Angel Olsen, art pop amb doble fons a Razzmatazz

Amb el seu quart disc, ‘All mirrors’, cinquè si comptem la col·lecció de rareses ‘Phases’ (2017), Angel Olsen ha destapat altres perfils, un trànsit de la ‘cantautoria’ assentada en els vestigis del rock i el folk a un pop d’atmosferes sinuoses. Un àlbum acollit amb crits de joia per la crítica (també en aquest diari, on va coronar la llista de millors obres internacionals del 2019) que va comptar aquest diumenge amb una posada en escena a l’altura del refinament discogràfic.

S’ha de valorar que, a diferència de tants altres, l’artista de Saint Louis, Missouri, no en tingui prou amb venir a veure’ns per actuar a macrofestivals i continuï cultivant el tu a tu més recollit en sales com Razzmatazz. La seva proposta actual és particularment degustable en un entorn delimitat i silenciós. Així ho va ser per a Hand Habits, identitat de Meg Duffy, la cantant i guitarrista, coneguda pels fans de The War on Drugs o Weyes Blood, que va obrir la sessió amb el seu delicat Placeholder i predisposant-nos a un cert exercici de somieig.

El refugi mental

Olsen, vestida de negre amb una llarga faldilla que li donava un aire de sacerdotessa, es va obrir pas anant al cor del nou repertori, la peça ‘All mirrors’, fent brillar el seu elèctric timbre de veu sobre una capa frondosa, de sintetitzadors, violí i violoncel, que va adoptar corpulència amb l’entrada de la bateria. Sextet que va desplegar amb finor les tres peces d’estrena que van seguir, ‘Spring’, ‘Impasse’ i aquest ‘Lark’ en el qual Olsen va alçar la veu ‘in crescendo’ a mesura que desenvolupava el seu cant a la solitud, buscant un amagatall, com diu la lletra, a l’interior del seu cap.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi ha molt interiorisme tant en aquesta arquitectura sonora com en la seva discreta presència en escena, i la comunicació amb l’audiència es va produir entre línies, però a través d’un sòlid conducte mental. També quan el rescat de ‘Sister’ va portar una Olsen més trobadora que va anar escorant-se cap al rock a ‘Sweet dreams’, ‘Shut up kiss me’ i les peces de l’expressionista segon àlbum, ‘Burn your fire for no witness’ (2014).

El do d’Olsen per a les cançons amb doble fons, que guanyen relleus inesperats cada cop que s’escolten, va ser el que va mantenir la sala poc menys que contenint la respiració. Aquestes peces trencadisses: ‘Endgame’, cim embruixat de l’últim àlbum, davant de la qual els compositors del vell Tin Pan Alley, com un Hoagy Carmichael, somriurien complaguts. La sessió ens va portar encara un ‘Unfucktheworld’ a veu i guitarra, i el comiat amb ‘Chance’, lament desemparat d’una creadora que, vistos els seus poders artístics, no té motius per sentir-se fràgil.