Suburbano: «Ens deien que 'La puerta de Alcalá' no era un 'single' clar»

Suburbano commemora el seu 40è aniversari d’intensa carrera, amb àlbums propis, bandes sonores i aliances amb Aute, Sabina i Vainica Doble. El doble compacte ‘Huellas’, regravació dels seus clàssics acompanyada d’un documental, dona cos a la celebració, que aquest dissabte escenificarà a l’Auditori Barradas, de l’Hospitalet, dins de Barnasants. Parlem amb Luis Mendo, timoner del grup madrileny juntament amb Bernardo Fuster.

El seu currículum és aclaparador: més de 60 referències entre àlbums, músiques de pel·lícules i encàrrecs per a sèries de televisió, sense comptar les seves gravacions per a discos de cantautors. ¿Són dels que els costa dir que no?

Això depèn de com vagis de diners en cada moment, però en general sempre hem fet coses que ens han agradat, no per pura motivació econòmica. Hem treballat amb amics o amb gent amb què ens agradava treballar.

En el seu 20è aniversari ja van donar un nou tractament a les seves cançons en un disc-llibre, ‘20 años y un día’. Ara donen un altre enfocament en ‘Huellas’.

L’any passat estàvem el Bernardo i jo preparant un disc de cançons noves, ja en teníem fetes vuit, i ens vam adonar que a finals del 2019 es complien 40 anys de la sortida del primer àlbum, així vam canviar de plans. Amb els 20 anys vam fer un disc en directe amb amics: Aute, Pedro Guerra, Luis Pastor i Pablo Guerrero. Això d’ara és una revisió en estudi, més profunda, anant fins als primers discos, quan érem molt més ‘folkie’.

Suburbano va néixer el 1979. Temps de nova onada, de protomoguda... i vostès, tocant folk amb la seva guitarra acústica, el seu violí i la seva mandolina.

Una especialitat nostra ha sigut presentar propostes fora dels corrents que dominaven en cada moment. Però el 1979 hi havia una moguda de música folka molt evolucionada i que ens agradava molt: els nostres guies eren grups europeus com els francesos Malicorne i Gwendal, i els hongaresos Kolinda. Folk barrejat amb el rock, el jazz... Aquesta va ser la nostra idea inicial, i després, amb el temps, vam anar derivant a fer cançons i centrar-nos en això. Però el sabor folk segueix aquí.

Als 80 van ser el grup d’Aute. ¿Quina classe de química es va crear amb ell?

Hi havia una amistat i una entesa musical evident. Vaig començar gravant amb ell primer jo, el 1978, i després quan va fer el seu primer concert ens va demanar que toquéssim amb ell. Jo vaig estar amb ell fins al 93. Anys de moltíssim èxit amb l’Eduardo.

Va ser el director musical del doble en directe d’Aute, Entre amigos, del 1983. ¿Com recorda aquells concerts?

Doncs com una histèria general. Vam fer dos concerts de dues hores i escaig el mateix dia, tarda i nit, havien vingut el Silvio [Rodríguez] i el Pablo [Milanés] de Cuba, i Serrat de Barcelona, i hi havia Teddy Bautista. No et podies equivocar. Molta responsabilitat, sobretot per a mi, que feia una mica l’animal amb l’Eduardo. Però va anar bé, tot i que la gravació no es va fer gaire bé en el pla tècnic. Va ser segurament la primera vegada que es feia un concert així, convidant amics a cantar, una cosa que després ha fet tothom: ara ja no pots fer una presentació si no portes quatre convidats. I no eren tant convidats estrella com amics de l’Eduardo.

En el nucli de Suburbano hi ha el tàndem de composició que estableix amb Bernardo Fuster. ¿Com funciona?

Amb això no hi ha mètode. Potser algú com Manuel Alejandro diu «faré un àlbum per a Julio Iglesias» i s’hi posa i escriu dotze cançons d’una tacada. Nosaltres no; cada cançó va sorgint. Compartim lletres i músiques, tot i que normalment el Bernardo s’ocupa més de les lletres i jo de les músiques. El que fem és treballar molt.

En el documental ‘Huellas’ diu que la història de ‘La puerta de Alcalá’ és «difícil d’explicar».

Perquè van passar moltes coses amb aquesta cançó. Formava part d’un projecte de disc que vam estar passejant durant un any per totes les companyies i ningú el veia. Ningú ens va fer cas. A Ariola ens van dir que estava bé, però que no veien un ‘single’ clar. Un dia, a CBS ens van demanar una cançó per a Víctor Manuel. La volíem gravar nosaltres, però ells ens van proposar un acord: que ell la gravés i a canvi ells ens treien el disc amb la nostra versió del tema. Vam acceptar, i la companyia ens va enganyar, perquè el nostre disc el van treure un any i mig més tard, per no destorbar, i sense promoció, quan la versió de Víctor Manuel ja era un superèxit. Però allò ens va donar un crèdit com a compositors. Durant un temps sempre et venia un directiu genial que et demanava que escriguessis una cançó que es digués ‘La puerta de Toledo’.

¿Per què creu que va connectar amb tanta gent, i no només a Madrid, ‘La puerta de Alcalá’?

És difícil saber-ho, però llavors, el 1986, a Madrid hi havia tots els grups de la ‘movida’ en ple auge, i la ciutat era com un far, o això ens crèiem els madrilenys. Era una cançó que celebrava la ciutat d’una manera diferent. Va coincidir amb la mort de Tierno Galván: va morir al gener i la cançó va sortir a l’abril. I a Madrid hi havia autèntica devoció per aquest alcalde. Va coincidir tot això i la cançó es va disparar. Recordo que parlant-ho abans amb Aute, ens deia: «Però, a veure, a Barcelona, ¿qui es comprarà un disc amb una cançó que es digui ‘La puerta de Alcalá’?. Però va ser un èxit a tot arreu, també a Amèrica, on ningú sabia què era la Puerta de Alcalá. Va funcionar perquè va funcionar. La cançó, si es fixa, són unes coples de cec. Perquè llavors el Bernardo i l’altre coautor, Paco Villar, feien les lletres per al programa de TVE [‘Visto y no visto’] en què Luis Pastor feia de cec.

També és seva ‘Arde París’, que va gravar Ana Belén. ¿La van compondre específicament per a ella?

Doncs aquesta he de dir que sí, és de les poques cançons d’encàrrec que hem fet. Perquè, normalment, ens demanaven cançons per a discos d’artistes; Amaya, de Mocedades, per exemple, mirava el que teníem i si els en quadrava alguna la gravaven. Però no fèiem cançons per a tal o tal cantant. Aquesta sí. I va ser el ‘single’ del seu disc [‘Rosa de amor fuego’, 1989], la qual cosa ens va sorprendre, perquè tenia una cançó de Nacho Cano [‘Lía’]. Però entre les nostres composicions més populars potser la que més ens agrada era ‘Makinavaja’, que vam fer per a la pel·lícula de Carlos Suárez. Ens agrada pel personatge, l’anarquista irredempt, per les barbaritats que fa i les coses al·lucinants que diu als còmics d’Ivà.

El 1980 van treballar amb Vainica Doble en el seu àlbum ‘El eslabón perdido’. I el 1984, amb Sabina, a ‘Ruleta rusa’.

Érem molt amics de Vainica des d’abans de Suburbano. L’ambient de Madrid, abans dels 80, era molt petit: hi havia Aute, que no cantava en directe, Rosa León..., i Vainica, que era una illa a part de tot. Vam arribar a tocar amb elles, el Bernardo i jo, un parell de vegades en un teatre. L’últim que vam fer va ser un disc amb les seves cançons a mitges amb Sisa, el 2003, en què la Gloria [Van Aerssen] va fer uns cors en una cançó, quan la Carmen [Santonja] ja havia mort. Aquest disc el vam fer per pur plaer. La Fundació Autor, que el va finançar, va tancar el segell poc abans que sortís, i tenim prop de 200 còpies de l’àlbum que ens van donar, perquè van tancar els magatzems i els anaven a llençar. I la col·laboració amb Sabina va ser just abans que es muntés Viceversa. Sí, vam treballar molt en aquells anys, però ens donava temps de passar-ho bé.

Al segle XXI han continuat publicant discos, com el conceptual ‘Los delirios del pirata’ (2002).

Era, literalment, un deliri del Bernardo, a qui li agradava molt el tema dels pirates. Com sempre, a la contra, vam inventar un disc sobre un tema, com els àlbums conceptuals dels 70. És la història d’un músic valencià, amb referència a les arrels del Bernardo, que s’enrola en un barco pirata que va al Carib. Perquè als barcos pirata hi havia músics que tocaven per animar i tenien estipulada la seva part del botí.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I Suburbano segueix.

La idea és reprendre el projecte del disc nou per a l’any que ve o l’altre. Serà el 15è de Suburbano. Hem de tenir unes 160 o 170 cançons gravades, i una selecció d’aquestes serà el que tocarem a Barnasants.