Mònica Ramon: «Les galeries i els museus són a la cua de la inversió cultural»

Mònica Ramon és la directora de la galeria Artur Ramon i presidenta del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, un dels gremis que representa el sector de les arts visuals en la iniciativa Actua Cultura. La plataforma, acabada de crear, acaba de fer una desesperada crida a la Generalitat perquè augmenti la porció del pressupost dedicat a la cultura, del 0,6% actual al 2%.

Començo pel que va dir un dels portaveus de la iniciativa, Joan Anton Maragall: que entre el 2003 i el 2019 la Generalitat va destinar mig milió d’euros a l’adquisició d’art.

Doncs miri, precisament aquest matí he parlat d’això amb Ferran Barenblit, el director del Macba. Ell no ho tenia clar. Parlava de 200.000 euros a l’any. En fi, al marge dels números, la quantitat de diners que hi ha anualment per comprar és molt poca. 200.000 euros a l’any continua sent poc. Aquesta obra de Frederic Amat, per exemple, costa 40.000 euros. Amb el Ferran parlàvem que 200.000 és ridícul, insultant, i que hauríem d’estar parlant com a mínim de 700.000. A l’any. Per començar.

¿Estem parlant d’un problema de mentalitat política?

Sens dubte. Aquesta iniciativa parteix de la base que el tracte que rep la cultura és indignant i que cal canviar la manera de pensar dels polítics. La cultura no són només les empreses culturals, la cultura és un dret del ciutadà. Crec que aquest dret, el dret del ciutadà a la cultura, no s’ha recalcat prou. La finalitat d’Actua Cultura és que des de la política s’entengui com d’important és la nostra tasca.

Dir que se senten maltractats per l’administració suposo que és fer curt.

Totalment d’acord. Però a més cal tenir en compte que en aquest 0,6%, les galeries i els museus, que tots estem en situació precària, estem a la cua. Ara estem units, junts en la baralla per aconseguir aquest 2%, però una vegada aconseguim una mica més de pressupost, d’alguna forma haurem de veure per què les arts visuals rebem tan poquet, comparat per exemple amb el teatre i les audiovisuals.

O sigui, que dins del maltractament global, hi ha un maltractament particular.

Posi-ho en majúscula. Les arts visuals i en particular les galeries som sempre les últimes de la cua dins de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). I que consti que amb l’ICEC la relació és bona, allà hi ha bona voluntat. Simplement no tenen diners. La veritat és que costa créixer, i no és perquè no tinguem bons propòsits. És evident que no tot poden ser diners públics, però necessitem els diners públics.

Digui’m, ¿com afecta un pressupost tan baix el sector?

Veurà, el 2008 el pressupost per a cultura arribava gairebé a l’1%, i això es traduïa en una sèrie de subvencions i ajuts. Algunes d’interessants per al món de les galeries, com les subvencions per a activitats i catàlegs. Aquestes subvencions es van eliminar. També van baixar molt les subvencions per anar a fires internacionals. Abans hi havia prop d’un 40% que era subvencionat, i això ara només arriba per als que van a les fires més elitistes. Hi ha tan pocs diners que només hi arriben els més privilegiats.

¿Què canviaria en concret un augment del pressupost? No dic del 2%, que segurament trigarà. ¿Què passaria si en els pròxims pressupostos es destinés l’1%?

Jo crec que amb l’1% un mica ho notarem, però suposo que almenys retornarien aquestes subvencions que teníem el 2008. Del 2008 fins ara hem anat a pitjor. Doncs almenys tornar a la situació del 2008. Ara, també li diré que no n’hi ha prou, però plorant tots, si s’aconsegueix l’1% serà un èxit. I de totes maneres, això és una batalla a llarg termini.

Barcelona no ha sabut aprofitar l’auge europeu dels museus. ¿Això es pot atribuir a la falta de voluntat política?

Doncs sí, segurament. Al sector hi ha preocupació sobre com donar-li la volta. Al Macba hi ha satisfacció perquè aquest any han aconseguit molt públic local, entorn del 50%, però en canvi no s’aconsegueix que el turisme hi vagi. I aquí hi ha la clau. Barcelona es veu com un paradís de sol, de gastronomia, de passar-s’ho bé, i és molt difícil trencar amb això, perquè cada ciutat la relaciones amb alguna cosa. Viena: no em puc perdre un concert. París: he d’anar al Louvre. Barcelona té més força amb la gastronomia i altres coses.

¿Un model envejable?

No ho sé... ¿França? França és un punt mitjà, 2,5% del pressupost, ¿no? Si arribéssim al nivell de França... Hi ha gent que em diu: per què demaneu el dos, demaneu el tres i mig. Perquè dos, al mig de tot el pressupost, sembla petit. Però hem considerat que demanar el dos és el mínim raonable, i que tot el que sigui per sota de dos és insultant. Començar amb el dos és raonable, i considerem que no estem demanant cap barbaritat.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

¿Quin és l’estat d’ànim al sector?

Jo crec que no hem de ser pessimistes, perquè el pessimisme s’encomana. No ens faríem cap favor. S’han de fer bons projectes. Necessitem el recolzament de tots, del Govern i de tots, també de la premsa. Que els diaris parlin més que nosaltres és important.