Mor José Luis Cuerda, director d''Amanece que no es poco'

Amb la desaparició, aquest segle XXI, de Luis García Berlanga, Rafael Azcona i l’actor Luis Ciges, la veritable comèdia negra cinematogràfica espanyola, herència directa de la gran tradició esperpèntica i picaresca de Goya, Quevedo o Valle-Inclán, es va quedant irremeiablement òrfena de cultivadors. Queden Francesc Betriu –recent Premi Gaudí de Honor– i José Luis García Sánchez, tots dos inactius com a directors. I quedava José Luis Cuerda, que el 2018 va presentar el que seria el seu últim film, ‘Tiempo después’. El director d’’Amanece que no es poco’ (1989), peça essencial en aquesta tradició de la comèdia negra, absurda, surreal, coral, fantàstica, rural i esperpèntica, tot alhora, ha mort aquest dimarts a l’edat de 72 anys.

Les seves filles Irene i Elena van comunicar la mort de Cuerda al madrileny Hospital de la Princesa, després de tenir una embòlia. El director, nascut a Albacete el 1947, havia tornat al primer pla amb una pel·lícula que era una espècie de reedició o continuació espiritual de la seva obra més emblemàtica, ‘Amanece que no es poco’. ’Tiempo después’ té un plus emocional: molts actors que es van aliar a la causa còmica influïts per l’estil de Cuerda apareixen en papers importants o episòdics en aquest film ambientat en un futur distopicorural, l’any 9177, i l’acció del qual transcorre en un únic edifici que dirimeix la diferència de classes i castes. Arturo Valls en va ser un dels productors i hi intervenen el mateix Valls, Miguel Rellán, Manolo Solo, Joaquín Reyes, Carlos Areces, Raúl Cimas, Berto Romero, Roberto Álamo, Blanca Suárez, Saturnino García, Eva Hace i Antonio de la Torre, entre d’altres.

’Tiempo después’ és tant una revisió del mateix passat cinematogràfic de Cuerda com un tribut que li rendien, apareixent a la pel·lícula, aquells actors i comediants que li deuen tant el director. Joaquín Reyes, habitant d’Albacete com Cuerda, va explicar amb el seu estil jocós el deute que la seva generació havia contret amb ell. Ho va fer en la presentació de ‘Tiempo después’ al festival de Sant Sebastià de l’any 2018: «Quan vaig conèixer Cuerda li vaig dir que si li haguéssim de pagar un euro per cada línia de guió de les seves pel·lícules que ens ha inspirat per als nostres esquetxos de 'Muchachada nui' o 'La hora chanante', ara ell seria milionari».

Orígens curiosos

'Amanece que no es poco' el va consolidar a nivell crític, però darrere tenia una trajectòria curiosa. Després de presentar-se i suspendre en dues ocasions a l’ingrés a l’Escola Oficial de Cinematografia, Cuerda va entrar a RTVE a finals dels 60, i va treballar en espais informatius i va dirigir el 1977 una adaptació d’‘El túnel’, d’Ernesto Sabato; en el mateix 1977 un telefilm sobre el món de la boxa interpretat per Sancho Gracia, ‘Mala racha’, i sis anys després el migmetratge ‘Total’, primera aproximació a l’humor absurd i dislocat.

’Pares y none’ (1982) va ser el seu debut cinematogràfic. Es tracta d’una comèdia molt de la seva època sobre complexes relacions de parella, protagonitzada per Antonio Resines, Silvia Munt, Carles Velat i Virginia Mataix. Tot i que comparada amb ‘Opera prima’, l’òpera prima, valgui la redundància, de Fernando Trueba, ‘Pares y nones’ tenia més a veure amb ‘Qué se puede hacer con una chica’ d’Antonio Drove, tant en el seu plantejament com en la qüestió generacional: és una pel·lícula sobre els dilemes de gent amb una vida professional i emocionalment més estable, així que els conflictes resulten més incisius.

Cuerda reconeixia la influència dels personatges secundaris de Berlanga (i també els de John Ford i Howard Hawks) en aquesta primera pel·lícula, però a continuació ja va seguir el seu propi camí. Primer amb ‘El bosque animado’ (1987), enribetada d’elements fantàstics segons la novel·la de Wenceslao Fernánez Flores, i després amb ‘Amanece que no es poco’: film frontissa, implantació d’una tendència molt aplaudida i un autèntic ovni en la galàxia cinematogràfica espanyola d’aquells anys. Tot i que convé recordar que si avui és un film de culte, en el seu moment va ser un fracàs comercial.

Productor del primer Amenábar

Notícies relacionades

'Amanece que no es poco': manual del bon riure

'Tiempo después': la tornada de l'humor corrosiu de José Luis Cuerda

A partir de llavors, Cuerda alternaria les produccions en la mateixa línia –’La marrana’ (1992), Tocando fondo' (1993), 'Así en el cielo como en la tierra' (1995), la transcripció televisiva de ‘Makinavaja’ (1995)– amb intents de relatar un altre model d’històries: ’La viuda del capitán Estrada’ (1991), ‘La lengua de las mariposas’ (1999) –probablement la seva altra obra mestra, escrita amb Rafael Azcona–, ‘La educación de las hadas’ (2006) –fallida coproducció internacional amb Ricardo Darín i Irene Jacob–, el drama de postguerra ‘Los girasoles ciegos’ (2008) i ‘Todo es silencio’ (2012), centrada en l’enfrontament entre dos antics amics que ara s’han situat en els dos costats oposats de la llei.

Productor de ‘Tesis’ i ‘Abre los ojos’, els dos primers llargmetratges d’Alejandro Amenábar  –qui va compondre la música de ‘La lengua de las mariposas’ –, Cuerda va aconseguir diversos premis Goya: millor pel·lícula per ‘El bosque animado’ i millor guió adaptat per 'La lengua de las mariposas' i Los 'girasoles ciegos'.