Raúl Arévalo: «Està bé jutjar monstres com Weinstein, però també a nosaltres mateixos»

Fa uns anys va sorprendre amb la contundència de la seva ‘opera prima’ com a director, ‘Tarde para la ira’, amb la qual va guanyar quatre premis Goya, però Raúl Arévalo no ha deixat de banda la seva carrera com a intèrpret, que està més efervescent que mai. Mentre esperem la sèrie ‘Antidisturbios’, de Rodrigo Sorogoyen, i les pel·lícules ‘Los europeos’, de Víctor García León i ‘Black Beach’, d’Esteban Crespo, ara estrena ‘El pla’, del director novell Polo Menárguez, en la qual es torna a reunir amb Antonio de la Torre i interpreta un jove aturat que es reuneix amb els seus excompanys de feina un matí en què saltarà pels aires tot el sentiment de fracàs que acumulen.

¿Què li va interessar del projecte d’‘El plan’ per involucrar-s’hi?

Jo havia vist l’obra de teatre d’Ignasi Vidal i em va encantar. L’hi vaig recomanar a Antonio de la Torre i, anys més tard, Polo Menárguez em va dir que havia adquirit els drets i que havia pensat en nosaltres per a dos dels papers. Va ser com si es tanqués el cercle. Vam entrar en el projecte amb una fe cega, perquè ens posava molt interpretar aquest tipus de diàlegs com trepitjats que té l’obra i ens agradaven els temes que tractava.

La pel·lícula parla de la precarietat, de la crisi econòmica, però també dels homes.

Parla d’una crisi de la masculinitat mal entesa que continuem arrossegant per culpa d’una educació masclista. Jo mateix he de treballar per desfer-me d’aquesta rèmora. Els personatges són gent d’una generació molt retrògrada perfectament reconeixible, que se senten uns de fracassats perquè no poden portar diners a casa, perquè ells són els homes i això els afecta a tots els nivells, a l’orgull i l’autoestima, cosa que genera problemes en la manera com es relacionen amb les dones del seu entorn.

¿I de quina manera aborda el problema de la masculinitat tòxica la pel·lícula?

És una qüestió d’intenció del text. Abans es feien acudits masclistes i es normalitzaven, ara et sona una alarma interna. La pel·lícula intenta reflectir una sèrie de comportaments que s’haurien de canviar. És una responsabilitat que tenim els que ens dediquem a això, com a artistes i com a homes hem de fer tot el possible per replantejar-nos el nostre lloc al món.

¿Vostè ha vist reflectit en el cine espanyol aquest canvi de perspectiva amb consciència feminista?

Vaig apreciant el canvi últimament, però encara queda molt per fer. I ja no només en el cine. En els detalls hi ha la clau, en els micromasclismes, en els gestos petits que també adquireixen importància. Està bé jutjar monstres com Harvey Weinstein, però també hem de jutjar-nos una mica a nosaltres mateixos.

En ocasions, també passa l’efecte contrari, que se sobredimensionen les coses.

Estem amb les grapes afilades, però crec que forma part del context en què vivim, que és com una gran olla a pressió. Tot està convuls i l’aspecte negatiu és que es malinterpretin les coses. Per exemple, en les entrevistes d’aquesta pel·lícula molts periodistes s’han centrat només que són tres homes i que són masclistes, com si això fos una cosa excepcional quan en realitat no ho és. Si s’estrenés ara ‘Los lunes al sol’, segurament també se’n faria una lectura diferent.

Molts actors que es passen a la direcció es queden allà, i no obstant vostè ha seguit interpretant.

La meva passió és dirigir, però em fa por això de desaparèixer com a actor i que deixin de trucar-me.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Precisament la pel·lícula tracta una mica d’això, de la cultura de l’èxit i del fracàs. Però em sorprèn que fins i tot vostè que ha triomfat en diverses facetes digui això.

En aquesta societat, si no treballes, no ets ningú, et miren com si fossis invisible, un perdedor, d’això va la pel·li, sí. Jo ara estic entre el 8% d’actors que pot viure de la seva feina, però saps que pot venir un sot. Tendeixo a no planificar res, vaig jugant les cartes tal com em venen, però sempre tinc al cap el meu pròxim guió. Reconec que de vegades és bo no tenir terminis, però és veritat que en certs moments em pot l’ànsia i m’agradaria poder centrar-me més a escriure.