Jo vaig ser una dona a Auschwitz (i vaig sobreviure per explicar-ho)

Entre les novetats de literatura concentracionària que ha generat aquest gener el 75è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz, que es recorda aquest dilluns, destaquen tres títols que rescaten sòlides i lúcides veus de dones. Dos d’ells rescaten els testimonis i reflexions de dues franceses supervivents: la francesa Charlotte Delbo, de qui es publica en un sol volum, ‘Cap de nosaltres’, els dos títols més colpidors de la seva trilogia d’Auschwitz, i ‘Regreso a Birkenau’, de Ginette Kolinka, que va tornar al camp 55 anys després del final de la segona guerra mundial. El tercer es tracta d’un assaig, ‘999. Les primeres dones d’Auschwitz’, on l’escriptora Heather Dune Macadam va rastrejar les primeres joves jueves que van ser deportades des d’Eslovàquia. Vet aquí les seves històries:  

L’AFILADA VEU DE CHARLOTTE DELBO

«La xemeneia fumeja. El cel està baix. El fum vaga sobre el camp i pesa i ens envolta i és l’olor de la carn que crema». La literatura directa i sòbria de Charlotte Delbo (Vigneux-sud Seine, 1913 - París, 1985) colpeja afilada i alhora poètica. «Les que estan ajagudes allà, a la neu, són les nostres companyes d’ahir. Ahir estaven dempeus durant el recompte [...] Anaven a treballar, s’arrossegaven en direcció als aiguamolls. Ahir tenien gana. Tenien polls, es rascaven. Ahir engolien la pèssima sopa. Tenien diarrea i els pegaven. Ahir patien. Ahir desitjaven morir. Ara són allà, cadàvers nus sobre la neu». Ella, detinguda el 1942 al costat del seu marit, afusellat al cap de poc –els dos membres de la resistència francesa–, va ser deportada a Auschwitz-Birkenau juntament amb 230 preses més. En van sobreviure 49. Les seves paraules, escrites febrilment mentre es recuperava en un sanatori suís després de l’alliberament del camp, del que aquest dilluns es compleixen 75 anys, no les va voler publicar fins a deixar-les reposar durant dues dècades, perquè no volia que fossin només un testimoni de l’horror (aquesta feina la deixava als periodistes, deia) ni es veiés com una obra «mediocre», sinó que es considerés el seu valor literari. El resultat va ser l’estremidor ‘Cap de nosaltres tornarà’, que ara ofereixen en nova traducció Libros del Asteroide en castellà i Club Editor en català, incloent ‘Un coneixement inútil’, peça posterior que forma part de la seva trilogia d’Auschwitz (el tercer títol, ‘La mesura dels nostres dies’, que parla del retorn i la vida ‘després de’, l’avançava fa un any Club Editor. 

 

 

Segons la seva editora, Maria Bohigas, es tracta de textos breus, esquitxats de poemes, «amb una llengua clara, simple, directa, com fuetades, que interpel·la el lector». Un exemple, quan un SS ordena al seu gos matar una presa i aquest li clava els seus ullals al coll: «L’SS estira la corretja. El gos es retira. Té una mica de sang al morro. L’SS xiula, se’n va».

«Hi ha menys testimonis femenins de l’Holocaust –constata Luis Solano, editor d’Asteroide–. Ella dona veu al conjunt de preses, es nota que ho escriu una dona, la seva visió és diferent de la dels homes. S’atura més en coses que tenen relació amb el cos, la higiene, la relació física entre les internes, les abraçades i les carícies, que són presents a tot el llibre. També la vergonya i la humiliació que significa per a les dones haver de despullar-se per a les revisions i seleccions envoltades d’homes».    

«Jo no pensava en res. No mirava res. No sentia res. Era un esquelet de fred amb el fred bufant a través de tots aquests abismes que formen les costelles d’un esquelet», escriu Delbo. «Per ella, sobreviure un dia en el camp és sobreviure l’infinit –apunta Bohigas–. Mentre el tifus les delmava estaven preocupades per la necessitat de deixar rastre, que en quedés alguna de viva per informar el món». Ella ho va aconseguir.

L’OBSESSIÓ DE GINETTE KOLINKA

A Ginette Kolinka, amb 19 anys, acabada de deportar a Auschwitz, les preses veteranes li van dir: «¿Veieu el fum d’allà fora? ¡Doncs allà hi són! ¡Són els seus cossos, són les vostres famílies el que estan cremant!». «No les crec, però ho sé», escriu aquesta supervivent dels camps nazis, ja amb 94 anys, a ‘Regreso a Birkenau’ (Seix Barral), pensant en el seu pare, de 61, i el seu germà de 12, a qui no va tornar a veure després de ser gasejats a l’arribar junts en un comboi l’abril de 1944 després de ser detinguts per la Gestapo a Avinyó.

 

 

Al llibre, escrit juntament amb la periodista Marion Ruggieri, descriu com li van tatuar el número 78599, com les van obligar a despullar-se –«la vergonya de la nuesa és tal i tan intensa que no sento res més» i els van afaitar els cabells i el pèl púbic. També el que va veure la primera vegada que es va despertar: «Munts de draps als racons del barracó. Eren les mortes d’aquella nit». Recorda els recomptes, durant hores a la intempèrie, fermes, gelades, tremoloses, esgotades, i les pallisses: «Cada ordre és un cop. Ens peguen tot el temps, tot el dia, per res. [...] És continu, tant que ja ni tan sols em dol [...]. No serveix de res anar a l’hospital. El seu primer reflex és fer-te fora d’allà; el segon, matar-te». 

«No s’ha de contestar, no s’ha de mirar, només obeir sense més ni més [...] Decideixo passar com més inadvertida millor, no revoltar-me mai, acceptar-ho tot [...] Perdre l’ànim és precipitar la mort», escriu Kolinka, que d’Auschwitz-Birkenau va ser traslladada a Bergen-Belsen i a Theresienstadt, on la van posar a treballar en maquinària de guerra. Quan la van alliberar pesava 26 quilos.

Notícies relacionades

Els camps de la mort

Shlomo Venezia: «No hi havia esperança de viure»

El 2000 va tornar a Auschwitz amb estudiants d’institut. Respon les seves preguntes, per exemple, sobre com les dones se les apanyaven amb la regla –«ja ningú tenia la regla. ¿Era per l’alimentació, la por, les condicions d’higiene?»–, però lamenta que no la interroguin sobre què menjava, «la gana, perquè el camp era això: la gana», i sí que volen saber si va veure Hitler. Kolinka tem que avui Birkenau sigui vist com «un decorat». «Al meu cap hi ha l’olor, la brutícia, la gent deambulant per tot arreu. I m’entristeix pensar que la gent que el visita pugui imaginar-se una altra cosa... ¿Com veure el fum, els crits, les empentes; aquestes desenes de milers de persones que treballen, que corren, que cauen a terra? Ja no hi ha res de tot això. Ja no hi ha fang. I tampoc hi ha una ànima». 

999 JOVES JUEVES ENGANYADES

El 1942, el Govern d’Eslovàquia va reclutar jueves solteres d’entre 16 i 35 anys per ser enviades a treballar durant tres mesos a l’estranger. Hi van anar voluntàries i confiades, i enganyades. La majoria creien que tornarien aviat a casa, però les van deportar a Auschwitz. Heather Dune Macadam va seguir la pista de les supervivents per explicar les seves històries a ‘999. Les primeres dones d’Auschwitz’ (Roca / Comanegra). Eslovàquia va pagar a l’Alemanya nazi 500 marcs pel que van anomenar «reubicació».