El difícil de ser LGTBI a televisió

La nova normalitat significa tenir a televisió actors trans fent de trans, i a no binaris fent de no binaris, o a joves (fins i tot molt joves) besant-se amb els del seu mateix sexe. Però arribar fins aquí no ha sigut fàcil. Ho explica, de forma tan instructiva com emotiva, la nova sèrie documental ‘Visibilidad: LGTBI en la televisión’ (Apple TV+), o l’únic veritable tribut a l’amor que s’hagi estrenat aquest últim Sant Valentí.

Al llarg de cinc episodis de l’entorn d’una hora (l’últim de fins a 73 minuts), aquesta creació de David Bender se serveix de fabulós material d’arxiu i gairebé un centenar d’entrevistes per explicar la història de la representació LGBTI a la tele dels Estats Units, des dels 50 fins ara; no només en les sèries, sinó també en telefilms, informatius, programes d’entrevistes, debats, etcètera. Ho fa per recordar-nos que la representació és capital. Perquè la tele, tot i que no ens agradi, té el poder de validar-nos com a homes, dones o el que vulguem ser. El poder de normalitzar. 

Contra Nixon i l’NBC

Espècie de versió televisiva d’‘El celuloide oculto’, el documental de 1995 sobre la representació de l’homosexualitat en el cine de Hollywood, ‘Visibilidad’ comença als 50, en l’època de les audiències Exèrcit-McCarthy, les sessions en el Senat que van marcar el final de la cacera de comunistes i subversius sexuals; en aquestes es va sentir parlar per primera vegada d’homosexuals a la televisió. Si el primer episodi es diu ‘Temps foscos’, és per alguna cosa. Encara als 60, l’homosexualitat es considerava un crim en 49 de 50 estats. Fins i tot als 70, l’aparició d’un personatge gai a la telecomèdia ‘Todo en familia’ va posar Nixon en peu de guerra. El seu creador, aquest gran humanista anomenat Norman Lear, va respondre incloent personatges trans a l’esmentada sèrie o a ‘Los Jefferson’.

Com que la tele no es va acostar als disturbis de Stonewall, la revolució gai es va acostar a la tele. En el segon episodi, ‘La televisió com a eina’, veiem els Gay Raiders de l’activista Mark Segal prenent per assalt el ‘Today show’ per denunciar la intolerància de l’NBC i sol·licitar que es cobreixin les històries de gais i lesbianes. El 1974, Lesbian Feminist Liberation va organitzar una protesta a la mateixa cadena per un capítol de ‘La mujer policía’ sobre un grup de lesbianes que robava i assassinava ancians en una residència. En aquell temps, gairebé qualsevol personatge gai vivia angoixat, acabava malament o matava gent. Després estaven els que, miraculosament, s’interessaven per dones (sense declarar-se bisexuals ni pansexuals), com el Jodie Dallas d’‘Enredo’ o l’Steven Carrington de ‘Dinastía’.

Activisme contra la sida

El tercer episodi, potser el més emotiu, recorda la funció de la tele en l’activisme contra la sida i el renovat auge de l’homofòbia que va suposar. A través de la ficció (el telefilm ‘Invierno en primavera’) o, ja arribats els 90, un bon ús de la telerealitat (‘The real world’ va convidar a participar un portador del VIH, l’estimat Pedro Zamora), la televisió va llaurar un camí cap a l’empatia.

Els personatges gais van començar a deixar de ser escassos o negatius. N’hi havia fins i tot adolescents, com el de Ryan Phillippe a ‘Solo se vive una vez’ i el de Wilson Cruz a ‘Es mi vida’, llatí per a més dades. Però, com ens recorda l’episodi ‘Avenços’, quan Ellen DeGeneres va decidir sortir de l’armari gairebé alhora en la vida real i en la telecomèdia ‘Ellen’, els efectes sobre la seva carrera van ser devastadors: va rebre amenaces de mort i va acabar quedant-se sense sèrie. Superada la depressió, va proposar un ‘talk show’. I la resta, com sol dir-se, és història: Fa 17 anys que el porta.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Entre finals dels 90, principis dels dosmil, el gai es va anar normalitzant lentament al ‘prime time’. Joe Biden (antic vicepresident dels Estats Units) va dir de la telecomèdia ‘Will & Grace’ que havia sigut capital en la lluita pels drets dels gais. La britànica ‘Queer as folk’, aviat refeta als Estats Units, va posar els gais en el centre del seu propi relat. El 2000, el ‘showrunner’ Greg Berlanti es va atrevir a incloure un petó gai a la final de la tercera temporada del drama juvenil ‘Dawson crece’. I quatre anys després, va arribar ‘L’ amb el seu sexe apassionat entre dones; aquest mateix any ha arribat la seva seqüela tardana ‘L: Generación Q’, d’espectre sexual més obert i repartiment ètnicament més divers.

Un paisatge prometedor

‘L: Generación Q’ no va arribar a temps per ser inclosa en aquesta producció, però la sort és que no està sola. A ‘Cómo defender un asesino’, l’heroïna (Viola Davis) és una advocada negra pansexual, i el seu hacker favorit (Conrad Ricamora), un home asiàtic amb el VIH. Els personatges trans, antany considerats miserables o d’un sol ús, són ara dones o homes amb força, somnis i aspiracions: vegeu el ‘dramatis personae’ de ‘Pose’, primera sèrie amb una dona trans negra, Janet Mock, a la seva sala de guionistes. Un dels personatges més estimats de ‘Billions’ és Taylor Mason (Asia Kate Dillon), geni no binari de les matemàtiques. Queda bastant per fer, però s’ha de celebrar fins on s’ha arribat. Van caure moltes llàgrimes pel camí. Cauen veient ‘Visibilidad’.