Els periodistes culturals de Barcelona escullen el millor del 2019

Escullin una obra representativa del 2019, van demanar alsvuit periodistes reunits aquest dilluns al Teatre Romea per confeccionar, en viu i en directe, el que fa no tants anys era un sa hàbit de la premsa escrita: un anuari cultural de l’any. Si haguessin coincidit tots en una obra hauria sigut notícia, una cosa sobrenatural; si haguessin coincidit més de quatre també hauria sigut notícia, més de l’ordre terrenal; no ho és menys que gairebé tots hagin seleccionat una obra diferent, i que amb les seves eleccions hagin traçat un mapa plural de l’activitat cultural de Barcelona, de la música al teatre, de la literatura a les arts plàstiques. Per un moment va semblar com si la ciutat tingués més múscul del que se sol dir.

Escenari negre, cadires vermelles, vuit periodistes asseguts en semicercle de cara al públic. El cronista cultural del diari ‘ABC’ Sergi Doria; el responsable de Cultura de ‘La Razón’ a Catalunya, Víctor Fernández; els periodistes culturals Jordi Nopca, del diari ‘Ara’, i Josep Massot, col·laborador d’‘El País’; el coordinador del suplement ‘Cultures’ de ‘La Vanguardia’, Sergio Vila-Sanjuán, i el director adjunt del mateix diari, Miquel Molina; i per EL PERIÓDICO, el cap de la secció de Cultura, Ramon Vendrell, i la periodista especialitzada en literatura Elena Hevia. Fèlix Riera, director de la Fundació Romea i aleshores mestre de cerimònies, remarca que la gran majoria d’ells tenen obra publicada, i que per tant poden parlar de la cultura de la ciutat no només com a observadors sinó com a actors. Abans de la selecció d’obres, se’ls demana a tots un diagnòstic del que surt, paraules més, paraules menys, que fa falta substància, empenta; cert que en unes arts més que en d’altres. I que ni els polítics ni la situació política ajuden. Al contrari.

Picasso, Solà...

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

¿Quin és l’obra més representativa del 2019?, pregunta Riera. Víctor Fernández diu que les dues exposicions encara obertes al públic al Museu Picasso: ‘Pablo Picasso, Paul Eluard, una amistat sublim’, i ‘Picasso poeta’. Diu que totes dues «recuperen Picasso» en la seva  faceta literària i que són «una festa». Nopca destaca la novel·la d’Irene Solà ‘Canto jo i la muntanya balla’, perquè «forma part d’una generació que està renovant les lletres catalanes». Molina opta pel «fenomen Rosalía» i Vila-Sanjuán per ‘Viejo amigo Cicerón’, l’obra dirigida per Mario Gas. «No hi havia cap altra obra que expliqués millor a la tardor del 2019 el que ens estava passant», va dir. Hevia, per la seva part, es decanta per ‘Lectura fàcil’, l’obra de Cristina Morales premiada amb el Nacional de Novel·la. «Parla de la Barcelona actual, està publicada per una editorial barcelonina i retrata la Barcelona dels desposseïts», diu.

Vendrell diu que l’obra de l’any és ’Sorprenendentes adelantos’, el disc més recent d’‘Hijos del trueno’, dels quals remarca que «fan un mestís que mai s’havia fet a Barcelona». «Representen el moment actual, eld’una cultura subterrània que està sorgint», afegeix. Al final, els únics que coincideixen són Doria i Massot, i coincideixen en ‘Falaise’, l’obra de teatre de Camille Décourtye i Blaï Mateu. Teatre, literatura, música, art... Una escenari plural. Una ciutat amb múscul. Malgrat els polítics.