Les terribles memòries d'un soldat en la guerra de Hitler

Som al 1941. Hitler ha posat en marxa l’operació Barba roja contra els russos. «Aquí fora la vida humana no val res», escriu el jove soldat alemany Hans Horn, destinat al front de l’Est, en el seu diari secret (l’Exèrcit ho prohibia). «Una forta detonació. Un dels nostres queda destrossat i un dels braços és arrencat per l’articulació de l’espatlla. Del crani surt un líquid blanquinós com farinetes. Ja no crida, només balboteja i se li veu el blanc dels ulls. Les mans comencen a sacsejar-se estranyament, sang, orina i saliva s’escapen del seu cos. És un dels caiguts i té una mort desgraciada, miserable, solitària». Les terribles i apassionants 550 pàgines de ‘Corazón solitario. Un soldado en la guerra de Hitler’ (Ediciones del Viento) revelen el seu lúcid, estremidor i revelador testimoni, que és alhora una completa panoràmica del que va significar «sobreviure» durant el Tercer Reich per a un ciutadà qualsevol que va renegar del fanatisme nazi des de la seva adolescència. Un bon nombre d’impactants aquarel·les del mateix Horn, que recorden l’estil d’Egon Schiele, esquitxen el relat.

Al morir, el 1989, de càncer, Horn (Kiel, 1921), metge i violoncel·lista, un home culte i pacifista que després de la guerra va emigrar a Dinamarca amb la seva dona, Grelein, va llegar unes memòries de 15 volums als seus dos fills, que del seu passat durant la guerra –el seu «descens als inferns», en què primer va ser recluta i després metge en un hospital de campanya– en sabien poc més que la metralla que li va deixar al crani, la seva gran cicatriu a l’esquena i ‘anècdotes’ com la d’un soldat rus a qui li havia passat un tanc per sobre. «Té un aspecte horrible, està completament pla, com si un rodet de pastar l’hagués reduït a un ésser bidimensional. No puc apartar aquesta visió del meu cap», va escriure. 

Amb aquesta herència de 5.000 folis i centenars de dibuixos i antics documents, el seu fill Thomas, un metge jubilat, va escriure el 2013 a l’escriptor i periodista danès Tom Buk-Swienty (1966), excorresponsal als EUA i amb uns avis paterns que també van patir la guerra al front oriental, i li va confiar el mecanoscrit. Aquest va seleccionar el material (hi havia tres versions, una en alemany i dues en danès, una de més detallada i actualitzada que l’altra) i el va embastar de forma magistral contextualitzant el dia a dia de Horn amb els fets històrics i aconseguint una absorbent i fluida narració que inicia pel final: el maig de 1945, amb Alemanya acabada de rendir, fuig amb altres metges militars en una ambulància de l’avenç dels russos. Temen ser enviats a Sibèria. Però uns partisans txecs els detenen i es disposen a afusellar-los.    

Fill d’un inspector de correus d’una família modesta, de nen va patir les desavinences dels seus pares; la seva mare va quedar embarassada del seu amant, un professor de piano. El seu germà petit, fruit de l’adulteri, se’n va assabentar d’aquest secret familiar amb 78 anys, igual que la seva germana de 90, al llegir les memòries.

Amb 12 anys Horn, el millor músic de l’escola, es va apuntar a les Joventuts Hitlerianes, «seduït» per les desfilades, les torxes, l’uniforme... Però aviat va abominar de l’«adoctrinament,  les marxes interminables, la instrucció militar, la disciplina fèrria i l’entrenament esgotador». Dels anys 30 recorda les delacions i la por de la gent, que mantenia un perfil baix per no cridar l’atenció dels nazis, que es van fer omnipresents. Recorda els saquejos de la Nit dels vidres trencats i com van llançar per la finestra un sastre jueu, que va morir a l’instant, com gairebé ningú volia la guerra, o la citació per al servei de Treball, a Prússia, on sota el comandament d’«autèntics psicòpates» els convertien «en fitxes de la màquina de guerra de Hitler» amb un únic «propòsit: sotmetre’ns, desterrar qualsevol tipus de pensament independent i individualisme, sistemàticament i amb una brutalitat sinistra».  

Després va intentar evitar el servei militar entrant a la Universitat d’Humanitats (el bidell li ensenya una sala amb pany i clau on guarden els llibres prohibits que els nazis han cremat a la foguera). Però el recluten el 1940. «Ens acabarien transformant en uns assassins antropòfags, que mai haurien de pensar per si mateixos (...) Després de vuit setmanes d’entrenament bàsic, estàs a punt per anar directe a l’olla i has après que vals menys que una mosca». 

Els donen pastilles de pervitina (metamfetamina) per «combatre les 24 hores del dia» i els envien al front. Horn tremola de «vergonya, fàstic i terror» al veure uns SS colpejar fins a la mort un pres soviètic i la policia militar obligant un altre jove rus a cavar la seva pròpia fossa abans de disparar-li; també davant l’aspecte de soldats alemanys «ferits i trencats» i de refugiats, nens, dones i avis, vestits amb parracs. Passa gana –maten un cavall ferit per menjar-se’l– i fred –«mal equipats» per a l’hivern rus, «els peus es glacen» a menys 35 graus–.

«Enmig de la merda»

«S’està estranyament tranquil quan estàs enmig de la merda. Projectils de totes les mides xiulen, canten i esclaten al teu voltant. Si l’encerten... malament per a tu. Llavors es va acabar. Proves de no pensar per què ets aquí o com hauria sigut la vida sense aquesta maleïda guerra», escriu des de primera línia, sota «un foc assassí de metralladores». No escatima escenes macabres i esgarrifoses, com quan va despertar, estant ell ferit i esperant ser evacuat, al caure-li a sobre diversos metres d’«intestins rosats» del seu veí de llitera, «amb trossos de palla enganxats i plens de polls». 

Un altre veí de llit, un soldat normal, «ni nazi ni SS», li confessa, turmentat, «les atrocitats en què va participar a Estònia i Letònia», metrallant jueus, «homes, avis, nens, embarassades», davant les rases que els han obligat cavar i que serien la seva fossa. 

«Després d’haver d’identificar companys caiguts amb les mans vermelles de la seva pròpia sang, quan vaig veure en les seves cares mortes una dolorosa desesperació i cap va morir amb les paraules ‘Alemanya’ o ‘el guia’ (Hitler) als llavis. Només deien ‘mama’ com a última paraula», assumeix que la guerra l’ha canviat. I s’indigna quan veu a la rereguarda «oficials pretenciosos de les SS i les SA, grassos i autocomplaents, gallejant amb els uniformes de gala i les botes brillants, amb el braç sempre estirat (...) ¿Per què no ‘eren’ al front?».

Per evitar que tornessin a enviar-lo al front una vegada recuperat, Horn comença a estudiar Medicina a l’acadèmia militar, guanyant una pròrroga durant la qual s’enamora de la Grelein, amb qui es casa després que es quedi embarassada. Després de veure néixer la seva primogènita ha de tornar a l’Est, ja com a metge en hospitals de campanya, on continua el seu infern.   

Després d’unes pràctiques desinfectant membres de soldats obligats a anar a la infermeria després de tenir relacions sexuals –«un penis rere l’altre, gruixuts i prims, llargs i curts, tots igual de pudents, mentre els seus propietaris m’explicaven amb orgull les últimes conquestes dels seus aparells»–, treballa sense parar en un balneari-hospital d’Ostrava, un «escorxador on els pacients morien per dotzenes», molts per septicèmia i gangrenes gasoses. «No hi va haver ferida, lesió, mutilació i destrucció del cos humà que no presenciés». Rebien 20 o 30 ferits cada quart d’hora i calcula que va participar en més de 40 operacions al dia, amb una higiene deficient, una mínima anestèsia i falta de l’equip més bàsic (gases, penicil·lina i altres antibiòtics).

Horn explica l’única vegada que va creuar la porta de ferro que amagava «l’avantsala de la mort», un soterrani on s’amuntegaven joves moribunds i desnonats. «Afrontaven una mort lenta, de vegades de setmanes, sobre els somiers, amb orina i excrements per tot arreu, sagnant (...) Crits, udols, plors... L’horror que vaig veure allà no es pot descriure».  

Notícies relacionades

Jo vaig ser una dona a Auschwitz (i vaig sobreviure per explicar-ho)

¿I si Hitler no hagués mort al búnquer?

Buk-Swienty destaca que Horn es pregunta com, tot i «els evidents deliris del règim, els alemanys van continuar lluitant intensament i la població es va adherir encara més servilment» i ¿per què la intel·lectualitat del país no es va rebel·lar? La resposta, diu, és simple: no es van atrevir. Expressar descontentament o demostrar que estaven contra Hitler «hauria sigut un autèntic suïcidi». A tot arreu, «els nazis tenien delators i això ens espantava tots». I en el seu grup sabien molt bé, afegeix, «qui era nazi i qui no i qui era un delator».    

Abans d’acabar en un camp de presos de guerra nord-americà, del qual sortiria lliure amb 24 anys, va veure per primera vegada presoners dels camps nazis. «Joves SS treien cadàvers vestits amb vestits de ratlles» de vagons de bestiar d’un tren de mercaderies. «Els vius eren només un esquelet. Un naufragi humà així només l’he vist en moribunds d’última fase (...). Immediatament me’n vaig adonar que absolutament res podia disculpar els crims allà comesos».