Una exposició repassa la història i el llegat de la discoteca Bocaccio

Giovanni Boccaccio va ser un dels grans escriptors i humanistes del segle XIV i un autor que ha transcendit a través del temps gràcies a la seva obra cabdal, ‘El Decameró’, una successió d’enginyosos contes tant eròtics com tràgics de gran influència en les generacions posteriors. Però també va ser la inspiració del nom d’una discoteca que va marcar una època (tot i que desaparegués la primera «c»), Bocaccio. Va ser el punt de trobada de la Gauche Divine, on es reunien intel·lectuals i artistes al final de la dictadura franquista i començaven a canviar la mentalitat de la cultura catalana d’aquells anys.

 

 

El Palau Robert aquests dies li ret un merescut homenatge per mitjà d’una exposició comissariada per l’escriptor i periodista Toni Vall, autor del llibre Bocaccio: On passava tot. A la petita sala Cotxeres ens proposen un apassionant viatge pel temps fins a aquells dies en què, entre copes i discos, estava naixent una nova manera de veure el disseny, l’arquitectura, la moda, el cine, la música o la fotografia.

Una porta d’entrada amb història 

El pròleg de Bocaccio: la fermesa de la Gauche Divine és una saleta en la qual es projecten fragments de les pel·lícules que s’hi van rodar com el ‘Paraules d’amor’ de Serrat (rodada al costat d’una de les habituals del local, Serena Vergano), Un día con Sergio o Tuset Street. Un text (Molt més que una discoteca) ens introdueix en les característiques generals de l’establiment creat per Oriol Regàs, però encara ens espera una sorpresa molt agradable, ja que, per entrar al recinte, hem de travessar la mítica porta original de fusta amb motius florals creada per Xavier Regàs.

La sala central està pintada amb el seu color vermell sobre rosa característic i dibuixos inspirats en la decoració del local, mentre que, perquè ens ambientem, va sonant música similar a la que s’hi podia en aquella època. El primer apartat, a Muntaner 505 (direcció de l’antic Bocaccio) podem veure aquest llibre de l’autor, així com un original retrat de Regàs amb un efecte òptic, amb models, la incombustible Teresa Gimpera, cartells de promoció, logotips del local, felicitacions de Nadal o una imatge de la porta d’entrada i, en una vitrina, fotos amb detalls d’aquest espai o els documents de creació de l’empresa.

Els seus clients més famosos

A El temple de la Gauche Divine, hi ha fotos de les seves go-go, d’un joveníssim Roger Moore quan encara no era Bond, però sí el santo televisiu, de Mary Quant en una desfilada presentant la seva nova creació ¡la minifaldilla!, una il·lustració de Gin per al Papus sobre el seu ambient de nit, les festes d’aniversari dels seus socis i imatges de la seva revista amb alguns dels seus il·lustres clients: Serrat, Analía Gadé, Guillermina Motta o Terenci Moix, així com dels «populars d’avui», com els denominaven, Camilo Sesto, Juan Pardo i Lucía Bosé.

A la vitrina inferior també reconeixem entre els convidats altres celebritats com José Luis López Vázquez, Amparo Muñoz i Elías Querejeta, el presentador José Luis Uribarri, Perales o les parelles formades per José Sancho i María Jiménez, Rocío Dúrcal i Junior o Lola Flores i el Pescaílla. Sí, la Faraona també hi va passar. I podem veure les llistes dels convidats als aniversaris dels poetes Gil de Biedma, Carlos Barral o Goytisolo amb les seves respectives direccions, una targeta de premsa o un exemplar de la revista Bocaccio. Però el millor són els autèntics miralls dels lavabos exposats en aquest espai i destaca també una petita butaca vermella, característica del Bocaccio.

Els productes del Bocaccio

L’apartat dedicat al marxandatge ofereix la possibilitat de recordar o descobrir els programes de mà, els objectes i altres detalls de Bocaccio, el seu patrocini o col·laboració en actes tan dispars com un partit del FC Barcelona, un concert de Serge Reggiani, obres de teatre o els seus intercanvis promocionals amb la revista Nuevo Fotogramas (a canvi d’una subscripció et regalaven clauers, cendrers, pilotes, samarretes o bosses de platja amb la imatge del local).

Hi ha imatges de Teresa Gimpera amb el logo tatuat al cos, un tamboret que va regalar Regàs a Serrat i que el va acompanyar en moltes de les seves actuacions i un cartell d’exemple de les sessions monogràfiques que organitzaven (sobre artistes com Genesis, Lou Reed, Pink Floyd o els Rolling Stones). Més atractius mostra una lleixa on es recullen altres elements promocionals, tots ells amb el respectiu logo: capses de llumins, jocs de cartes, cendrers, copes de diferents mides, posavasos, etcètera. I és que fins i tot van muntar una botiga (també hi ha una foto) a Enric Granados, on es podien comprar tota mena d’objectes quan encara la paraula marxandatge ningú sabia el que volia dir.

Treball en altres terrenys i franquícies

La marca s’expandeix i pretén mostrar altres activitats en què va participar aquest segell com el cine (per mitjà del cartell de la pel·lícula que van produir, Morbo, en la qual es van conèixer Ana Belén i Víctor Manuel), o les ulleres anaglífiques (amb els plàstics vermell i blau) del primitiu 3D per a la pel·lícula Carne para Frankenstein, així com la música amb portades de discos que van editar de Smash o Maria del Mar Bonet (com el popular L’àguila negra).

‘Bocaccio i el territori’ també se centra en la seva expansió per altres ciutats amb locals similars com el Maddox de Platja d’Aro, el Revolution a Lloret, la Marinada de Palamós i fins i tot una sucursal a Madrid. Aquí veurem cartells i els seus respectius dissenys, així com les seves promocions o els seus viatges a Eivissa o a Acapulco.

Altres curiositats

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per acabar repassarem el centre de les sales on s’han instal·lat altres expositors amb curiositats com les seves publicitats d’esdeveniments, com les actuacions de la Sardà, Pavlovsky o Guillermina Motta, festes de Nit de Nadal o Carnaval, les revistes que parlaven d’ells, els llibres que van editar (com El Decameró de Boccaccio, per descomptat, o els dels seus aniversari, un d’ells escrit per Perich) i una oca sobre Bocaccio. El local va estar en funcionament gairebé 20 anys (del 1967 al 1985), però la seva memòria continua viva en la ment de diverses generacions i el seu llegat ha sigut infinitament més important del que els seus creadors s’imaginaven. Un somni que va fer possibles moltes realitats.