Les molt autèntiques adolescents del cine espanyol

En els últims anys han sigut moltes les pel·lícules que han posat el focus en l’adolescència com a trànsit a l’edat adulta. Normalment les anàlisis se solen centrar en les directores (gairebé sempre es tracta de mirades femenines) que aborden aquest tema des de diferents perspectives endinsant-se en el sentiment de desorientació vital i el xoc amb les estructures socials tradicionals, però poc es parla de les actrius que donen vida a aquelles nenes que estan a punt de convertir-se en dones i que es llancen al repte de transmetre davant la càmera aquella barreja entre puresa, rebel·lia i curiositat davant un món que es mostra hostil i desafiador.

Aquest any s’han estrenat tres formidables pel·lícules espanyoles que suposen el descobriment de tres actrius que per primera vegada s’enfronten a un paper protagonista en el qual es produeix una identificació molt directa amb la seva pròpia experiència vital. Elles són Carmen Arrufat (18 anys), nominada al Goya a la millor interpretació femenina novella per ‘La innocència’, de Lucía Alemany; Elena Andrada (20 anys), el gran descobriment d’‘El viatge de la Marta (Staff Only)’, de Neus Ballús, i Julia Lallana (17 anys), autèntic motor d’‘Ojos negros’, dirigida per Marta Lallana (la seva germana), Ivet Castelo, Iván Alarcón i Sandra García.

En els tres casos les directores tenien una imatge mental molt clara de com volien que fossin les protagonistes de les seves pel·lícules. En el cas d’‘Ojos negros’, Marta Lallana fins i tot va escriure el personatge de la Paula a imatge i semblança de la seva germana Julia, així que el joc de miralls resultava inevitable.

Rara

«Tenia 14 anys quan em van posar una càmera davant per primera vegada. Em vaig sentir rara, però estava tan en família en el rodatge que va acabar agradant-me actuar», explica Julia Lallana, que estudia segon de batxillerat de ciències socials.

Carmen Arrufat va enviar un vídeo (que va editar moltes vegades, perquè no estava contenta de com quedava) a Lucía Alemany i ella va saber a l’instant que havia trobat la seva Lis. «No sé què va veure en mi. Quan l’entrevisten, ella explica que jo era de veritat».

Una cosa semblant li va passar a Neus Ballús: buscava una noia que transmetés naturalitat i transparència. La seva manera de rodar, a mig camí entre el documental i la ficció, implica un rebuig absolut per l’artifici. «Quan veig la pel·lícula, em veig a mi. El personatge i jo mateixa hem viscut un viatge iniciàtic, hem sortit per primera vegada de la nostra zona de confort i potser per això les dues hem crescut», explica Elena Andrada.

Realistes

Cap d’aquestes pel·lícules tracta l’adolescència des d’un punt de vista superficial o excessiu. Els personatges breguen amb conflictes relacionats amb l’edat que tenen i aquests es plasmen de manera realista. Fer-se gran, sentir el pas del temps i l’augment de responsabilitats, la importància de saber prendre decisions, què significa l’amistat, el sexe i com utilitzar les eines emocionals a l’hora de relacionar-se amb el món que les envolta. A ‘La innocència’ es tracta el tema de l’avortament juvenil i per a Carmen Arrufat resulta fonamental que la directora lluiti per normalitzar-lo i allunyar-lo d’estigmes i tabús.

En totes també es parla de la relació amb els pares i de les tensions que es generen. El progenitor, tant en ‘La innocència’ com en ‘El viatge de la Marta (Staff Only)’, està protagonitzat per Sergi López. «La falta de comunicació és molt important i acaba evidenciant-se en el xoc generacional», continua Carmen Arrufat. La repressió religiosa o cultural també pul·lula per l’ambient.

Notícies relacionades

Així serà la cerimònia dels Premis Goya

Mauro Herce, el fotògraf del foc gallec

Trobar la pròpia identitat en un entorn en el qual tothom et diu el que has de fer o com has de ser és una altra de les característiques en les quals totes coincideixen a l’hora de veure’s reflectides. I la mirada femenina que ofereixen les directores. «Gairebé totes les ficcions adolescents que havíem vist fins ara estaven explicades des d’una mirada masculina i això ho condiciona tot, perquè ells ens diuen com hauríem de ser nosaltres i no en tenen ni idea», diu Elena Andrada. «Són pel·lícules que parlen de la voluntat personal, del cos femení, dels problemes que afecten les dones, així que millor que estiguin escrites i dirigides per algú que sap del que parla», continua Arrufat.

Dones fortes

Les tres noies són consumidores de ficció adolescent. Julia Lallana està veient ‘Merlí: Sapere Aude’ i la versió espanyola de ‘Skam’. «Crec que són dues sèries que són molt a prop de la gent jove, retraten bé la societat integrant no només la inclusió sexual o racial, sinó també els conflictes de classe i de diners, que em semblen fonamentals». A Elena Andrada li va agradar molt ‘Lady Bird’, de Greta Gerwig, i ‘Euphoria’, de la qual destaca la seva valentia a l’hora de parlar de temes tan delicats com l’ansietat i la depressió juvenil, una sèrie de la qual també és fan Carmen Arrufat: «S’estan explicant històries en què les dones prenen les seves pròpies decisions i tiren endavant amb la seva força, trencant-ho tot al seu voltant, això és molt important».