Gainsbourg i Dalí, provocació mútua

ASalvador Dalí el va fascinar la cultura pop, i Serge Gainsbourg va provar de ser pintor (tot i que va acabar destruint gairebé tots els seus quadros), i tots dos es van trobar al territori de la provocació i de la conversió de l’escàndol en art. Allà van travar prou complicitats com per inspirar, dècades després de la seva mort, un periodista, Pere Francesch Rom, a escriure un llibre tan original com ‘Gainsbourg i Dalí, moi non plus’ (publicat en català per Edicions Cal·lígraf).

El títol al·ludeix tant a una de les cèlebres ocurrències del geni de Figueres(«Picasso és comunista, jo tampoc», va dir el 1951) com la cançó més famosa del músic, ‘Je t’aime... moi non plus’, composta el 1967, una coincidència que per a Francesch no va poder ser casual. «Els adverbis no són propietat de ningú, però, tot i que Gainsbourg va negar haver-se inspirat en l’afirmació de Dalí, seria molt estrany que no la conegués», explica el periodista, delegat de Cultura de l’ACN (Agència Catalana de Notícies), que va desenvolupar una dècada enrere la seva «obsessió» pel cantant i compositor, i que va començar a lligar caps a l’observar les pistes dalinianes que es deixen anar en el ‘biopic’ de Gainsbourg ‘Vida de un héroe’ (2010), de Joann Sfar.

Rellotges tous per a Melody

A través d’un relat en primera persona en què et va fent partícip de les seves indagacions i les seves troballes d’una manera intrigant, Francesch va establint els vincles entre els dos artistes: de la imatge del quadro ‘La persistència de la memòria’, de Dalí, amb els seus rellotges tous, al protovideoclip de ‘Valse de Melody’, a les figures surrealistes de cançons com ‘Intoxicated man’. El van ajudant en el camí nombroses veus, diverses d’elles desaparegudes en els últims anys, com el crític musical Albert Mallofré, el biògraf francès Gilles Verlant, el pintor Antoni Pitxot, que va ser amic de Dalí, i el secretari de l’artista, Enric Sabater.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

També es colen en la història les que fossin parelles de Gainsbourg, Élisabeth Livetsky i Jane Birkin. Per desgràcia, a la primera li va costar refrescar la memòria («insistia que tot era a la pel·lícula», lamenta Francesch) i és l’anglesa la que evoca l’escena, recreada al film de Sfar, en què el músic i Livetsky es van citar, a finals dels anys 40, en un apartament propietat de Dalí a París. Pis de parets negres d’astracan, com anys després va voler que fossin les del seu llegendari domicili alcarrer de Verneuil.

El músic i el pintor van mantenir contacte a partir dels anys 50 i van arribar a considerar alguna col·laboració que no va cristal·litzar, com va tenir temps de revelar Enric Sabater. Potser a partir de la cançó ‘La decadanse’, caracteritzada pel seu ball libidinós «una espècie de ‘perreo’ ‘avant la lettre’», en què «Dalí potser hauria pogut incorporar algun ingredient de ‘performance’». No va poder ser, però queden els traços de la seva sintonia i les seves afinitats: tots dos eren «tímids que no es van poder escapar de les seves màscares», estima l’autor. «I pioners de l’art de la provocació, davant del qual ara estem una mica immunitzats».