Bong Joon-ho: «Tot, fins i tot, la nostra olor corporal és una qüestió de classe»

Des que es va donar a conèixer internacionalment gràcies a ‘Memories of murder’ (2003) i ‘L’hoste’ (2006), s’ha confirmat com un mestre a l’hora de joguinejar amb els gèneres –barrejant la comèdia negra amb el cine de monstres, la sàtira política amb l’‘actioner’ i la intriga policial amb l’‘slapstick’– a fi d’explorar diverses formes de lletjor humana. Això mateix torna a fer a la seva millor pel·lícula, ‘Parásitos’, per la qual va guanyar la Palma d’Or del Festival de Cannes. En el film converteix la divisió de classes en pur vidriol mentre contempla una família pobra que s’infiltra gradualment en la vida quotidiana d’una família rica.

¿Com se li va acudir la història que ‘Parásitos’ explica?

Va succeir mentre rodava ‘Trencaneu’ (2013), que ja era una pel·lícula sobre l’oposició entre rics i pobres. Vaig voler endinsar-me en el tema, i se’m va acudir fer-ho a partir de la idea d’infiltració. Quan jo era jove, vaig fer classes particulars a un nen ric. Quan anava a casa seva em sentia un intrús en un món al qual no pertanyia. Aquella mansió era impressionant, fins i tot tenia una sauna al segon pis. I jo pensava com de divertit seria si els meus amics poguessin colar-se amb mi a la casa.

En realitat, els temes de classe són presents en tot el seu cine. ¿Què el porta a explorar-los una vegada i una altra?

Perquè afecten totes les nostres interaccions. Intentem ignorar-los perquè ens incomoden, però no hi ha manera. Quan ens presenten algú, de manera instintiva ens adonem de la roba que vesteix, de si el seu telèfon és de gamma alta o si el seu rellotge o el seu bolso són cars. I, si ens hi acostem prou, fins i tot ens fixem en l’olor que fan. Tot, fins i tot la nostra olor corporal, és un tema de classe.

¿És casual que tantes pel·lícules coreanes d’èxit recents parlin de desigualtats econòmiques? 

És un problema terrible a tot el món, però especialment seriós a Corea del Sud. El país va experimentar un creixement econòmic bestial durant la dictadura de Park Chung-hee, que es va preocupar molt per assumptes financers i molt poc per les llibertats civils, i va estimular les diferències de classe. En la nostra societat, els rics i els pobres rares vegades es troben. Viuen en diferents veïnats, van a restaurants diferents. ‘Parásitos’ tracta dels escassos moments en què els rics i els pobres s’acosten tant que, de nou, es poden olorar els uns als altres. Ningú va construir conscientment el mur, però existeix i és molt fràgil; si col·lapsa, pot passar el pitjor. 

Disculpi la pregunta òbvia: ¿qui són els paràsits en la seva pel·lícula?

A primera vista, són la família pobra, perquè s’infiltren en la família rica per llepar la seva sang. Però els rics no poden viure la seva vida sense dependre dels altres, així que també són paràsits. ¿I qui és responsable d’aquesta degeneració generalitzada? ¿I d’on prové aquesta bretxa que separa una classe de l’altra? D’això tracta la pel·lícula. La família pobra és prou intel·ligent i hàbil per prosperar en moltes feines, però el sistema no li dona l’oportunitat de fer-ho.

Gairebé tota la pel·lícula transcorre o bé a la casa d’una família o bé a la de l’altra. ¿Va complicar aquesta limitació espacial el rodatge?

Gens ni mica, les limitacions m’inspiren. I, al contrari, em poso molt nerviós quan tinc infinites possibilitats. La meva anterior pel·lícula, ‘Okja’ (2017), començava a les muntanyes coreanes i acabava a Manhattan, i era plena d’efectes especials. Era una pel·lícula èpica, i les complicacions tècniques em van deixar exhaust. No me’n penedeixo, però aquesta vegada he pogut dedicar tota la meva energia als personatges i a la història. I així és com vull que el meu cine continuï sent.

‘Parásitos’ explica una tragèdia, però, mentre la veu, un no pot parar de riure. ¿Li sembla maco?

Soc un sàdic, ho sento, m’agrada fer que el públic pateixi mentre es diverteix, que riguin malgrat que saben que està malament fer-ho. A més, la vida real no és només tragèdia o només comèdia, sinó una combinació, ¿veritat? Almenys així la veig jo. Per això les meves pel·lícules també són així.

Un altre tret distintiu del seu cine és la barreja constant de gèneres. Se sol dir que, en lloc de pertànyer a un gènere concret, les seves pel·lícules són un gènere en si mateixes. ¿Què li sembla?

M’encanta. Per a mi el cine de gènere és com l’aire que respiro, l’he mamat des de petit. Però quan estic rodant una pel·lícula o muntant-la, en cap moment em pregunto: ¿de quin gènere és aquesta història? ¿Quines convencions narratives hauria de respectar? Alguns veuen les meves pel·lícules com a comèdies negres; altres, com a crítiques socials; altres, com a cine d’acció. Doncs bé: són tot això alhora. Amb raó em costa tant escriure-les.

Notícies relacionades

La Aventura, la petita distribuïdora barcelonina que va comprar els drets de 'Parásitos' després de llegir-ne el guió

Crítica de 'Parásitos': una obra mestra contra les convencions

¿Quant li costa?

Tant que, mentre escric un guió, la meva família arriba a odiar-me. Em comporto com un neuròtic, un rondinaire i un tirà. La meva dona em suggereix que prengui ansiolítics, però segur que les pastilles m’impedirien escriure. I el pitjor és que mai em quedo content amb el resultat. Soc molt cruel amb les meves pel·lícules. Cada vegada que veig ‘Parásitos’, sense anar més lluny, no deixo de preguntar-me per què no vaig rodar aquesta escena o l’altra d’una altra manera.