Niklas Natt och Dag: «Com més llegeixo sobre el passat més misantrop em torno»

El civilitzat Estocolm del segle XXI té poc a veure amb el tenebrós i pudent que es retrata a la novel·la ‘1793’ (per la data en la qual transcorre l’acció), tot i que entre els carrerons medievals de Gamla Stan, el barri més antic de la ciutat, sigui fàcil evocar l’atmosfera lúgubre del llibre. Especialment quan el fred creix i la nit arriba a l’hora en què a Espanya estem acabant de dinar.

La novel·la (publicada per Salamandra i Proa) ha sigut una de les grans fites editorials sueques recents, amb més de 300.000 exemplars venuts allà i l’inici d’una trilogia que va pels mateixos exitosos camins. De primeres, el nom del seu autor, Niklas Natt och Dag (en suec Nit i Dia), semblaria un pseudònim com de músic heavy metal, però la realitat porta algú molt més glamurós, perquè el cognom en qüestió, és un dels més rancis de l’aristocràcia sueca. Natt och Dag (Estocolm, 1979), que es presenta a la cita a la capital sueca amb un elegant ‘outfit’, vol deixar clar que no són els privilegis ni les possessions el que el lliga al passat, que es van perdre fa ja moltíssims anys. No obstant, el seu aspecte, no ostentós però sí estudiat fins al mínim detall, provoca reflexions sobre la curiosa manera en què s’empobreixen els rics.

És difícil classificar aquesta novel·la que, sens dubte, és històrica, conté elements de ‘thriller’ –per això l’autor és un dels convidats de la pròxima edició de BCNegra–, i no poques escenes de pur terror.  Sense posar-se a buscar massa, en les primeres línies del relat, en les aigües putrefactes que envoltaven aquesta ciutat d’illes i canals, apareixen de les restes d’un cadàver, a penes un tronc i un cap sense ulls ni llengua. Més tard el lector sabrà amb detall la tortura que ha acabat amb la vida del desgraciat. Sorprèn el contrast de la cruesa de l’exposat davant la neta elegància, gairebé de línia clara, de qui ho ha escrit: «Vaig ser un nen tímid, nerviós i solitari. D’aquí que el meu gran refugi per a l’avorriment fossin els llibres. Quan vaig començar a llegir relats de terror, Stephen King, per exemple, vaig reconèixer allà moltes de les meves pors. Crec que aquesta és la causa que hi hagi tantes escenes desagradables en aquesta novel·la».      

Hi ha una evident fascinació de l’escriptor pels seus orígens, cosa que el porta a voler ensenyar els retrats dels seus avantpassats i el seu antiquíssim escut d’armes situats al Riddarhuset, el Palau de la Noblesa, antic lloc de trobada de la cambra dels aristòcrates que encara funciona com a local gremial per als nostàlgics de sang blava. Interessar-se pel seu passat suposa per a Natt och Dag  també una forma de matar el pare, a la seva manera, ja que aquest home, típic representant dels anys 60, mai va voler saber res de les antigues esplendors familiars.  «Escriure sobre els privilegis dels aristòcrates i els seus excessos i tenir alhora una vinculació de classe, en certa forma em protegeix. He parlat amb els nobles suecs del Riddarhuset i cap d’ells m’ha acusat de voler desprestigiar-los. Ara bé, és inevitable ser conscient del privilegi que vam tenir, vam viure còmodament enmig de la misèria».

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

La misèria està reflectida amb molta vivor en aquest Estocolm pestilent que acaba d’assassinar el seu rei, Gustau III, en un ball de disfresses –la història va servir perquè Verdi compongués unes dècades més tard l’òpera ‘Un ballo in maschera’– i on imperava una cort dels miracles de truans i prostitutes. «El segle XVIII és fascinant i alhora ple de contradiccions. Va ser el moment de les grans idees humanistes, quan s’estableixen els drets de l’home i el contracte social de Rousseau, però aquestes bones intencions, que intenten posar límit al cèlebre ‘l’home és un llop per a l’home’ de Thomas Hobbes, acaben amb el bany de sang de la revolució francesa. Com més llegeixo sobre el passat més misantrop em torno». 

La gran història importa, i molt, en la novel·la, però també i sobretot, la intriga, aquest tens pols amb el lector que molts han comparat amb ‘El nom de la rosa’ d’Umberto Eco, però que el seu autor relaciona més aviat amb un dels seus autors de còmic favorits, Alan Moore i la seva obra mestra,‘From Hell’. Va ser Moore –«que no té cap treball dolent»–  qui li va ensenyar com es construeix un monstre –un dels grans temes de ‘1793’– i de com d’aquesta creació és responsable la societat, igualment monstruosa.  «Això ho vaig aprendre de Douglas Addams i el seu ‘Dirk Gently, agencia de investigaciones holísticas’ en la qual afirma que per resoldre un crim s’ha d’analitzar l’entorn social en què es va produir».