Els millors discos nacionals del 2019

Tanquem un any intens en què han plogut llançaments atractius de tots els gèneres i de la barreja d’aquests. El de Manel, ‘Per la bona gent’, pas endavant entorn d’un pop narratiu, obert a l’electrònica i a la llatinitat, encapçala aquest rànquing dels 10 millors discos nacionals de l’any. Dels neocantautors a la rumba, a través de les fusions i del flamenc més heterodox, marcant estil en aquest 2019 que ara acaba.

10. HIJOS DEL TRUENO‘Sorprendentes adelantos’ (El Volcán Música)

El supergrup de l’any: exmembres de Tarántula, Els Surfing Sirles i Manos de Topo, homenatjant (i sabotejant) l’esperit de l’orquestra de ball a base de rumba galàctica, havanera amb xinxes (en l’alta veu de Maria Arnal) i jota vinguda d’Egipte. Delicia distòpica.

---

9. KIKO VENENO‘Sombrero roto’ (Altafonte)

L’autor de ‘Volando voy’ no es queda quiet i sotmet el seu llenguatge rumber i la seva ‘flamencodèlia’ a audaços tractaments tecnològics (electrònica, hip-hop) sense perdre la seva gràcia i acidesa naturals. No hi ha ànim d’impressionar ni de semblar modern, perquè el seu art de la cançó reposa intacte: escoltin la senzilla i commovedora ‘Obvio’, declaració d’amor a cor obert.

---

8. LA CASA AZUL‘La gran esfera’ (Elefant)

Guille Milkyway es vesteix d’astronauta emocional i entrega una oda a la nostàlgia de l’enamorament utilitzant un llenguatge científic per prevenir-se dels mals del cor. Nou desplegament de fites pop reals o potencials, exorcitzant la vulnerabilitat de l’ànima amb tornades entusiastes i incursions en bucles absorbents. Una esfera acollidora, refugi flotant contra el món cruel.

---

7. LA BIEN QUERIDA‘Brujería’ (Elefant) 280

Deu anys després de ‘Romancero’, la bilbaina Ana Fernández-Villaverde porta les seves ofrenes melòdiques a un imaginari gòtic d’atmosferes tenebroses i metàfores ocultistes. Electrònica o al piano, impressiona amb les seves cançons imperatives, portadores d’un romanticisme licantrop.

---

6. LORENA ÁLVAREZ‘Colección de canciones sencillas’ (El Segell-Universal)

L’asturiana, una de les responsables que l’indie girés la vista a la cançó tradicional, s’encoratja en aquest repertori refrescant, descarat i amb parcel·les per a la introspecció. Una font d’inventiva en melodies i històries, retrets (la feminista ‘Si tú eres mi hombre’) i sentit de l’aventura (‘La nube’), amb enginy i profunditat. Cançó popular infinita.

---

5. HIDROGENESSE‘Joterías bobas’ (Austrohúngaro)

L’àlbum amb més caramel de Genís Segarra i Carlos Ballesteros, un malbaratament de tornades juganeres amb aromes florals i picades d’ullet subtropicals. Cosa que no significa que el duo hagi renunciat a aquesta excentricitat tan seva: cada cançó és una capsa de sorpreses, si bé aquí hi ha menys girs abruptes i més detalls amorosos, amb vista a Mèxic i a la cançó melòdica europea. Un festival.

---

4. EL NIÑO DE ELCHE‘Colombiana’ (Sony Music)   

Francisco Contreras inventa un paisatge sonor tan flamenc com llatí, amb traços de seguidilla i de cúmbia, pòsit tribal i plans lisèrgics de la mà del colombià Eblis Álvarez (Meridian Brothers). ¿Viatge d’anada i tornada? Més aviat confluència animal per a l’era de Skype.

---

3. FERRAN PALAU‘Kevin’ (Hidden Track)

Del camp gravitatori de ‘Blanc’ (2018) surt aquesta nova obra àlgida, prolongació de l’estat de gràcia en què es troba el membre d’Anímic. Aquí perfila més si és possible la seva noció de cançó cotonosa, que transmet confortabilitat i un halo de misteri entre línies. Brillants cançons pop, al cap i a la fi, com ‘Univers’, que eleven la lentitud a una nova categoria.

---

2. LIDIA DAMUNT‘Nacer en Marte’ (La Castanya) 

La neotrobadora murciana, ex Hello Bufona, eleva els seus dots de compositora en un repertori amb àngel, atrevit i ple de recursos: melòdics, tímbrics, rítmics i narratius. El seu àlbum més pop, amb producció de Sergio Pérez (Svper), realça la seva identitat única amb subtils trames llatines i r’n’b en dinàmiques sempre a punt al gir imprevist i tocades per un simpàtic halo de retrofuturisme ‘lo-fi’.

---

1. MANEL‘Per la bona gent’ (Ceràmiques Guzmán)

No hi ha carreres com les de Manel, un grup que va començar, una dècada enrere, heretant maneres folk ukelele en mà i que, després de diverses mutacions, ha assolit un estatus d’artista imprevisible, ara amb gana per l’electrònica i els ritmes afrollatins. Si el seu quart àlbum, ‘Jo competeixo’ (2016), ja albirava aquests territoris, ‘Per la bona gent’ s’hi enfonsa incorporant el llenguatge del ‘sample’ en la seva construcció de desafiadores cançons pop.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquestes cites són allà per reforçar el subtext del disc: l’homenatge als artistes que els van precedir. Com a mascaró de proa, el ‘single’ més trencador del pop català modern, ‘Per la bona gent’, a partir del ‘sample’ d’‘Alenar’ (1977), de Maria del Mar Bonet. Senyalitza el camí de ports substanciosos, maquinals i trobadorescos, a través del tròpic, del gir malenconiós i de la narrativa aventurera de Guillem Gisbert, amb aquest punt i final en la veu de Sisa, evocant l’ambient del vell Zeleste a ‘El vell músic’. La tradició continua, i és en bones mans.

---

La llista de millors discos internacionals de l’any ha sigut elaborada amb les votacions de Jordi Bianciotto, Ignasi Fortuny, Juan Manuel Freire, Julián García, Rafael Tapounet i Ramón Vendrell

---