Harvey Weinstein: els tentacles del mal

A principis dels anys 90, Harvey Weinstein es va convertir en el paladí del cine independent en un moment en què es produïa una important mutació en el si de la indústria del cine nord-americà. ¿Es podia fer un cine arriscat i diferent, amb una mirada autoral, que fos realment rendible? Ell va apostar per aquesta via en els temps de glòria del festival Sundance i va obrir una bretxa dins del sistema d’estudis, va convertir l’‘indie’ en ‘mainstream’ i va conduir Hollywood a una nova era. 

Weinstein, que havia nascut a Nova York el 1952 en el si d’una família jueva, va fundar Miramax amb el seu germà Bob a finals dels anys 70 per produir concerts de música rock, tot i que més tard els seus interessos van virar al cine independent i a la compra dels drets de pel·lícules internacionals que podien vendre als Estats Units o adaptar a través de ‘remakes’.

El seu catàleg va arribar a ser impressionant, amb alguns dels noms fonamentals del cine contemporani europeu, entre els quals el de Pedro Almodóvar amb ‘¡Átame!’, pel·lícula que als Estats Units va ser considerada com a X pel seu contingut sexual i que Weinstein es va encarregar de defensar, i fins i tot va aconseguir que es revisés tot el sistema de qualificació perquè s’introduís l’NC-17 (no recomanada per a menors de 17 anys) després de demandar l’MPAA (Associació Cinematogràfica dels Estats Units).

Primeres acusacions

El 1993 es convertiria en un any crucial després de produir ‘Amor a boca de canó’, de Tony Scott, amb guió de Quentin Tarantino, i distribuir l’inesperat èxit ‘Joc de llàgrimes’, de Neil Jordan, cosa que va provocar que Disney comprés l’empresa per 80 milions de dòlars permetent que Weinstein seguís al capdavant de la companyia. Algunes de les primeres acusacions d’abús sexual, que es van fer públiques més tard, es remunten precisament a aquell any en concret, com la d’Annabella Sciorra. 

Mentre, presumptament, se succeïen les seves pràctiques com a depredador sexual, el seu següent moviment va servir per consolidar-lo definitivament a Hollywood. Va produir ‘Pulp fiction’, de Tarantino, i així va començar la seva època daurada. ‘El pacient anglès’ va guanyar nou Oscars el 1997. ‘Shakespeare in love’, set el 1998. Aquell any, la cinta de John Madden competia amb ‘Salvar el soldat Ryan’, de Steven Spielberg, i ‘La delgada línea roja’, de Terrence Malick, cosa que va fer saltar les alarmes. ¿Estava comprant Harvey Weinstein els premis? 

Harvey ‘Manostijeras’

Per aquella època van començar a proliferar també els rumors sobre el seu caràcter tirànic com a productor, cosa que acabaria per valer-li el sobrenom de Harvey ‘Manostijeras’, per la seva afició a tallar les pel·lícules sense el permís dels directors. Alguns dels perjudicats per les seves retallades van ser Guillermo del Toro, M. Night Shyamalan, James Gray, Jim Jarmusch, Bernado Bertolucci, Martin Scorsese, Wong Kar-wai i fins i tot el recent guanyador de l’Oscar per ‘Parásitos’, Bong Joon-ho.

El 2005 els germans van deixar Miramax per formar The Weinstein Company. Al llarg de més de dues dècades van afavorir projectes com ‘Vicky Cristina Barcelona’, per la qual Penélope Cruz va guanyar un Oscar; ‘El discurs del rei’ i ‘The artist’, totes dues, de nou, inesperades triomfadores en els premis de l’Acadèmia de Hollywood. La seva volença pel ‘casting couch’ era ja ‘vox populi’, però ningú s’atrevia a fer el pas i a denunciar de forma precisa. Courtney Love ho va dir i ningú li va fer cas. S’havia construït al seu voltant un mur d’invulnerabilitat que protegia les seves activitats a través de xantatges i suborns mentre estenia els seus tentacles en les altes esferes econòmiques i polítiques, de Barak Obama a Hillary Clinton.

Notícies relacionades

Annabella Sciorra: «Weinstein es va posar sobre meu i em va violar»

Barcelona, capital de la innovació social

¿Com desmuntar tot aquest blindatge basat en els diners i el poder? Segurament, hauria sigut impossible sense la unió de moltes de les víctimes, la força de les xarxes socials i el recolzament mediàtic. ‘The New York Times’ i ‘The New Yorker’ van destapar la notícia el 2017 aglutinant desenes de testimonis que aviat es van convertir en un centenar, posant de manifest un patró perpetuat en el temps d’abusos i violacions. Noms com els de Cate Blanchett, Asia Argento, Angelina Jolie o Gwyneth Paltrow es van sumar a la llista, mentre que algunes com Ashely Judd o Rose McGowan van adquirir un rol més activista al capdavant del Me Too i el Time’s Up.

L’‘efecte Weinstein’ va ser imparable i va trencar la llei del silenci dins d’un sistema pervers que s’havia encarregat d’alimentar el monstre dins seu.