Lucía Alemany: «L'avortament juvenil continua sent un tabú»

Durant el seu període de formació a l’ESCAC, a Lucía Alemany se li van quedar gravades unes paraules: «Coneix-te a tu mateixa, i parla del que tu només saps». Per això se’n va anar al seu poble, Traiguera, a Castelló, i hi va rodar allà un curtmetratge, ‘14 años y un día’, que es convertiria en el germen de la seva ‘opera prima’, ‘La innocència’. En el film ens presenta Lis (Carmen Arrufat, nominada al Goya a la millor actriu revelació), una adolescent atrapada en una minúscul poble on el temps sembla haver-se aturat entre processons, festes patronals i rumors malintencionats. Els seus somnis de viure a la ciutat es veuran amenaçats per culpa d’un embaràs inesperat i la pressió dels seus estrictes progenitors, encarnats per Laia Marull i Sergi López. 

-¿S’ha explicat l’adolescència moltes vegades, ¿què té d’especial ‘La innocència’? 

-Volia explicar aquest poble, per una qüestió que sé de què parlo, ho he viscut i vaig pensar que podria transmetre certa sensació d’autenticitat. A més, volia incorporar l’element realista, actors naturals i improvisació. Que la càmera s’infiltrés i es fes invisible per captar tant l’atmosfera del lloc.

-Sens dubte el poble es converteix en un autèntic protagonista, així com el tancament que el caracteritza.

-Jo volia endinsar-me en un espai anacrònic. M’interessava reflectir la pressió que genera el què diran, els estigmes que provoquen. El fet de no poder fer res sense que et critiquin, que les parets tinguin ulls. Cada poble té el seu propi programa de xafarderies, el seu particular ‘Sálvame’. El que a les ciutats passa a la tele o en el ‘Lecturas’, aquí passa anant a comprar el pa. 

-L’adolescència i les xafarderies, una combinació explosiva.

-La gent es fica en la vida d’altres persones i, quan ets jove, si t’aferres molt a això, pot ser perillós, perquè no saps fins a quin punt t’han posat una etiqueta. És molt fàcil pensar que estàs encasellat i, a l’estar creixent i formant-te, carregar amb això tota la vida. 

-La pel·lícula planteja un xoc entre arquetips i espais retrògrads i la modernitat que es fa camí.

-La idea era contraposar el jove i el vell, el nou i l’antic, el modern i el tradicional. Les cabres bevent del ‘botellón’ del dia anterior. Aquesta joventut emergent està xocant amb una realitat que no ha evolucionat. I en el subtext de la pel·lícula hi ha la innocència, estar lliure de culpa i de por, dos valors que se solen associar als valors cristians i catòlics arrelats en el pensament. Darrere de la mare i el pare de Lis hi ha aquests símbols repressius amb què cal trencar. 

-¿Ha significat aquesta pel·lícula per a vostè una espècie d’exorcisme personal? 

-En una entrevista vaig explicar que, com el personatge, jo també havia avortat de jove, i ho van utilitzar de titular. No era la meva intenció posar el focus en això. Però em vaig adonar que aquest tema, el de l’avortament juvenil, continua sent encara un tabú. Si carregues amb un secret, es converteix en una mica més tèrbol, així que no m’importa que se sàpiga, no té sentit ocultar-ho, seria poc honest. 

-En realitat, la pel·lícula no tracta de l’avortament, sinó de com enfrontar-se a una situació d’adults sent encara nens.

-La pel·li va més enllà d’una nena que no sap com gestionar el que li passa perquè al seu voltant només la jutjaran. Si la teva pròpia família t’oprimeix, t’està carregant amb les seves pròpies pors i merdes. I ella vol trencar amb tot això. A més, estic cansada de veure les dones victimitzades amb el tema de l’avortament. 

-La pel·lícula en aquest sentit és molt lluminosa.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Volia sol, llum, brillantor d’estiu, Mediterrani guai. I després, la boira de l’hivern. Al final és una pel·li esperançadora. La nena no ha perdut la innocència i està preparada per evolucionar.