Mauro Herce, el fotògraf del foc gallec

Mauro Herce (Barcelona, 1976) és el responsable de dues de les imatges més impactants i boniques de l’any cinematogràfic, que estan incloses a ‘Lo que arde’, d’Oliver Laxe, per la qual està nominat al Goya i ja ha guanyat el Gaudí. El seu treball com a director de fotografia resulta extremadament sensitiu i hipnòtic, contribuint a crear una experiència profunda en l’espectador. És un dels directors de fotografia de referència del ‘Nou Cine Gallec’, però també ha demostrat la seva potència expressiva com a director a ‘Dead slow ahead’.

Per ell, el cine és una eina de pensament sobre un mateix i sobre la relació amb la vida i la seva representació. Va estudiar Enginyeria i Belles Arts i va pensar que el cine podia unir les dues coses, el seu perfil més tècnic amb el més artístic. Així que se’n va anar a l’Escola de Cuba i allà va començar a crear una xarxa de treball amb companys que tenien interessos similars i volien modificar les regles del cine convencional. «Vam apostar per una forma de treball horitzontal, on tots ens vam involucrar en el procés creatiu, tots opinàvem i col·laboràvem al marge de qui dirigís. La idea rau en la voluntat de fer les coses una mica diferents des del principi, potser perquè estàvem intentant trobar el nostre propi mètode per aconseguir un resultat específic al marge del procés clàssic», diu Herce.

A l’escola es va trobar amb gent de tots els llocs del món i van formar la seva particular «família de cine». Així que després d’acabar la seva formació, va estar rodant per bona part del món, participant amb els seus companys en les seves primeres aventures cinematogràfiques. Això va propiciar que alguns directors com Oliver Laxe, Eloy Enciso o Alberto Gracia simpatitzessin amb aquesta manera de fer les coses. Herce pensa que ja no es pot igualar el cine narratiu que feien els grans directors de l’època clàssica de Hollywood, perquè ara tot va molt més de pressa. «Es filma menys i en molt poc temps», comenta. «Per això volem aproximar-nos des d’altres llocs, amb un equip petit, filmant molt i reflexionant sobre el que hem fet. Just al revés de com se sol fer. És l’única manera de fer una cosa viva i de veritat».

A Herce no l’importa arriscar per aconseguir aquesta autenticitat. Per això durant dos estius va estar pendent, juntament amb l’equip de Laxe, per poder filmar els incendis que hi hagués a Galícia. Va fer un curs de bomber i quan hi havia una alerta s’integrava en una de les brigades amb la seva càmera a sobre. «Era molt difícil perquè el que il·lumina els plans és el mateix foc, t’has d’acostar davant de tot, perquè és on es veu millor i les flames avancen molt ràpid. Afegeix-hi la calor, el fum, el cansament, córrer pel camp sense saber on ets. Però va ser excitant perquè vam tenir espai per compondre i experimentar».

Notícies relacionades

Així serà la cerimònia dels Premis Goya

Les molt autèntiques adolescents del cine espanyol

No acostuma a ser habitual que pel·lícules com ‘Lo que arde’ es colin en els Goya, malgrat el reconeixement que obtenen a l’estranger. Per a Herce és una bona notícia, ja que ajuda a fer caure barreres que en realitat no existeixen. «A mi no m’agrada gaire quan es parla de l’‘altre cine espanyol’ i s’intenta establir una diferència. Hi ha pel·lícules amb més diners que d’altres, pel·lícules millors i pitjors. Hi ha gent en la indústria que està fent coses molt genuïnes i interessants i també en el cine d’autor hi ha preses de pèl».

Està clar que ‘Lo que arde’ ha aconseguit fer caure bona part d’aquestes barreres. És la gran favorita de la premsa especialitzada i ha superat els 75.000 espectadors, i així s’ha convertit en la pel·lícula gallega més vista de la història. «Pot ser que la gent s’estigui cansant de les mateixes fórmules de sempre». Les imatges que filma Herce ens introdueixen en un espai a mig camí entre el que és real i imaginari, hipnòtic i fantasmagòric, com també passa en ‘Longa noite’, d’Eloy Enciso. Per això al director de fotografia no li agraden especialment les plataformes de ‘streaming’. «L’escala d’una imatge, el poder, la capacitat per comunicar i emocionar resulten fonamentals. L’‘streaming’ mata una mica les pel·lícules i el cine com a experiència col·lectiva».