Andrea Motis i Ignasi Terraza, aposta de present a Jamboree

Canvis a la vista. Al cartell lluminós que ocupa tot l’ample del mur de darrere de l’escenari, la ‘B’ i l’‘O’ de Jamboree ara són dues xifres. ‘Jam60ree’. El club de jazz més icònic del país compleix 60 anys. Ho celebra amb una sèrie de concerts especials que s’aniran revelant pròximament, anuncia el fitxatge d’un jove programador, Simó Pons, i promet novetats. Renovar-se sí o sí. La xifra és alta, però té truc: el Jamboree original només va estar obert del 1960 al 1968. Vuit anys. Per què vuit anys: Chet Baker, Ornette Coleman, Dexter Gordon... I més tard, després de diverses pujades i baixades de persiana ocasionals, va renéixer el 1992 i va passar a mans de Mas i Mas, que el gestionen des d’aleshores. O sigui que sí, l’aniversari té truc, però també té molt mèrit. En la seva encarnació actual suma gairebé tres dècades de concerts tots els dia de l’any, a raó de dues actuacions per nit, fins que el club es transforma en discoteca, que és la que paga les factures de la música en directe; en tots aquests anys, a Barcelona, al Jamboree gairebé no li ha sortit competència. Costa omplir una sala a base de jazz.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi ha controvèrsia sobre l’efemèride, però la versió més estesa de la història és que la nit del 9 de gener del 1960 Tete Montoliu i altres músics de la ciutat van fer el primer concert al Jamboree. O sigui que dijous es complia l’aniversari i el Jamboree ho va celebrar amb una aposta guanyadora: concert a duo de la figura amb més reclam del jazz local, Andrea Motis i el pianista Ignasi Terraza, paraules majors del piano d’aquí. Sala plena de gom a gom. Motis, que es coneix el Jamboree fil per randa, feia comptes. «Vaig tocar aquí per primera vegada fa gairebé 10 anys. I l’Ignasi, molt abans, és clar», va dir amb modèstia la cantant, trompetista i saxofonista, que repetirà al Jamboree al llarg d’aquest any en altres formats. Van tocar totes les tecles que han anat cultivant en aquests anys de concerts a quatre mans: velles joies ‘vintage’ de quan el jazz era la música més en voga del segle XX, com ara ‘Poor Butterfly’, una adaptació per a Broadway de la tràgica història d’amor que va orquestrar Puccini, i ‘He ain’t got rhythm’, les penúries d’un home sense ritme, el més trist que es podia ser en l’era daurada del jazz.

Dels clàssics del jazz van anar al cançoner de Chico Buarque, música brasilera d’autor no apta per a turistes; van tocar diverses peces compostes pel pianista, i van oferir una petita mostra del perfil d’Andrea Motis com a autora. Pot ser que el seu duo amb Terraza no sigui el projecte més personal de Motis, però probablement sigui el format en què més brillen les seves virtuts. El seu fraseig a la trompeta, melòdic i delicat, la seva veu clara i cada vegada més ferma, la musicalitat de les seves idees quan ataca un solo. En la intimitat de la cava, Andrea Motis va donar el millor de si i Terraza va sonar amb l’autoritat de sempre. A l’acabar, un espectador satisfet deia al seu acompanyant que tant de bo el Jamboree lluís sempre així de ple. El 2020, el repte és gran.