Kirk Douglas, en deu pel·lícules immortals

Tot i que ell mateix va assegurar al seu dia haver fet carrera «interpretant fills de puta», el cert és que Kirk Douglas va ser un actor notablement versàtil, capaç d’enlluernar i commoure per igual en epopeies històriques, ‘westerns’ crepusculars, intrigues polítiques i drames contemporanis, i de convèncer en la pell tant d’herois impol·luts com de dolents podrits –tenir un rostre tan singular com el seu, s’ha de reconèixer, li donava avantatge en aquest sentit–. Aquestes són, en ordre cronològic, les 10 pel·lícules més icòniques de la seva carrera.

El ídolo de barro (Mark Robson, 1949)

L’actor va rebre la seva primera nominació a l’Oscar gràcies a aquest drama pugilístic que també funciona com a paràbola dels perills del somni americà. El seu personatge és un boxejador famolenc i ambiciós que, fuetejat per la por de tornar a una vida de misèria, es converteix en un home despietat i en un campió a compte de tots els que el van ajudar en el seu camí. (Podeu veure-la a Filmin

El gran carnaval (Billy Wilder, 1951)

En el centre de la que potser és la pel·lícula més pessimista i misàntropa de Billy Wilder, encarna un periodista en hores baixes que orquestra un frenesí mediàtic al voltant del col·lapse d’una mina, i fins i tot saboteja intencionadament els intents de rescat per allargar l’emoció. Es tracta d’un dels seus personatges més monstruosos, un voltor que simbolitza els pitjors impulsos de l’ésser humà.

Cautivos del mal (Vincente Minnelli, 1952)

Va oferir una interpretació tan intensa que per moments resulta aterridora en la pell d’un productor cinematogràfic megalòman i cruel –vagament inspirat, es diu, en David O. Selznick–, que funciona com a metàfora perfecta d’aquell Hollywood tan glamurós com corrupte, i tan fascinant com nociu. (Podeu veure-la a Filmin

Van Gogh, la passió de viure (Vincente Minnelli, 1956)

Douglas desapareix per complet en el personatge de Vincent Van Gogh, que al llarg del metratge passa de ser un esperançat missioner a convertir-se en un dels pintors més emblemàtics i torturats de tots els temps. És un retrat demolidor d’un artista destruït pel seu desig irrefrenable de fer realitat les imatges que veu a la seva pròpia ment. (Podeu veure-la a RakutenTV i RakutenTVItunes

Duel de titans (John Sturges, 1957)

Brillant recreació del mític tiroteig de Tombstone a càrrec de John Stuges, reconegut director de ‘westerns’, que se sustenta sobre la irresistible química que comparteixen en escena Burt Lancaster a la pell de l’advocat Wyatt Earp i Douglas a la del pistoler Doc Holliday, un personatge inoblidable que malgasta carisma, ironia i fatalisme. (Podeu veure-la a Filmin

Camins de glòria (Stanley Kubrick, 1957)

Ambientada durant una ofensiva gairebé suïcida empresa per l’Exèrcit francès durant la primera guerra mundial, l’obra mestra antibel·licista de Stanley Kubrick és un atac a la idiotesa i l’arrogància dels caps militars, que tracten els soldats com gossos. En la pell d’un oficial compassiu que mira, en va, de defensar tres homes acusats de traïció per negar-se a participar en una missió suïcida, Douglas personifica la derrota de la decència davant l’absurd fonamental de la maquinària bèl·lica. (Podeu veure-la a Filmin

Espàrtac (Stanley Kubrick, 1960)

Potser en el seu paper més cèlebre, l’actor va exhibir poder físic –i bronzejat– donant vida a l’exgladiador del títol, que lidera un aixecament dels esclaus contra la poderosa República Romana. La seva pròpia companyia, Bryna Productions, va retenir la major part del control creatiu de la pel·lícula; Douglas, de fet, va prendre la decisió de contractar el guionista Dalton Trumbo i avui es considera que aquest gest va propiciar el final de la caça de bruixes anticomunista que imperava a Hollywood en l’època. En aquest sentit, resulta especialment apropiat que la pel·lícula funcioni com a al·legoria de la tirania política i la solidaritat dels explotats. (Podeu veure-la a Movistar+

Los valientes andan solos (David Miller, 1962)

Entre totes les pel·lícules que va fer, aquesta és la que ell preferia. En aquest film encarna un texà vagabund que es manté al marge de la societat moderna i que té un estil de vida individualista que es veu sacsejat quan descobreix que un vell amic ha sigut arrestat per ajudar immigrants il·legals. La seva interpretació, una de les més memorables de la història del ‘western’, funciona com un lament commovedor per l’ocàs de la figura del ‘cowboy’. (Podeu veure-la a Filmin

Siete días en mayo (John Frankenheimer, 1964)

Notícies relacionades

Kirk Douglas, a través de les seves paraules: «Res mai et prepara per gestionar l'èxit»

Kirk Douglas: adeu a l'últim del Hollywood clàssic

Aquest inquietant ‘thriller’ polític de John Frankenheimer explora la possibilitat d’un cop militar secret contra el Govern dels Estats Units. Douglas interpreta un veterà oficial que treballa sota el comandament d’un general cada vegada més crític contra el desarmament nuclear (Burt Lancaster) i que, convençut que el seu superior està tramant alguna cosa, es veu obligat a convertir-se en informador. (Podeu veure-la a Filmin. 

20.000 llegües de viatge submarí (Richard Fleischer, 1974)

Basada en el clàssic de ciència-ficció de Jules Verne, va marcar una cosa semblant a una desviació en la seva carrera, habitualment assentada en papers dramàtics, i ofereix una rara oportunitat de veure en pantalla el costat més alegre de la seva intensa personalitat –en una escena, fins i tot mostra les seves habilitats per al cant–. Es tracta d’un moviment que, en fos conscient o no, sens dubte va ser hàbil: la pel·lícula es considera la millor adaptació cinematogràfica d’una novel·la de Verne. (Podeu veure-la a Movistar+