquesta fantàstica banda sonora tenies la sensació d’estar en un esdeveniment històric més que en una projecció de cine... És una cosa que també va passar amb ‘Grease’ de John Travolta i Olivia Newton-John. Tot i que he de reconèixer que jo en aquella època disfrutava més amb Bruce Lee o Bud Spencer i Terence Hill».

---

ALBERTO MARINI. Guionista

«Si li preguntes a un paio de Torí de la meva quinta (soc del 72) sobre les pel·lis que van marcar la seva infància, és probable que et surti amb la mateixa resposta: ‘Sandokan’, ‘Le llamaban Trinidad’ i ‘Guerre stellari’. No sé quantes hores de pati vam passar jugant a quimèrics ‘crossovers’ de Tigres de la Malàisia i Wookiees contra Darth Vader i Bud Spencer. Crec que hauria venut la meva àvia per una espasa làser de veritat. I l’àvia i el gat per ser Luke Skywalker.

Precisament per l’impacte que la trilogia va tenir en la meva infància, el meu amor per la saga es limita als episodis IV, V i VI. Vaig veure i veuré, amb i per les meves filles, les entregues posteriors però me n’allunyo. No vull que Kylo Ren, Rey o Bebè Yoda alterin la memòria del que ha sigut ‘Guerre stellari’ per a mi... Aquest apèndix de converses, jocs, somnis, essència de la meva infantesa analògica que no tornarà mai més». 

---

ENRIQUE LÓPEZ LAVIGNE. Productor

«Tenia 10 anys i era un dissabte fred del mes de desembre. Vaig fer una cua salvatge per comprar entrades al voltant del Cine Real Cinema a la plaça de l’Òpera de Madrid. Vaig anar sol a buscar-les al matí amb autobús i en vaig comprar per a tota la família, perquè des que s’havia estrenat als cines el 17 de novembre de l’any 1977 només hi havia revenda. O això em deia el meu pare per no anar-hi ell. En realitat, el meu pare no ens hi volia portar. No hi havia plans de trilogia, no es deia encara ‘Una nova esperança’, no hi havia encara joguines de Hasbro ni Lego i el fenomen estava a punt d’esclatar en aquell Nadal a nivell galàctic.

«No pot quedar-se aquí eternament, se n’han anat gairebé tots els seus amics, això significa molt per a ell ...», diu la tia de Luke. Ell mira a l’horitzó un doble capvespre a les dues llunes de Tatooine... El ‘Tema de la Força’ de John Williams t’arriba al cor al mateix temps que el contraplà ensenya un Luke encara no Skywalker, que abaixa el cap i després l’aixeca desafiador i somniador. L’esperit de l’aventura, créixer, anar-te’n de casa, el viatge de l’heroi... Tot això i molt més està tancat en aquells 38 segons, els més importants de tota la meva infància i adolescència. 

El meu fill Max va descobrir la saga en vídeo amb la segona trilogia. Es va obsessionar amb ‘L’amenaça fantasma’. Els fans de la trilogia original odiem aquesta pel·lícula quan es va estrenar el 1999 perquè suposava la infantilització de l’univers Lucas convertit en una botiga de joguines. El meu fill Max era ros i tenia 8 anys, com Anakin Skywalker. Veia sense parar la pel·lícula una vegada i una altra, fins a pensar que ell era el mateix Anakin. Ens separaven 38 anys, però el mateix esperit ens unia». 

---

ALBERT SERRA. Director 

«Mai a la meva vida he vist cap pel·lícula de ‘La guerra de les galàxies’, ni tan sols un minut i mig d’aquestes imatges que surten per la tele amb espases i gent voladora. No m’interessa ni puc respectar ningú que li interessi, excepte George Lucas, que em sembla un gran home de negocis, un dels més grans i lúcids, tot i que no crec que tingui cap talent com a director.

Sempre m’ha sorprès que als adults els agradin les pel·lícules en les quals surten monstres i coses així, perquè és un contingut molt infantil i és una estupidització del gènere d’aventures. Tots els nens volen ser adults, i jo sempre he vist ‘La guerra de les galàxies’ com una cosa molt infantil. Tampoc a la meva família li van interessar el més mínim les històries de monstres i espais voladors. Així que no en sé res, ni de què va, ni quina galàxia és. M’imagino que deu ser una història d’aventures entre el bé i el mal. ’Joc de trons’ deu ser algun tipus de derivació».

---

VELASCO BROCA. Director

«Soc molt fan de la primera trilogia original (sense remasteritzar), la resta de la saga no la considero cine perquè, estrictament parlant, no ho és. Probablement el meu primer record sigui el pla de Luke Skywalker observant les dues llunes o els dos sols (o un de cada, tot està difús) del planeta Tatooine, imatge que em recorda ara a la de ‘Dersú Uzalá’, de Kurosawa.

Em va impactar també la seqüència de l’escapada de la trituradora d’escombraries, més que pel perill que corrien els protagonistes de ser aixafats, per la brutícia de les aigües i residus. Però, sens dubte, la imatge que se’m va quedar gravada va ser la de la princesa Leia seminua i encadenada als peus de Jabba. Menteixo, tota la seqüència de la Cantina de Mos Eisley, primera seqüència en la història del cine, crec, en la qual es veien més de tres espècies d’extraterrestres diferents en un mateix espai».

JOAQUÍN REYES. Actor i humorista

«Dels aproximadament 14.000 milions de dòlars que s’ha embutxacat Kenner amb la venda de ninotets d’‘Star Wars’, jo hi he contribuït amb la gens menyspreable xifra de 500 euros, euro amunt, euro avall. El primer que vaig comprar va ser Han Solo, tenia 10 anys, i l’últim Cornelius Evazan ja amb 45 anys complerts. Per si no es capta la idea: al·lucino amb aquests ninots de 10 centímetres. Com li dic sempre a la meva dona ¡Es pot ser veritablement feliç amb 10 centímetres!

No era estrany que el meu amic Juanfran passés les tardes jugant a casa meva amb mi. Estàvem recreant l’emboscada dels ewoks quan de sobte Juanfran va aixecar Luke Skywalker i va dir: «Són barbies amb cara de mascle».

–¿Què? –vaig inquirir jo– Això no es diu a la pel·lícula.

Notícies relacionades

El panteó galàctic d''Star Wars'

Star Wars: l'origen d'una saga i un negoci fabulosos

–No, no, que dic que aquests ninots no deixen de ser com barbies amb cara de mascle.

¿A què venia això? ¿Que li estava passant al meu amic Juanfran? El vaig observar en silenci mentre em regalava un somriure maliciós. La seva cara rodona em semblava ara arrugada i sinistra com la de l’emperador Darth Sidious. Vaig concloure una cosa terrible: el meu amic Juanfran s’estava passant al costat fosc. Per això vaig començar a repartir bufetades, no podia fer res més, però ningú em va entendre. Molts anys després el temps m’ha donat la raó: Juanfran és diputat per VOX».