'Parásitos', la pel·lícula de l'any en cinc claus

S’ha convertit en l’autèntic fenomen cinematogràfic de la temporada. Des de la seva estrena al passat Festival de Cannes no ha parat de sumar adeptes fins a erigir-se com un film-esdeveniment. En gairebé totes les llistes de l’any (inclosa la d’EL PERIÓDICO) se situa al primer lloc, és la favorita als Globus d’Or i als Oscar per alçar-se amb el premi a la millor pel·lícula estrangera (com a mínim, perquè probablement aconsegueixi més guardons), restant possibilitats a la que hagués sigut la natural vencedora en aquesta categoria, ‘Dolor y gloria’, de Pedro Almodóvar.

¿Com és possible que una pel·lícula coreana sense estrelles internacionals hagi aconseguit una repercussió semblant? Porta recaptats gairebé 127 milions de dòlars i podria convertir-se en la tercera pel·lícula de parla no anglesa més taquillera de la història després de ‘Tigre i drac’ (213 milions de dòlars) i de ‘La vida és bella’ (230 milions). ¿Per què ‘Parásitos’ és un ‘boom’?

1. L’efecte Palma d’Or i la unanimitat de la crítica

Guanyar la Palma d’Or no assegura assolir la glòria més enllà del prestigi que porta implícit el guardó. No obstant, sí que serveix per posar en òrbita una pel·lícula, sobretot quan va acompanyada de l’aplaudiment de tota la crítica, que no va tardar a qualificar-la d’obra mestra. Era la primera vegada que una pel·lícula coreana guanyava al Festival de Canes després de l’impacte que aquesta cinematografia ha aconseguit en les últimes dècades gràcies a alguns dels directors que han contribuït a renovar les convencions de gènere a través d’un segell autoral, com el mateix Bong Joon-ho, Park Chan-wook o Lee Chang-dong. En l’ambient es mastegava una absoluta unanimitat i aquest va ser el primer reconeixement per a la seva venda internacional a més de 20 mercats. A partir d’aquell moment, vam assistir a un efecte de bola de neu que no va parar de créixer i créixer fins a desembocar en una autèntica allau.

2. Faula sobre la desigualtat

La major part de la filmografia de Bong Joon-ho s’ha centrat en la crítica al sistema i el poder establert, en la reivindicació dels personatges marginals i desheretats i en la reactualització dels postulats del cine de lluita de classes. No obstant, el moment de crispació social en el qual ens trobem i l’augment de les desigualtats i de la discriminació han provocat que els espectadors se sentin més pròxims a totes aquestes qüestions, establint-se una identificació directa amb aquesta família que a la pel·lícula intenta sobreviure com pot i que utilitza la picardia per introduir-se a la mansió d’una família rica i, en un moment donat, després de patir tota classe d’humiliacions, rebel·lar-se contra la seva posició servil. No resulta casual que una altra cruel metàfora del món en el qual vivim, amb un substrat d’insatisfacció semblant i amb una crítica antisistema com la que proposa ‘Joker’, guanyés en un altre dels grans festivals, el de Venècia, el mateix any.

3. Cine d’autor, però popular

Bong Joon-ho és un director amb uns trets d’estil molt definits, però el cert és que les seves pel·lícules sempre s’han caracteritzat per ser accessibles al gran públic. Potser per això, al principi de la seva carrera se li va atribuir el sobrenom de «l’Spielberg coreà». El director va assolir el reconeixement gràcies al ‘thriller’ ‘Memories of Murder (‘Crònica d’un assassí en sèrie’) i més tard a la ‘monster movie’ ‘The Host’, que ja tenia pretensions de gran superproducció. Amb ‘Trencaneu’ i ‘Okja’ es va obrir als repartiments estel·lars i va treballar amb actors de l’‘star-system’ de Hollywood com Chris Evans, Jamie Bell, John Hurt, Ed Harris, Jake Gyllenhaal, Paul Dano i la seva sempre fidel Tilda Swinton, musa de tots els genis ‘outsiders’. Són diverses les característiques que fan el seu cine especialment atractiu: la utilització de metàfores per parlar dels problemes del món en què vivim, l’enginyosa i heterodoxa barreja de gèneres (en la qual triomfa la comèdia negra i l’element sorpresa) i que els seus personatges sempre siguin bona gent que lluita contra les adversitats.

4. Connecta amb tota mena de generacions

Notícies relacionades

'Parásitos': un passeig per la roïndat humana

Crítica de 'Parásitos': una obra mestra contra les convencions

Al principi podríem haver assegurat que el públic de ‘Parásitos’ havia de ser essencialment adult, però el cert és que ha connectat amb les noves generacions fins al punt de convertir-se en contingut viral gràcies al diàleg constant amb les xarxes socials. A través de Twitter va començar a popularitzar-se el ‘hashtag’ #BongHive per lloar la pel·lícula i utilitzar tota una bateria de mems procedents d’algunes de les escenes més impactants. Fins i tot l’actriu Park So Dam explicava en un vídeo com fer el «Jessica Jingle», mentre que Bong Joon-ho demanava sisplau que no es revelessin els ‘twists’ de la trama ni es fessin espòilers, contribuint encara més al ‘hype’. Directors de moda com els germans Safdie o Ari Aster van lloar el carisma de la proposta a través dels seus comptes. En una xerrada organitzada pel director de Cannes, Thierry Frémaux, els participants van concloure que «era massa bona per no ser un èxit». No obstant, el mateix director va reconèixer que quan l’estava fent va pensar que no agradaria a ningú perquè era molt friqui.

5. L’autòcton es converteix en universal

Són molts els directors (entre ells Almodóvar) que utilitzen l’element local per treure no només tot el partit al pintoresquisme, sinó també per evidenciar que els problemes d’un determinat lloc són els mateixos que els de qualsevol altre. El director parla de les injustícies que es mantenen en la societat coreana, d’aquesta generació ‘Hell Joseon’ que se sent aixafada per la falta d’oportunitats, l’atur i la bretxa social entre rics i pobres, «les culleres d’or» i «les culleres brutes», com es denominen en l’argot autòcton. La pel·lícula ha obert fins i tot un debat polític sobre el repartiment de la riquesa, els privilegis, la corrupció econòmica i la frustració del ciutadà mitjà i la classe treballadora. ¿No és exactament el mateix sentiment de fàstic que batega a la major part del món? ‘Parásitos’, igual com ‘Burning’, de Lee Chang-dong, o ‘Extreme Job’, de Lee Byeong-heon, s’inscriu en un corrent de denúncia explícita, però en el cas de la pel·lícula de Bong Joon-ho també hi ha una voluntat de divertir a través dels elements narratius i el llenguatge cinematogràfic, dels girs de guió i la caricatura. I per a això utilitza elements molt reconeixibles que són accessibles a tots els espectadors, des de buscar wifi gratis per les cantonades fins a veure tutorials de Youtube per aprendre a fer qualsevol cosa.