Les joies de Picasso i el seu fonògraf surrealista perdut

Picasso va començar a fer joies de la mateixa manera que un aprenent de poeta comença a escriure poemes: per regalar-les a la seva nòvia. «La seva producció comença a les platges del sud de França l’any 37», explica el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon. Eren aquelles vigílies de la convulsió europea i era la platja de Juan-les-Pins. Allà, l’artista malagueny va fer les seves primeres joies amb closques recollides a la platja. ¿Per a qui? Doncs per a qui era la seva parella en aquell moment: Dora Maar. Potser serà un clixé dir que les dones van inspirar al joier que portava dins, però és que és així. Després de Dora va venir Françoise Gilot, de la qual existeixen fotos guarnida amb joies de l’artista, «imponents collars de ceràmica», i després d’ella Jacqueline Roque, la gran musa, obsequiada amb moltes de les seves joies. La informació forma part de l’exposició ‘Picasso i les joies de l’artista’, una de les més destacades del programa d’aquest any del museu del carrer de Montcada, que aquest dijous va fer públic el seu director.

Es tracta d’«una producció totalment desconeguda i veritablement fascinant», va subratllar Guigon, que donarà lloc, va agregar, a «una exposició molt poètica i delicada», conformada per més d’un centenar de joies picassianes. Després de ‘Picasso poeta’, l’exposició encara oberta al públic que explora la vena poètica de l’artista –més aviat desconeguda–, arribarà al maig aquesta, la primera d’un any que Guigon anuncia com a «polifacètic», que incideix en una faceta encara més desconeguda. Tot i que les joies de Picasso ja havien sigut exhibides al museu –per exemple en ‘De Picasso a Jeff Koons. L’artista com a joier’, que l’IVAM de València va acollir el 2013–, és la primera exposició de caràcter monogràfic «sobre aquest aspecte tan important i desconegut de Picasso», segons el director. Una de les grans cites artístiques de la primavera.

Un objecte anomenat ‘Jamais’

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No entusiasma menys al responsable del museu la singular exposició, també prevista per al maig, organitzada entorn d’un sol objecte, un anomenat ‘Jamais’: el fonògraf «emmudit i pintat de blanc el plat del qual està representat per un abdomen que gira sota una mà que actua com a agulla, mentre que de l’amplificador surten les cames d’una dona», que l’artista surrealista Óscar Domínguez va regalar a Picasso el 1938. Es donava per extraviat l’inefable aparell fins que l’any passat va aparèixer com un fantasma en una foto de Nick de Morgoli durant els preparatius per a la mostra ‘La mirada del fotògraf’. Una d’una sèrie en la qual apareix amb el fonògraf surrealista al seu taller del carrer dels Grands Augustins, a París. Preguntant, va resultar que el fonògraf estava en mans d’un familiar, oblidat en una caixa. Doncs bé: el Picasso l’ha restaurat i muntarà una exposició en el seu honor. L’última vegada que va gaudir d’aquest privilegi –ser exhibit– va ser aquell mateix any de 1938, en l’Exposició Internacional del Surrealisme que André Bréton i Paul Éluard van dur a terme a París.

Dues línies per ressenyar ‘Els quaderns de Picasso’, l’exposició tardoral sobre els ídem, considerats ni més ni menys que un laboratori del seu procés creatiu. Picasso va omplir 175 quaderns entre 1894 i 1967. El museu en conserva 19, el contingut dels quals serà exposat recorrent a tecnologia i maquetes.