Crítica d''El oficial y el espía': el pes mort de la Història

És lògic que ‘El oficial y el espía’ generés controvèrsia al veure la llum fa uns mesos; el seu director, Roman Polanski, sembla haver-la dissenyat per equiparar-se amb el seu personatge central, al seu dia víctima d’una de les injustícies més conegudes de la història. No fa falta ser un expert en lleis per opinar que hi ha alguna cosa perversa en la recerca de similituds entre un soldat acusat injustament d’alta traïció i un cineasta que fa 42 anys va admetre haver agredit sexualment una nena, però en tot cas l’intent resultaria més indignant si la pel·lícula no afligís tanta tebiesa i tanta apatia dramàtiques.   

Notícies relacionades

Will Guidara: "Siguin irracionals en la seva hospitalitat, tindran èxit"

Un recital de màgia i emoció

‘El oficial y el espía’ recrea el cas d’Alfred Dreyfus, un capità de l’exèrcit francès d’origen jueu que el 1895 va ser declarat culpable d’espionatge malgrat la falta de proves, desposseït del seu rang militar i reclòs en una presó d’ultramar, i va deixar així al descobert les profunditats de l’antisemitisme que fuetejava la societat gal·la. Narrada des del punt de vista de l’home que més va lluitar per provar la innocència de Dreyfus, el tinent coronel Picquart, la pel·lícula encadena converses plenes de personatges unidimensionals i diàlegs expositius per insistir una vegada i una altra en la podridura del sistema i en el procés de fer que l’espectador senti el suspens malgrat saber per endavant com acabarà la història. És especialment interessant si tenim en compte que a Polanski sempre se li ha donat bé crear aquesta mena de tensió.

Entre tot l’excés de xerrameca, el detall obsessiu pels decorats i els somnífers ‘flashbacks’, és cert, ‘El oficial y el espía’ ofereix esclats de violència sobtada que fan despertar el relat de la seva inèrcia narrativa, però aquells moments puntuals no fan sinó ressaltar la falta d’energia que tota la resta de la pel·lícula evidencia.