Núria Graham, encantament pop a l'Apolo

La regla que els artistes nostres que canten en anglès ho tenen difícil per menjar-se un torrat es posa a prova amb Núria Graham, cantant i guitarrista que aconsegueix estimular sensibilitats amb la seva música més enllà de la llengua. Així vam poder observar-ho aquest dijous en un Apolo (festival Guitar BCN) ben poblat, absort davant del repertori d’aquest seductor nou treball que respon per .

Núria Graham està en plena ratxa i cada àlbum és millor que l’anterior, potser perquè la fricció del talent amb l’experiència de la vida hi convida. Difícilment fa set anys, quan es va estrenar amb l’epé First tracks, podria haver compost una cançó com ‘Connemara’, aquest tema amb gust de pluja, natura salvatge i mort que ella entén, més enllà d’això, com un cant a la vida. Peça de música recollida, de tènue lluminositat, proa del disc amb què Graham va obrir el concert acompanyada pel seu quartet.

Ecos de família

Va interpretar les deu cançons de l’àlbum, la qual cosa va suposar fer-nos moure pel pop malenconiós de Shirley i colar-nos en la vida de poble i de bar de Hazel, una peça pròxima a aquest soft-rock dels setanta, de tarda i taula braser, que lluny de nosaltres desenvolupen joves cantautores pop com Weyes Blood. En Núria Graham hi ha un fons de compositora atemporal, que no s’acontenta amb ser un sabor del moment. Per ‘Marjorie’, tant el disc com la cançó, van desfilar records de família, per la via del seu pare irlandès, que ella va creuar sense dir-ho amb la picada d’ullet a la seva altra àvia, la materna, a Marianne, tema que va presentar com «una cançó antiga» (tot i que només té un parell d’anys).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La precisió executiva va contrastar amb els seus aires informals, fent broma amb els artistes que fan cantar el públic per parts. «Ara els de l’esquerra, ara els de la dreta... ¡No, no faré mai això!», es va corregir amb una esgarrifança. La seva música parlava per si sola: les turbulències emocionals amb metàfores còsmiques de ‘Heat death’, la melodia encantada de ‘Toilet chronicles’ (presa, realçant-la, d’‘Amor de garrafa’, de Power Burkas) o la sensualitat de ‘The stable’.

Graham no toca la guitarra per tocar alguna cosa, sinó que és una instrumentista pulcra, i ben acompanyada pels seus (Jordi Casadesús, Artur Tort i Àlex Bou, als quals es va sumar el teclista guitarrista Sam Berridge), ens va ficar fins al fons al suggeridor paisatge de ‘Marjorie’, ampliat amb unes quantes cites a peces anteriors, com ‘Christopher’ o ‘Cloud fifteen’. Succinta hora i quart d’encantament pop. «No m’agrada allargar gaire les coses».