Crítica de '1917': immersió en la brutal experiència de la guerra

En un altre de les seves habituals floretes temàtiques i estilístiques, el director d’‘American beauty’ i dels dos últims títols estrenats de la saga James Bond, ‘Skyfall’ i ‘Spectre’ –que ja abundaven en malabarismes amb la càmera–, brinda un relat de guerra sense gestes bèl·liques, filmat en un únic pla seqüència digital –que en realitat en són dos, ja que hi ha un tall a negre just a la meitat del metratge que trenca la noció de temps real– i amb el punt de vista d’un videojoc. Es tracta, doncs, de convertir l’angoixa bèl·lica en una experiència epidèrmica que l’espectador senti de manera immediata i directa, com si fos als comandaments d’una partida de ‘Grand Theft Auto’ o altres videojocs similars en primera o tercera persona.

La decisió de Sam Mendes comporta els seus riscos. El pla seqüència (utilitzat en els últims anys de manera considerable: ‘La casa muda’, ‘Victoria’, ‘Utoya: 22 de julio’, ‘Birdman’) pot arribar a ser molt traïdor, ja que la virtuositat de la seva representació potser és per sobre, en interès, d’allò que es vol contar: l’eterna disputa entre el fons i la forma. És bastant gran la temptació de fixar-se més en aquesta forma, esperant de vegades un error en la continuïtat en temps real de la càmera –tot i que ara, amb el digital, es puguin aconseguir plans seqüència falsos– o estant més pendent de la seva habilitat tècnica que de les peripècies dels personatges filmats.

No obstant, més enllà del valor tecnicodramàtic i l’extraordinària forma de compondre en moviment del director de fotografia Roger Deakins, la veritat és que ‘1917’ és una de les pel·lícules que més i millor justifica l’ocupació d’un únic pla seqüència, ja que el seu ús està relacionat amb la sensació tan directa i brutal de comunicar l’angoixa del combatent en temps real, sense respir, sigui a les estretes trinxeres o camps a través, entre filats de pues, envoltat de cadàvers d’homes i animals, dins d’un cràter perforat per un obús, perdut entre les ruïnes d’una ciutat bombardejada o caient pels ràpids d’un riu.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

La història és mínima. El que importa és l’experiència del viatge que serveix a Mendes per reflectir una guerra –la primera contesa mundial– sense cap èpica, amb més fang que glòria, sense herois ni malvats. Dos soldats britànics han de recórrer una zona al descobert per avisar un destacament que no entri en combat, ja que els alemanys els han parat una trampa. Dues hores dura el viatge i en aquest temps aclaparador un dels protagonistes introdueix la seva mà ferida a les entranyes d’un soldat mort; una rata immensa a la recerca de menjar provoca una explosió; un avió abatut cau fantasmalment sobre els protagonistes; una noia francesa s’amaga en altres entranyes, les d’una casa destrossada, amb un nadó que no és seu –en l’única seqüència que desentona, massa forçada en tots els sentits–, i en un bosc es recullen els combatents per escoltar una bonica cançó i oblidar, per uns instants, que no estan en guerra.

Els furiosos tràveling frontals i laterals dins de les trinxeres recorden, per descomptat, els realitzats per Stanley Kubrick a Camins de glòria, però no hi ha millor manera, llavors i avui, per mostrar el desemparament i la indefensió d’aquells que moriran, o potser en sortiran victoriosos però malmesos, sense saber exactament la raó per la qual ho han de fer. ‘1917’, o la guerra sense cap glòria.