Kirk Douglas: adeu a l'últim del Hollywood clàssic

Ja està. Res és etern, i menys encara els astres de l’era clàssica de Hollywood. Kirk Douglas va morir ahir als 103 anys. No és l’últim de la seva generació. Olivia de Havilland, nascuda també el 1916, continua viva. Però la seva incidència en el cine de les últimes dècades del segle passat va ser menor. Es va retirar el 1988, després de diversos treballs a la televisió. Douglas va estar actiu fins al 2008, tot i que la seva última pel·lícula important és del 2003. Va ser una mena de comiat familiar amb magnificència: a ‘Cosas de familia’ va interpretar el patriarca d’una família novaiorquesa; la seva dona en la ficció era la seva primera dona en la realitat, Diana Douglas, morta el 2015; el seu fill Michael feia del fill gran de la família, i el net estava interpretat per Cameron Douglas, fill de Michael i net de Kirk.

Potser va ser amb aquella pel·lícula amb què es va tancar tot un cicle al cine de Hollywood. Ja no hi havia marxa enrere. Però Kirk Douglas seguia entre nosaltres, i de vegades el vèiem retratat amb els seus familiars –i amb la seva irrenunciable cua– en alguna celebració. Durant el moment àlgid de la seva carrera va tenir un comportament progressista. Sense pertànyer a l’ala esquerra de Hollywood, sí va plantar cara a certs comportaments dels grans magnats, no va dubtar a treballar amb gent represaliada en la caça de bruixes –va acreditar Dalton Trumbo com a guionista d’‘Espàrtac’– i, com a productor independent i actor conscienciat, va participar activament en pel·lícules ideològicament inqüestionables com ara ‘El gran carnaval’, ‘Cautivos del mal’, ‘Camins de glòria’, ‘Espàrtac’ i ‘Siete días de mayo’.

Últimament s’ha posat en dubte alguna d’aquelles actituds progressistes, però convé no oblidar que la maquinària hollywoodiana sempre ha sigut molt poderosa i fins i tot els noms més importants que van alçar la veu contra el Comitè d’Activitats Antiamericanes el 1947 –entre ells Humphrey Bogart i John Huston–, no van trigar gaire a deslligar-se de la croada democràtica, més proveïda de bones intencions que una altra cosa. 

Per a la història del cine, Douglas va ser Espàrtac. Només ell, tot i que en una celebrada seqüència de la pel·lícula iniciada per Anthony Mann i rodada finalment per Stanley Kubrick, després de les desavinences de Douglas, productor, amb Mann, la resta d’esclaus s’alçaven solidàriament per dir que tots ells eren Espàrtac. Aquella va ser una de les fites en la carrera de l’actor. Era la seva segona col·laboració amb Kubrick, un d’aquests directors nous i imaginatius amb qui Douglas volia comptar. Tres anys abans, el 1957, havien fet junts ‘Camins de glòria’, un altre projecte personal de l’actor i productor centrat en la diferència de classes a l’Exèrcit francès durant la primera guerra mundial.

Humanista

Douglas va encarnar en aquella pel·lícula, que fa uns moviments de càmera intensos dins de les trinxeres que ha reprès Sam Mendes al seu recent ‘1917’,  un oficial tan humanista com ho era Douglas en aquell temps, una cosa ingènua, també capaç de plantar cara als generals egòlatres i corruptes i intentar la defensa, en va, d’uns soldats acusats de covardia. L’actor se sentia igual de còmode en personatges d’aquestes característiques, de pòsit més tràgic, com en homes més eixerits, aventurers i somniadors.

La seva carrera té molts moments d’autèntica esplendor. Per exemple la seva composició del mariner en la deliciosa adaptació de ‘20.000 llegües de viatge submarí’ produïda el 1954 pels estudis Disney i realitzada per Richard Fleischer, director amb qui Douglas repetiria quatre anys després en un altre clàssic del gènere d’aventures, ‘Los vikingos’, incorporant aquí un guerrer bàrbar, borni i atàvic.

‘Western’ crepuscular

Tots els gèneres de la violència li anaven com l’anell al dit ateses les seves característiques físiques i una virilitat matisada, gens provocadora, com la de Burt Lancaster. Douglas va brillar en el cine de l’Oest amb la tensa ‘La pradera sin ley’ (1955), de King Vidor, i la desencisada ‘Los valientes andan solos’ (1962), de David Miller, inici del corrent del ‘western’ crepuscular: va interpretar un ‘cowboy’ d’una altra època que no entén el canvi dels temps i mor atropellat per un automòbil. Va ser el tuberculós DocHoliday –Lancaster va encarnar el ‘sheriff’ Wyat Earp– a ‘Duel de titans’ (1957), excel·lent versió de John Sturges del famós duel en l’O.K. Corral de Tombstone. ‘Camí de la forca’ (1951), de Raoul Walsh, va ser una altra de les seves contribucions ombrívoles al ‘western’. Al contrari, a ‘Riu de sang’ (1952), de Howard Hawks, va lluir la seva millor versió còmica i distesa. Douglas va arribar a dirigir el curiós ‘western’ ‘Els justiciers de l’Oest’ (1975).

El mateix va passar amb el cine negre. En un dels seus primers films, ‘Retorn al passat’ (1947), una de les deu incontestables obres mestres del gènere, a càrrec de Jacques Tourneur, va brodar el paper de gàngster obsessionat amb una dona que l’enganya tant a ell com a l’escèptic detectiu encarnat per Robert Mitchum. Al contrari, a la cinta de William Wyler ‘Brigada 21’ (1951) va incorporar un policia malcarat i temperamental en un relat ambientat durant unes hores en una comissaria. També va provar el pèplum amb ‘Ulises’ (1954), una de les característiques coproduccions italo-nord-americans de Dino de Laurentiis.

El fill del drapaire

Nascut com a Issur Daníelovitch Demsky a Amsterdam, a l’estat de Nova York, al si d’una família d’emigrants russos, Douglas va abocar totes les seves experiències d’infància i joventut al seu llibre ‘El hijo del trapero’. Allà explica la forja del seu caràcter, el seu gust per la independència que el portaria a crear el 1955 la seva pròpia companyia (anomenada Bryna Productions en homenatge a la seva mare, Bryna Demsky), les seves actituds progressistes, les arrels familiars, els triomfs i les amargors. Va ser nominat a l’Oscar en tres ocasions, poques per a una carrera tan àmplia i farcida de molt bones actuacions. Va obtenir les candidatures per ‘El ídolo de barro’ (1949), ‘Cautivos del mal’ (1952) i ‘Van Gogh, la passió de viure’ (1956). No va guanyar en cap dels tres casos. El 1996 li va tocar l’habitual Oscar honorífic que s’emporten aquells que per diferents raons –en el cas de Douglas resultava obvi que es tractava d’un home molest, més o menys rebel i independent– mai han sigut premiats.

Notícies relacionades

Mor Kirk Douglas, gran llegenda de l'edat d'or de Hollywood

Kirk Douglas, Espàrtac contra les llistes anticomunistes de Hollywood

Precisament a ‘Cautivos del mal’ va aconseguir una de les seves millors, si no la millor, interpretacions al paper d’un obstinat i megalòman productor de cine inspirat a parts iguals en David O. Selznick i Val Lewton, el productor de ‘La dona pantera’. Amb el director d’aquest melodrama poderós i precís sobre els racons de Hollywood, Vincente Minnelli, va repetir radiografia del mitjà cinematogràfic a ‘Dos semanas en otra ciudad’ (1962). Aquí, Douglas interpretava un actor en decadència que viatja a Roma per fer el paper secundari a la pel·lícula d’un amic.

Va interpretar perfectament el drama, ja fos encarnant el torturat Van Gogh a ‘Van Gogh, la passió de viure’, també de Minnelli; l’executiu en crisi a punt del suïcidi a ‘El compromiso’ (1969), d’Elia Kazan; representant un músic de jazz inspirat en Bix Beiderbecke a ‘El trompetista’ (1950), de Michael Curtiz, o a la pell d’un periodista sense escrúpols a ‘El gran carnaval’ (1951), de Billy Wilder. La ductilitat va ser un dels seus més importants i incontestables triomfs.