Els experts desmunten la pseudohistòria sobre Catalunya

El silenci displicent del món acadèmic davant les activitats de l’Institut Nova Història ha tardat a trencar-se. Però ja s’ha acabat definitivament i ha deixat en mal lloc polítics, mitjans de comunicació i entitats locals que han aplaudit les teories de l’associació fundada per l’escriptor Jordi Bilbeny i els seus deixebles, que des del 2017 han difós una visió alternativa de la història de Catalunya segons la qual la conquesta d’Amèrica va ser una empresa catalana; «el segle d’or espanyol és el segle d’or català traduït al castellà, amb el nom dels autors retocats i els llocs d’edició canviats», en paraules de Bilbeny, i una infinitat de personatges de rellevància mundial suposadament són en realitat catalans. La refutació més estructurada fins al moment arriba aquest dilluns a les llibreries catalanes: el llibre ‘Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història’ (Eumo), coordinat pels professors de la Universitat Jaume I Vicent Baydal i Cristian Palomo i amb aportacions dels historiadors i filòlegs Albert Velasco, Stefano M. Cingolani, Guillem Fornés, Xevi Camprubí, César Sánchez i Lluís Ferran Toledano.

«Fem una crida a la ciutadania. La bola s’ha fet massa gran; hem de tractar aquesta pseudohistòria com una pseudociència més; és el mateix que una pseudoteràpia. Les garanties científiques s’han de reclamar tant en les ciències físiques com en les socials, i basar la nostra visió del món en una pseudociència no és fútil», proclama Baydal.

«M’indigna com s’està desprestigiant la historiografia catalana, que és de primer nivell. Per això la defensem, i per això el llibre va tant contra la pseudohistòria de l’INH com contra la història nacionalista d’Espanya», afegeix. Al que s’enfronten no és només a una anecdòtica atribució de catalanitat de Cristòfor Colom o Miguel de Cervantes, sinó, expliquen els autors en el pròleg, a un conjunt d’«interpretacions històriques que presenten la Catalunya medieval i moderna com una potència política de primer ordre mundial», una cosa oculta per «un poderosíssim aparell censor repressor controlat des de Castella, que hauria perpetrat l’espoli cultural més gran de la història d’Occident, per no dir del món sencer, perquè el poble català acabés creient que no havia tingut una història gloriosa».

L’únic mètode de Bilbeny i els seus deixebles, com Pep Mayolas i Luis Maria Mandado, seria, segons Baydal, el clàssic ‘cherrypicking’. «Si vas a l’arbre i només hi ha dues cireres de color blau les agafes i dius que les cireres són blaves. La base de la ciència és agafar totes les mostres. I, per descomptat, no pintar cireres de blau», fa broma.

Contra l’acadèmia

Després de terraplanismes, antivacunismes o teories com la que ens ocupen sempre hi ha un mecanisme comú. «L’apel·lació constant a exitoses conspiracions i trames a gran escala que els poders fàctics haurien organitzat per evitar que la societat conegui la veritat», a més d’una altra «característica intrínseca a la pseudoinvestigació» com és «l’intent constant de desprestigiar els investigadors científics i el món acadèmic». Baydal fa autocrítica: hi ha hagut «mandra per desenredar les seves argumentacions, perquè desmuntar tantes bestieses cansa» i no s’ha volgut debatre amb ells, «perquè no es pot, perquè han mentit de manera conscient». Però «no poden quedar sense resposta», conclou.

Fins al moment, la rèplica més contundent a l’INH va ser una entrevista als historiadors Agustí Alcoberro, Vicent Baydal, Àngels Casals i José Enrique Ruiz Doménech en la revista ‘Sàpiens’ (‘Desmuntem la Nova Història’, març del 2019). L’estiu passat s’hi van sumar les crítiques fetes des del PSC i ERC i la difusió d’un avanç del llibre ‘Pseudohistòria contra Catalunya», i Bilbeny va replicar que té guanyada la batalla «a la historiografia catalana que l’únic que fa és repetir el discurs de la inquisició que s’ha escrit en els últims segles». «L’Institut Nova Història qüestiona el pensament únic i demostra que la història no és exactament com ens l’han ensenyat a l’escola o la universitat. Això ens ha obligat a treballar al marge de l’acadèmia. Fins al punt d’haver d’organitzar universitats d’estiu pròpies on plantegem una revolució del coneixement al marge dels títols i les poltrones», afegia el comunicat de l’INH, titulat ‘Desmuntar la vella història i enderrocar el dogma’.  

¿Però per què ha tingut tal difusió el treball de Bilbeny? La febre independentista no basta com a explicació: no han faltat precisament punts de vista des d’aquest biaix en els últims anys que poden ser objecte de controvèrsia, però sense anar molt més enllà dels límits del que es pot considerar versemblant. En el llibre, César Sánchez manté que, més que la difusió a internet, típica de totes les pseudodisciplines, TV-3 ha sigut el gran impulsor de l’INH amb l’emissió de documentals que exposaven les seves hipòtesis.

Baydal afegeix que dins del nacionalisme català un sector sense coneixements històrics ha vist en el relat de Bilbeny «una resposta al cànon espanyol que es va ensenyar a l’escola fins a la transició, que negava la pluralitat dels pobles d’Espanya». Hi hauria d’haver una alternativa, proposen com a conclusió: un compromís per la divulgació científica de la història per part d’acadèmics i mitjans de comunicació i amb recolzament públic.

Confusió de coloms

Stefano M. Cingolani, Guillem Fornés i Cristian Palomo dediquen una peça de 100 pàgines a rebatre el mite inicial del bilbenyisme. No la catalanitat de Colom (el debat sobre la qual, tot i que en l’acceptada acadèmicament teoria de l’origen genovès hi pugui haver incongruències, queda irremissiblement torpedinat per la «falta d’escrúpols» d’INH, apunten), sinó la impossibilitat que rere el descobridor d’Amèrica s’oculti un determinat ciutadà de Barcelona, el cavaller Joan Colom i Bertran. Intentant resumir les actuacions: no va ser mariner, consta com a mort abans del 1477, no s’afirma que estigués en realitat en «mort civil» per ser un resistent contra Joan II (ja que ni aquesta fórmula encaixa amb el rastre documental que va deixar i hauria d’haver sigut amnistiat per arribar a parlar davant les Corts en representació del Rei quan hauria d’haver estat civilment mort), ni hi ha documents posteriors al 1477 que el mostrin viu com sosté Bilbeny (només citen els seus successors identificant-los com a fills seus), ni es va casar amb una infanta portuguesa (que de fet va morir soltera en un convent)...  «En la figura del Colom de Bilbeny es barregen «dades de fins a cinc ‘coloms’ diferents, incloent-hi dos pirates francesos», diu Baydal. Els autors es fan, a més, una pregunta: si la censura espanyola va aconseguir castellanitzar tota l’empresa catalana de descobrir Amèrica i desenes d’obres literàries, ja posats, ¿per què no va fer de Colom un castellà, en lloc de genovès?

El segle d’or ‘traduït’

L’INH no només entra en conflicte amb la historiografia. En el seu marc teòric qüestiona tota la romanística internacional al plantejar que el català té un origen directe en una llengua «iberobasca» que, influïda pel llatí, donaria llum a un romanç català que estaria en l’origen de totes les llengües romàniques. D’altra banda, per justificar que la literatura del segle d’or en castellà no és més que la traducció de les obres del censurat segle d’or català («mitjançant prejudicis xenòfobs identifiquen Castella, incloses les elits governants, com a paradigma de l’analfabetisme davant les instruïdes elits de la Corona d’Aragó», planteja Guillem Fornés) i que en concret Cervantes era valencià, s’utilitzen com a prova ‘catalanades’ del ‘Quixot’ que van passar desapercebudes al traductor i que, documenta una a una Guillem Fornés, no són més que formes castellanes avui en desús.  «Dineros» (també en Quevedo), «las espaldas» (en Luis Cabrero de Córdoba), «soy venido» (Fernando de Mena), «rumiar» (Hernando de Talavera)... Expressions tan comunes en el castellà antic i modern que, perquè fossin proves d’un original català, els traductors-censors haurien d’haver traduït tota la literatura castellana, durant diversos segles... i cometent sempre els mateixos errors. 

Una conspiració universal

Notícies relacionades

Rufián arremet contra la "pseudohistòria" independentista

Quan el conseller Puigneró afirmava que Amèrica va ser descoberta pels catalans

Al llarg dels anys, les celebritats universals en qui els membres de l’INH descobreixen un ocult origen català s’han multiplicat, fins al punt que la falsificació arxivística necessària hauria d’haver afectat tot el món conegut. ¿Una complicació innecessària? «El perquè és una qüestió de ‘modus vivendi’ –argumenta Baydal–; necessites novetats per generar noves notícies, crear rutes i viatges... No podien limitar-se a Colom any rere any i això els ha portat a fer més gran la bola. Però ja s’ha fet massa gran». Per exemple: Marco Polo seria en realitat el mercader Jaume Alaric. Proves: Jaume I va enviar-lo a Pèrsia i el professor John Larner va descartar que l’autor de l’obra atribuïda a Marco Polo fos un mercader venecià... quan el citat professor d’Oxford el que va fer va ser reafirmar que els autors van ser el venecià i Rustichello da Pisa. La llista ja comença a ser aclaparadora: El Cid, els germans Pinzón, el Gran Capità, Hernan Cortés, Garcilaso de la Vega, Pizarro, Magallanes, Diego Velázquez, Juan de la Encina, San Ignacio de Loyola, Leonardo da Vinci, santa Teresa de Jesús, Ludovico Ariosto, el Greco, el Bosco... Per ser sincers, d’alguns d’ells només s’apunta la ‘sospita’ o les atribucions són obra de col·laboradors de l’INH sense passar a formar part del seu ‘cànon’. O surten de la imaginació d’autors que han sortit ja de l’òrbita de l’INH per la seva radicalitat. Afirmar que Cervantes i Shakespeare són la mateixa persona (catalana, per descomptat) ja és excessiu.

Sempre arriba la Inquisició

Un gag recurrent de Monty Python era l’aparició d’un grup de prelats al crit de: «¡Ningú s’esperava la Inquisició espanyola!» En les obres de l’INH una inquisició tan irreal com la dels còmics anglesa també apareix sempre, com el comodí que ho justifica tot. Però, en aquest cas, sempre es pot esperar que arribi. En un dels capítols, Xevi Camprubí explica el funcionament de la censura i el control d’impremta i demostra «que la censura a Catalunya no va ser omnipotent» i «mai va ser suficient per prohibir la circulació d’obres prohibides». Molt menys de modificar el contingut de tota la informació arxivística. «Això ho pot dir una persona que no hagi entrat en un arxiu en la seva vida. La documentació és múltiple i es coordina una amb l’altra», recorda Baydal, per qualificar d’inversemblant la «hipotètica totpoderosa censura anticatalana».