Memòries d'un deportat basc a Mauthausen

Des del març de 1942, quan va entrar en funcionament la primera cambra de gas de Mauthausen, els SS recorrien sovint als presos republicans. «‘¡Espanyols! ¡Traieu els cadàvers a l’exterior!’ –recordava Marcelino Bilbao que els cridaven. (...) A l’interior... ¡Quin quadro! Quan les víctimes se n’adonaven que anaven a morir, s’agafaven a qualsevol cosa, com a les rajoles, o clavaven les ungles al guix i esgarrapaven la paret de dalt a baix, fins a quedar estirades a terra. Després s’agafaven els cadàvers per les potes i els arrossegàvem a l’exterior per portar-los al crematori i reduir-los a cendra. Jo personalment vaig fer aquesta feina més d’una vegada». És part de les memòries d’aquest deportat basc, mort el 2014 amb 94 anys després de sobreviure un lustre al camp nazi, que ara el seu nebot net, l’historiador Etxahun Galparsoro (Sant Sebastià, 1980) ordena, corrobora i contextualitza a ‘Bilbao en Mauthausen’ (Crítica), un testimoni devastador de l’horror. 

Tenia 20 anys quan el desembre de 1940 i amb altres presoners espanyols, després de baixar dels trens on anaven amuntegats, Bilbao era rebut «a cops de porra, mossegades de gos i crits dels SS» en un Mauthausen a 20 graus sota zero. D’aquí, on va ser el número 4628, no en sortiria fins al maig de 1945, mesos després de l’alliberament d’Auschwitz, del qual s’acaben de commemorar 75 anys. Abandonat acabat de néixer a la ria de Bilbao, que li va valer el cognom, va entrar a treballar en una mina amb 11 anys i a l’inici de la guerra es va allistar en el bàndol republicà, sent testimoni del bombardeig de Gernika i lluitant a les batalles de Terol i de l’Ebre. Després de la victòria franquista va fugir exiliat i va compartir penúries republicanes als camps francesos (Saint-Cyprien, Argelès-Su-Mer i Gurs), sent fet presoner pels alemanys després de treballar en la construcció de la inútil línia Maginot per a França.   

«Ell necessitava explicar la seva història per alleujar el trauma que el trencava per dins –explica a Barcelona Galparsoro, que va començar a gravar els seus relats en cintes de casset quan era encara estudiant d’Història. Sent un nen ja l’escoltava. Sabia que parlava d’un lloc dolent i fosc. Em va dir que havia perdut la por de la mort. Tots creien que moririen i van arribar a plantejar-se la necessitat que almenys un havia de sobreviure per poder-ho explicar». 

«Comparant amb els camps de concentració de Franco, on es va afusellar molt i hi havia un treball esclau, però no tots els presos estaven condemnats a morir, als camps del III Reich s’entrava per morir. Els presoners sabien que si no mories avui et matarien demà», afegeix, recordant que abans de l’extermini sistematitzat des de 1942 a les cambres de gas d’Auschwitz, Treblinka o Sobibor, el 1940, quan els republicans van arribar a Mauthausen, allà «es moria per trets dels SS i cops dels kapos i per un procés de desgast extrem provocat per la poca alimentació, el treball forçat, la intempèrie a temperatures extremes i les malalties».

Cobai humà del Doctor Mort 

Viure o morir «era una qüestió d’atzar o sort», confirma l’historiador. «El maig de 1942, els SS van entrar al barracó del Marcelino i se’l van emportar amb 29 presos més per fer amb ells experiments mèdics. Només en van sobreviure set». En el seu relat, Bilbao explica com un metge li va injectar alguna cosa, mai va saber què era, a l’altura del cor: «Al cap d’unes hores a la zona de la punxada va sorgir un bony estrany des del qual ens va començar a sortir una ratlla blava que pujava pel pit». Tot i que se li va paralitzar el coll, el cap i una part del cos els van obligar a continuar treballant i durant dies el metge –«un sàdic»– els visitava i colpejava. Més de 40 anys després, el 1986, va reconèixer la cara d’aquest criminal a la revista ‘Interviu’, en un reportatge sobre una xarxa de criminals nazis que venia armes a Alacant, on «vivia com un senyoret». Era el capità de les SS Aribert Heim, el Doctor Mort, el Carnicero de Mauthausen. 

Hi va haver, no obstant, «factors secundaris» que van influir en la supervivència de Bilbao. «Que, tot i que sembli mentida, jugava a futbol al camp i això va fer que fos conegut i caigués en gràcia als presos alemanys, que en la jerarquia piramidal de presoners estaven dalt de tot, i li donaven alguna cosa de menjar –explica Galparsoro–. També perquè va entrar en una xarxa de contraban clandestí amb els kapos alemanys i en la resistència organitzada a partir de 1943 pels espanyols, que van pujar en l’escalafó quan a molts presos alemanys els va enviar al front. Els espanyols es van poder col·locar en millors llocs de treball i mitigar la gana».

«Durant els anys que vaig ser en aquest camp sinistre vaig poder comprovar que entre passar fred, gana o por, el pitjor, sens dubte, és la por. Tot i que tinguis la certesa que et mataran. Si tens gana és horrorós. El fred encara és pitjor. Però la por no té remei. Si en tens estàs perdut perquè et deixes manipular, qualsevol et pot portar on vulgui i com vulgui, fer amb tu el que li plagui...», explicava Bilbao. «Em deia que calia amagar-ho i aparentar que no tenies por», evoca l’historiador.

Notícies relacionades

Jo vaig ser una dona a Auschwitz (i vaig sobreviure per explicar-ho)

Llibres des de l'infern d'Auschwitz

Altres records del deportat evoquen la roba que havien de vestir –«bruts i fastigosos vestits de ratlles amb més orificis que un colador (...) Evidentment, aquella roba havia sigut utilitzada per altres presos i els forats eren pels trets que els havien fotut»-,  el barracó –«un antre horrorós: era tal la quantitat de polls que no hi havia lloc on posar la mà sense agafar-ne un munt»– o la temuda pedrera i els seus esglaons mortals, pels quals els obligaven a pujar blocs de pedra de fins a 40 quilos i els cadàvers dels companys i on un kapo li va donar tal cop al cap que el va deixar inconscient i sagnant sobre la neu abans que l’ajudessin els seus companys –«o t’aixecaves o et liquidaven»–.

«No tot es va acabar el 1945 –insisteix Galparsoro–. Rebo molts correus electrònics de gent que encara busca informació dels seus familiars. Els traumes s’hereten, per això és necessari que les administracions públiques recolzin i financin les investigacions, per alleujar les ferides que encara no han pogut cicatritzar. Per encàrrec del Govern de Zapatero, Benito Bermejo i Sandra Checa van fer el 2006 un cens oficial dels deportats espanyols però després en van descobrir més, igual que jo investigant per a la meva tesi». Per als deportats, acaba, era important difondre la seva memòria «perquè temien que tornés a passar i per prevenir-ho».