El diccionari 'vintage' dels 70, 80 i 90, segons Vicenç Pagès

No en va la primera de les 400 entrades d’aquesta ‘Memòria vintage. De l’home a la Lluna a Pulp fiction’ (Empúries) que ha armat Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) és la ‘a’ del mot ‘absència’. Perquè aquesta miscel·lània, «barreja d’espeleologia, de notaria, de crítica cultural, d’evocació, d’assaig, de microhistòria i d’autobiografia», no exempta d’humor, busca conservar «coses que existien en la nostra història recent i que ja no hi són, que ara només existeixen en el nostre record, coses que la gent més jove desconeix». ¿Exemples? Sense anar més lluny, la màquina d’escriure, els cassets, els discos (de «quan ningú els anomenava vinils»), els walkmans o les cabines telefòniques, en uns anys analògics en què els ordinadors i els ‘smartphones’ eren cosa de ciència-ficció; una època en què hi havia mili, «un any per tirar a la paperera», una EGB «que era una tortura, perquè els profes t’agredien i tothom ho veia normal, i tenies la foto de Franco a classe», i els diccionaris i enciclopèdies encara no estaven en perill d’extinció gràcies a Google i la Viquipèdia. Per això el nou llibre de l’autor d’‘Els jugadors de whist’ adopta la forma de diccionari enciclopèdic. 

En un lloc tan ‘vintage’ com l’Almirall, bar del barceloní carrer de Joaquim Costa que es conserva com abans, Pagès puntualitza que el llibre recull «l’aroma d’uns anys, els 70, 80 i 90», per «evitar que es perdi». Es tracta d’«una memòria personal en què moltes coses són compartides per una generació –la del ‘baby boom’–, que es pot reconèixer en aquestes entrades, i alhora és un llibre d’història que permet entendre què hi havia llavors, una cosa necessària per poder entendre el present». Els «grisos», la policia tardofranquista; Richard Bach, l’autor de ‘Juan Salvador Gaviota’, prova que «l’autoajuda no ha nascut ara»; Manuel Vázquez Montalbán, «aquest senyor que ens ajudava a entendre el món»; una ETA «diferent que vam conèixer després»; o el ‘drugstore’ del passeig de Gràcia, quan no hi havia botigues 24 hores.  

Sense les trampes de la nostàlgia

Sense caure en les trampes de la nostàlgia ni en tòpics, l’autor de títols com ‘Dies de frontera’ (Premi Sant Jordi 2014), ‘Robinson’ o ‘Exorcismes’ desgrana interessos personals lligats a la música (dels Beatles  a Tina Turner passant pel ‘Triki triki’ i Canet Rock), el cine (de ‘París, Texas’ i ‘Algú va volar sobre el niu del cucut’ a Clint Eastwood, Michelle Pfeiffer o Micky Rourke), la literatura (l’‘Uf, va dir ell’, de Quim Monzó, o ‘Rayuela’, de Julio Cortázar), la televisió (de ‘La Clave’ a l’‘Un, dos, tres’, en un moment en què «només hi havia dos canals, un dolent i un altre fluixet», La 1 i UHF), el còmic (de Mortadel·lo i Filemó a ‘El Víbora’) o la política (de Suárez a Pujol). I reflecteix un imaginari on pul·lulaven Nostradamus, Floquet de Neu, Nadia Comaneci o el Negre de Banyoles.   

L’arc temporal de ‘Memòria vintage’, amb dibuixos de Miguel Bustos, va dels primers records de Pagès, amb l’arribada a la Lluna («col·leccionava uns cromos...»), fins als inicis d’internet, tancant amb l’estrena a Espanya de ‘Pulp fiction’ el 1995. L’equivalent en termes polítics seria des de la «decadència del franquisme a la presidència d’Aznar». Enmig, «les festes, un gran marc prohibitiu (fins i tot llegir ens prohibien i els còmics estaven mal vistos), una educació sexual inexistent i una ignorància supina en la matèria...», lamenta, per afegir que «la prohibició sempre és estimulant». Per això, i «perquè no teníem Netflix com ara ni havíem de viure només per treballar com les generacions anteriors, teníem temps d’avorrir-nos i llegíem molt».

Franco i el garrot

Notícies relacionades

Els exorcismes de Vicenç Pagès

"Tinc la voluntat que el lector s'ho passi bé"

El volum expressa també el sentiment de Pagès de no sentir-se representat per «el relat banal i comercial que sol fer-se d’aquells anys ni per aquesta globalització que era una estafa perquè es parla dels 60 i 70 com si fos Califòrnia però aquí teníem Franco, repressió lingüística i el garrot. No és el discurs nostàlgic i idealitzat del ‘que feliços que érem’».  

L’última entrada: ‘zoom’. ¿Recorden aquell ballet televisiu de Valerio Lazarov?