Gertrude Stein vs. James Joyce

Gertrude Stein va ser una escriptora modernista, col·leccionista d’art, mecenes i coneixedora-de-penya-guai que es va mudar a París el 1903 perquè els crítics amb ulleres ens torturessin any rere any amb detalls anodins de la seva biografia. També va inventar el pentinat de cap rapat, vivia amb una senyora que era el clon perfecte de l’Iván el Terrible prokofievià (Alice B. Toklas, famosa per les seves galetes d’haixix) i va ser amfitriona del saló literari on es reunien tots els artistes i gorres del ‘début du siècle’. També va inventar l’aforisme «Rosa és una rosa és una rosa és una rosa», que va acabar titulant una cançó de Mecano (la qual cosa, francament, ens diu tot el que necessitem saber).

Quant a James Joyce, autor modernista arquetípic, ja he explicat en altres llocs el que opino d’ell dei la seva fangosa «paraula interior», i encara rebo ‘hatemail’ sobre això (és broma: Joyce no dona ni per a un ‘troleig’ decent). Només recordar-los que escrivia així: «Entre, omnienventrador antro. Su boca molde moldeó aliento que salía, inverbalizado: uuiijáh: rugido de planetas cataráticos, globados, incandescentes, rugiendo allávaallávaallávaalláva. Papel».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Si aconsegueixen deixar de riure els explico el feu. Doncs en una tertúlia a què podia accedir qualsevol pintor de pa sucat amb oli transpirinenc que hagués escopit sang tuberculosa en una tela, només un escriptor no era convidat: Joyce. ¿Per què? Ningú ho sap. I aquí hi ha el quid de la qüestió. D’una llegendària escriptora que ho allargava tot, i a sobre sense posar comes, als llibres, resulta xocant que com a explicació només tinguem això: «Les persones que fan olor de museu són les acceptades i els nous, no [...]. Per això James Joyce va ser acceptat i jo, no».

En podem deduir que: a) Stein sentia molta gelosia per l’èxit de l’altre, o b) l’irlandès feia realment molta pudor, o c) la primera vegada que el van convidar va fer una cosa tan que el van vetar per sempre: confondre Toklas amb un papagai, defecar en alguna obra d’art dadaista (comprensible) o cridar «escrot feixistoide» Ezra Pound. Vostès decideixen.