Mor Kirk Douglas, gran llegenda de l'edat d'or de Hollywood

Va ser ’El ídolo de barro’ i ‘Van Gogh, la passió de viure’; ‘Espàrtac’ i el coronel Dax de ‘Camins de glòria’. Kirk Douglas es va fer immortal en la pantalla gran i en la vida real semblava etern. Però aquest dimecres, als 103 anys, la llegenda ha mort, segons ha confirmat un dels seus fills, l’actor i director Michael Douglas, en un missatge compartit a les xarxes socials.

View this post on Instagram

A post shared by Michael Douglas (@michaelkirkdouglas)

En vigílies dels Oscar, que tres vegades el van nominar com a protagonista en els seus 11 primers anys com actor però només es van saldar els seus comptes recompensant-lo amb un d’honorífic el 1996, Hollywood perd un dels mites més importants que quedava viu, si no el que més, de la seva edat d’or.

Icona davant i darrere de la càmera

A les imatges quedarà per sempre aquest icònic clot a la barbeta, la profunda mirada dels seus ulls blaus, la cara angulosa i el cos robust, dur. Però a la història del cine Kirk Douglas ha deixat més que el seu abundant treball davant les càmeres, de vegades en pel·lícules gens memorables, d’altres en grans obres que el temps ha posat al seu lloc merescut, normalment interpretant els personatges amb un costat canalla que li atreien. «No trobo la virtut fotogènica», li va dir el 1984 a ‘The New York Times’.

En l’era de la caça de bruixes del senador McCarthy a Hollywood, per exemple, i després d’haver fundat el 1955 la seva pròpia productora convertint-se en el primer actor en prendre d’aquesta manera el control de la seva carrera, Douglas va llançar amb Stanley Kubrick un projecte com ‘Espàrtac’, escrit per Dalton Trumbo, un dels homes assenyalats amb la lletra escarlata del comunisme.

Notícies relacionades

Kirk Douglas, a través de les seves paraules: «Res mai et prepara per gestionar l'èxit»

Kirk Douglas: adeu a l'últim del Hollywood clàssic

La justícia i la convicció en les causes en què creia el van portar per tot el món, li van fer guanyar honors civils i van ser motor per a Douglas, nascut com a Issur Danielovitch Demsky a la industrial ciutat d’Amsterdam, a l’estat de Nova York, en una família d’immigrants jueus russos. També ho va ser la ràbia, com va reconèixer a finals dels 80, quan promocionava el seu primer llibre de memòries, ‘El hijo del trapero’. «El que vaig descobrir quan l’escrivia és que tinc molta ràbia, estic enfadat per coses que van passar fa molts anys, penso que ha sigut molt del combustible que m’ha ajudat en tot el que he fet».

En aquest llibre, Douglas, que el 1991 va sobreviure a un accident d’helicòpter i el 1996 va patir un greu vessament cerebral que li va deixar seqüeles serioses i una lenta recuperació, va escriure com veia la interpretació. «Per a mi actuar és crear una il·lusió, mostrar molta disciplina, no perdre’t en el personatge que estàs retratant. L’actor mai es perd en el personatge que interpreta: ho fa l’audiència».