Últims dies per descobrir el que amaga 'La tienda de los horrores'

Tot va començar el 1960, quan el rei de la sèrie B, Roger Corman va estrenar una pel·lícula, The little shop of horrors, molt barata, com gairebé totes les seves (27.000 dòlars), que va ser rodada majoritàriament en només dos dies i una nit amb un repartiment compost per desconeguts en què figurava la futura estrella Jack Nicholson interpretant un masoquista. Va tenir una certa repercussió, però el fenomen va esclatar quan Broadway s’hi va fixar i, el 1982, la va convertir en un musical.

  

 

Quatre anys després arribaria a les pantalles la seva versió cinematogràfica, que va tenir algun problema, ja que van haver d’alterar el final perquè no agradava a l’audiència. Més tard es va editar en DVD el Director’s Cut amb el desenllaç previst inicialment. El 1987 va arribar al teatre la versió catalana (‘La botiga dels horrors’) dirigida per Joan Lluís Bozzo, que comptava amb un al·licient extra: la presència de la intimidadora veu de Constantino Romero com la malvada planta. I tot això ens porta a l’actualitat, quan l’obra, ara dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix, torna al Coliseum en versió castellana, tot i que amb un repartiment i equip tècnic que la podria haver fet perfectament en català, i que esgota els seus dies en aquesta sala, de la qual s’acomiada el 19 de gener.

L’escenografia i les cantants sorpresa

La seva espectacular escenografia està dividida en tres nivells. A l’inferior es mostra la desgavellada floristeria on passa gran part de l’acció, unes escales condueixen la segona planta, on hi ha l’orquestra i un espai que també utilitza el grup per ballar i, a dalt de tot, la petita habitació d’Audrey, la protagonista, amb roba estesa. Hi ha uns bidons repartits pel carrer i tot ens fa pensar que ens trobem a la zona humil d’una ciutat.

  

 

El pròleg ens fa fixar-nos en la gran sorpresa de l’espectacle, el trio de les Sey Sisters, que interpreten una mena de cor grec que va narrant la història. Això sí, resulta una mica postís que les facin fingir accent anglès quan en realitat es tracta de tres dones d’origen ghanès nascudes a Osona i si tenen algun accent és català, idioma que parlen millor que molts. Downtown s’obre amb una esplèndida introducció a càrrec de Raquel Jezequel, una cantant emergent que va brillar a Carrie: el musical i aquí està infrautilitzada (expliquen que a la funció especial de la nit de Cap d’Any va deixar bocabadat el públic amb el seu talent). En ella se’ns mostra la pobresa del barri i ens presenten els personatges principals.

  

 

Una planta amb una alimentació especial

El senyor Mushnik (el sempre entranyable Ferran Rañé) és l’amo de l’establiment que està en crisi, Seymour (Marc Pociello) és el seu ajudant, un jove matusser i tímid que està secretament enamorat de la seva companya Audrey (Diana Roig), una noia guapa però una mica badoca i ingènua i una mica papissota. Seymour creu que ha trobat la solució per intentar salvar la floristeria en declivi exposant una estranya planta que ha trobat casualment (durant un misteriós eclipsi de sol com ens expliquen a Da-Doo) i pensa que pot atraure la gent... i així és. I decideix anomenar-la Audrey II, en record de la seva estimada.

Però Seymour té un problema i és que no aconsegueix trobar la manera d’alimentar-la i la planta no creix. No obstant, un accident casual provoca que descobreixi que es nodreix de sang humana (Creix, sí). A ‘Nunca sabes qué puede pasar’, el temps ha passat i el noi s’està convertint en una celebritat mentre l’Audrey somia amb una vida millor (‘Lejos de aquí’) des del seu diminut piset i la botiga s’ha renovat (‘Cerrado por reformas’).

Corbacho brilla com el dentista sàdic

L’obra s’anima amb l’aparició del nòvio de la jove, el sàdic dentista Orin Scrivello, interpretat per l’Steve Martin català, José Corbacho, un tipus detestable que apareix per la platea amb el seu tupè dels anys cinquanta i la seva jupa vermella. El còmic aprofita la seva indubtable capacitat d’improvisació de l’escola de La Cubana per fer broma amb el públic i introduir alguns acudits sobre la Barcelona actual, les bicicletes i els patinets elèctrics. Ens repel·leix però alhora ens atrau, ja que ens fa riure, i Corbacho té l’oportunitat (i l’aprofita) per demostrar que també sap cantar.

Mushnik balla un tango amb Seymour i, temorós que vulgui marxar en ple èxit, decideix adoptar-lo mentre Audrey II comença a créixer. Però també es mou, parla i demana desesperadament menjar (‘¡Dame!’) i li ofereix una solució, que li entregui el masclista odontòleg, cosa que iniciarà una espiral de violència de conseqüències imprevisibles. La planta (amb la veu de Manu Guix) es converteix en la principal protagonista de la funció en aquest tram final.

Un desenllaç amb missatge

El seguiran el meritori duo romàntic (‘Siento que Seymour’) i les tenebroses ‘Hora de cenar’ i ‘Soy el mal’. El robaescenas Corbacho es transforma en diversos personatges canviant de vestuari de forma vertiginosa per a alegria del públic i el desenllaç porta a la reflexió sobre si tot està permès per triomfar i ens alerta que no alimentem les plantes (com una metàfora de no alimentar al mal en qualsevol de les seves formes). Una explosió de confeti i llums tanquen l’espectacle.

  

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 

En només hora i mitja (molt més curt que la majoria de musicals i sense intermedi) ens ofereixen una història petita però tan divertida com terrorífica. Hi contribueix poderosament la potent partitura dels seixanta d’Alan Menken (sí, l’autor de les cançons dels últims Disney de La sirenita a Enredados passant per La bella y la bestia, Aladdin o El jorobado de Notre-Dame). Un muntatge que intenta acontentar tots amb terror (molt light, perquè no espanti els nens), humor (Corbacho Superstar), grans vocalistes com les Sey Sisters i unes cançons enganxoses i juganeres. Pot ser un formidable regal de Reis i queden només dues setmanes per disfrutar-lo abans... que tanquin la botiga.