Les coses de l'amor

La companyia La Brutal, que comanden Julio Manrique i David Selvas, no allunya la seva mirada del teatre anglosaxó. Ho fa, a més, amb produccions molt cuidades que busquen guanyar-se el suport del gran públic. Sota aquests raïls ha arribat a La Villarroel ‘Aquella nit (una obra de teatre amb cançons)’ que dirigeix Selvas a partir de la peça del dramaturg escocès David Creig amb música i lletres de Gordon McIntyre. Va triomfar amb la seva senzillesa i un ganxo inqüestionable a Edimburg fa una dècada i va de camí a fer-ho ara també a Barcelona.

Ens presenta ‘Aquella nit’, una història prou coneguda. Noi troba noia o viceversa, és a dir, l’espurna que canviarà les seves vides. Ella, Helena (Marta Bayarri), és una advocada especialitzada en divorcis que no troba l’amor però sí un amant, casat, que no es porta gaire bé amb ella. Ell, Bob (Ivan Massagué), és d’un altre món: un pillet de pa sucat amb oli que es guanya la vida venent cotxes de segona mà. Es coneixen en un pub d’Edimburg de forma casual i a partir d’allà viuen el frenètic cap de setmana que donarà un gir rotund a la seva existència. Una història d’aquelles romàntiques i tan simpàtiques com previsibles que el cine ens ha presentat tantes vegades. I adornada amb la crisi dels 40 que tant joc dona també.

Contrapunt de les emocions

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Selvas, com és marca de la casa, serveix una llustrosa i «moderna» posada en escena per anar desgranant la trama en una escenografia-tarima blanca. Gairebé tan importants com Bayarri i Massagué és l’elegant música pop en directe d’Aurora Bauzà i Pere Jou. A un costat de l’escenari són sempre el contrapunt que realça les emocions dels protagonistes, que també canten. I Massagué, a més, toca la guitarra. Ple.

Són aquests arguments que juguen a favor d’‘Aquella nit’. No ho fa tant que en massa ocasions tinguem la sensació que Helena i Bob ens estiguin explicant la pel·lícula –que a més podria ser una mica més curta– sobre la seva moguda trobada. O que l’inici trenqui la linealitat del relat. Massagué i Bayarri llueixen entrega total i bona complicitat, tot i que ella es deixi arrossegar de vegades per un entusiasme excessiu. I ell despatxa una de les millors escenes amb el seu monòleg ‘genital’.