Ramón del Valle-Inclán vs. Manuel Bueno

Fins aquí arriben els seus sospirs de decepció. No creguin que no els sento. Onze rings literaris i cap escriptor assassinat. El màxim que hem vist han sigut tasses de te sacsejades contra els platerets, cartes al director i, com a molt, algun insult (entre dents). Per sort, hi ha allò del braç de Valle-Inclán. No és un embotit, però servirà per fer boca. 

Ramón del Valle-Inclán era un escriptor de Pontevedra que, l’estiu de 1899, acabava d’arribar a Madrid per segona vegada i feia veure que vivia en la indigència. Tenia 33 anys, però semblava l’avi de Tagore. Pío Baroja va afirmar que Valle-Inclán, en aquella època, estava «en l’apogeu de l’altivesa i de la impertinència» i era un «dictador en la seva tertúlia», la del Café de La Montaña. Aquella tertúlia era un club de colls llardosos i un vinot menyspreable on anaven bohemis veritables i impostats per discutir cara a cara (béeee) sobre parides monumentals (oooh). El dia que ens ocupa, el tema era el pròxim duel entre Leal da Câmara, un jove caricaturista portuguès, i l’aristòcrata andalús López del Castillo (els dos homes havien intercanviat cops de puny després de discutir pel valor dels lusitans i els hispans). 

Al Café de La Montaña la discussió va anar pujant de to, fins que el jove escriptor basc (futur falangista i pronazi) Manuel Bueno, amic de l’andalús, va exclamar: «¡Senyors, tot el que vostès estan dient no té cap validesa! ¡Leal da Câmara és menor d’edat i no es podrà batre!». Valle, amic del portuguès, es va prendre aquestes paraules com un atac i amb la seva «veu metàl·lica» va respondre: «No sigui vostè ximple, que vostè d’això no en sap una paraula». Bueno, un home de faç immaterial, com un Mr. Potato sense peces, però animotel·lúric, el va amenaçar amb el bastó. Valle-Inclán que continuava udolant «¡Ximple! ¡Ximple!» i havia oblidat que era un intel·lectual gallec mig tísic, no un ultra del Lazio, va agafar una ampolla pel coll («com si fes anar l’as de bastos», segons Gómez de la Serna) i, després d’esquitxar tots els presents, va provar de estampar-li a Bueno, que no va tenir cap més remei que clavar un cop de bastó que fes callar (altres fonts afirmen que li va fotre una pallissa mortal).

Infecció infausta

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Segons el mite, els botons de puny que portava Valle se li van clavar a l’avantbraç esquerre, provocant-li la infausta infecció. En realitat (ho sabem ara, cent biografies després) es va tractar d’una inoperable «fractura comminuta als ossos de l’avantbraç». La brutícia superlativa del Madrid de l’època va fer la resta. El braç de Valle-Inclán es va gangrenar en només una nit, i els metges van decidir amputar-l’hi fins a l’espatlla.

Al cap de pocs dies, el limfàtic Valle es tornava a presentar al cafè amb una extremitat menys però amb un estat d’ànim envejable. «Mira, Bueno, el que ha passat, passat està», li va dir al seu adversari. «No et preocupis, que encara em queda l’altre braç, que és el d’escriure».