Sam Mendes ('1917'): «Em nego a tenir una visió nostàlgica de la guerra»

Després de dirigir dos dels millors capítols de l’última etapa de James Bond (‘Skyfall’ i ‘Spectrum’), Sam Mendes torna a l’actualitat cinematogràfica amb, ‘1917,’ una pel·lícula destinada a convertir-se en un clàssic immediat del gènere bèl·lic. Pot ser que sigui la seva obra més personal, ja que hi ha abocat alguns dels records que li va explicar el seu avi de la primera guerra mundial, i sens dubte la seva pel·lícula més virtuosa, ja que tota la narració està explicada a través d’un pla seqüència que submergeix l’espectador de manera immersiva en la perspectiva de dos soldats que han de travessar la Terra de Ningú per enviar un missatge que aturi un atac que salvarà la vida a milers d’homes.

‘1917’ s’ha convertit de manera inesperada en l’autèntica protagonista de la temporada de premis a l’aconseguir el Globus d’Or a la millor pel·lícula i al millor director, imposant-se a títols com ‘El irlandés’ i ‘Joker’ i perfilant-se com una de les favorites per als pròxims premis Oscar, uns guardons que ja va conquerir en el seu moment gràcies a ‘American beauty’ (1999), la pel·lícula amb què es va donar a conèixer.

Moltes pel·lícules bèl·liques parlen de patriotisme i heroisme. ¿Volia vostè subvertir aquests termes?

Efectivament, no estic gens interessat en el patriotisme, cosa que no vol dir que no estimi el meu país. Però no es tractava de parlar de les meravelles del Regne Unit i de culpabilitzar els alemanys de tot, com se sol fer. Realment, s’hauria pogut rodar aquesta mateixa història canviant les nacionalitats, perquè no es tracta de països, es tracta d’experiències humanes dins de la guerra. De persones que es veuen abocades a una situació extrema, desposseïdes de tot. En la guerra es tracta de sobreviure, no de triomfar. 

¿Potser per això els seus personatges són herois anònims?

No hi ha grans batalles a la pel·lícula, no hi ha grans proeses, només un camí ple de perills. La guerra és plena de petites històries, de soldats corrents que van morir i que mai es van trobar. El meu avi em va explicar moltes de les seves vivències allà i no es tractaven d’actes de valentia, sinó simples cops de sort o coincidències. Per això sempre em va quedar gravada la imatge d’haver de portar un missatge creuant la Terra de Ningú. A partir d’allà va sorgir el germen de la pel·lícula.

¿Per què un pla seqüència per explicar la història?

Per diverses raons. Volia explicar la pel·lícula en temps real i volia que l’espectador visqués l’experiència amb els personatges principals.

En un moment en què el cine d’acció es basa en els talls de muntatge, planejar una pel·lícula així és tota una declaració d’intencions.

Segurament, el malaguanyat Conrad Hall, el meu director de fotografia a ‘American beauty’ i ‘Camí de perdició’ em diria que el que estic intentant és desplegar tots els meus encants perquè tothom vegi que bé que ho faig [rialles]. Però la meva intenció era desafiar el públic i acostar-lo a la contesa d’una manera diferent. Ens han explicat la guerra de moltes maneres, però crec que faltava aquesta perspectiva immersiva en la qual es pogués sentir la por.

Com en una pel·lícula de terror.

És que és el gènere amb què millor es pot emparentar aquesta pel·lícula. Hi ha una sensació constant i tangible d’amenaça. Veus que els protagonistes tombaran una cantonada i penses que els passarà alguna cosa. Aquest és l’idioma que volia utilitzar, el del cine de terror, no tant per la sang, sinó per la tensió i la mort al voltant.

¿I no creu que el virtuosisme tècnic pot despistar l’espectador una mica de la història que es vol explicar?

Si s’està pendent dels talls, sí [rialles], tot i que ja adverteixo que són molt bons i amb prou feines es noten, són difícils d’apreciar excepte una fosa a negre òbvia que hi ha. Volia configurar una espècie de ball o coreografia entre la càmera, el paisatge i els personatges. Però precisament aquesta manera d’explicar està vinculada a la necessitat de generar una experiència autèntica en l’espectador, que senti de manera física i emocional el que passa a la pantalla.

Aquesta fosa a negre de què parla ens endinsa en un paisatge espectral i mític que trenca amb el realisme de la pel·lícula.

Les preses nocturnes ens introdueixen en un panorama més mític i, després d’aquesta fosa, és com si el personatge ressuscités, sortís de l’inframon i ens endinséssim en un espai poètic i surrealista després d’haver sentit la putrefacció dels cadàvers. M’agradava aquest contrast entre la fetor dels cossos apilats i la lleugeresa d’un riu que neteja i refresca. 

No és una pel·lícula que llanci missatges, sinó que es proposa més com una experiència.

La idea d’aprendre del cine no és una cosa que a mi m’agradi gaire. Prefereixo la noció d’experiència, que la gent s’emporti alguna cosa a casa seva després de veure una pel·lícula. Ja sigui una imatge o una sensació, un xut d’adrenalina, el que sigui. Per a cada persona serà diferent i això és meravellós. Res de missatges.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Quins ressons de la primera guerra mundial se senten per vostè en l’actualitat?

En aquella època es va lluitar per una Europa lliure i unida, i és una cosa que el meu país faria bé de recordar ara mateix. El que em nego és a tenir una visió nostàlgica de la guerra, de com de gran que era una nació conquerint altres països. Prefereixo enfocar el caos i la destrucció que genera.